Quin és el preu de ser mare?

Ser dona i ser esportista d'alt nivell no és fàcil. Ser dona i ser esportista d'alt nivell havent estat mare, encara menys. És obvi que la bretxa entre el tracte rebut per homes i dones quan parlem d'alta competició, amb tot el que implica l'esport d'elit, és immensa. Més enllà de la recuperació llarguíssima que suposa per a una dona un part i un alletament, el fet que després pugui tornar a competir com abans i gaudir de les mateixes ajudes econòmiques que tenia crea sempre escenaris d'incertesa. Ha de patir, si té una beca, per conservar-la? Podrà mantenir patrocinadors privats si s'ha d'estar un any sense competir? Són només dos exemples ben senzills per il·lustrar una realitat extremadament complexa. Jessica Vall emocionada durant una competició (EFE) En aquesta línia, la nedadora Jèssica Vall explicava a "Á la ville de..." de Catalunya Ràdio que aquests de Tòquio seran segurament els seus últims Jocs Olímpics. A curt termini, un dels reptes personals de la bracista del Sant Andreu és ser mare, i en té moltes ganes. Tantes com la il·lusió i el talent que ha demostrat a la piscina des del 2013 i que l'han portat a nedar pràcticament totes les semifinals dels grans campionats. La maduresa de la Jèssica i, sobretot, la seva personalitat i les seves conviccions són tan fortes que li permetran gestionar-se com vulgui. La grandesa del gest i la paraula &#127897;"M'he deixat la pell a l'aigua. Probablement aquests seran els meus últims Jocs. No hi ha res més bonic que acabar-los amb un relleu amb companyes de club i selecció. Estic molt agraïda" pic.twitter.com/3Xj4dWLIu1 Maria Guixà (@mariaguixa) July 29, 2021 Aquest no és el problema. El maldecap vindrà quan no pugui controlar els intangibles. És a dir, tot allò que ja no depengui d'ella com, per exemple, la qüestió de les ajudes econòmiques de futur que, per un esport com la natació, són tan i tan bàsiques per viure. El cas de la Jèssica és simplement un paradigma per posar al centre del debat la qüestió de la maternitat. En tenim exemples ben propers, també en clau aquàtica, com Gemma Mengual o Ona Carbonell. I tants i tants d'altres. La mateixa Maialen Chorraut, plata olímpoca en K-1 aquí a Tòquio. En totes les disciplines O la velocista jamaicana Shelly-Ann Fraser-Pryce, cridada a ser un dels noms propis al tartà japonès. Mediàticament, les disfressem d'heroïnes i de superdones, sempre sota una mirada paternalista, això sí. Com si necessitessin un tracte diferent pel fet de ser mares i pel fet de ser esportistes. Favor pobríssim els fem si creiem que aquest és el camí. Cal normalitzar-ho i fer-los costat des de la naturalitat absoluta. Fins que això no passi serem pobres com a societat. Molt pobres. Shelly-Ann Fraser-Pryce amb el seu fill després d'una competició (EFE)

Quin és el preu de ser mare?

Les dones esportistes que opten per la maternitat s'enfronten sovint a una realitat complexa i desconeguda amb interrogants permanents