TOTS ELS ÀUDIOS

  • Viatge a Ogimi, Okinawa, font de l'elixir de la llarga vida. Amb Francesc Miralles, escriptor.
    Escolta àudio

    Viatge a Ogimi, Okinawa, font de l'elixir de la llarga vida. Amb Francesc Miralles, escriptor.

    A Ogimi, Okinawa, el professor de tenis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. El hobby nacional del Japó és fer anys. Per a la majoria de japonesos, arribar als cent anys és com un doctorat en la vida. A banda que, quan en fas 100, el govern t'envia un diploma. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatge al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

    A Ogimi, Okinawa, el professor de tenis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. El hobby nacional del Japó és fer anys. Per a la majoria de japonesos, arribar als cent anys és com un doctorat en la vida. A banda que, quan en fas 100, el govern t'envia un diploma. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatge al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

  • Ogimi, viatge al poble okinawès de la longevitat, amb Francesc Miralles, escriptor
    Escolta àudio

    Ogimi, viatge al poble okinawès de la longevitat, amb Francesc Miralles, escriptor

    A Ogimi, Okinawa, el professor de tennis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Pel que sembla, en aquest poble japonès coneixen el secret de la longevitat. Ells, però, resten importància al fet. Afirmen que tot radica en la felicitat. Per viure molts anys, cal ser feliç. I per ser-ho, la gent d'Ogimi creu que el secret està en mantenir-se actiu, però amb coses que t'agradin i que t'aportin benestar. Qui més qui menys a Ogimi treballa al seu petit hort. Al poblet tots es reuneixen al voltant dels "Moais", agrupacions de gent gran, i s'ajuden els uns als altres en el que poden. Ah!, també mengen molta shiikwasa. I, evidentment, cada cop que algú altre de la comunitat fa 100 anys, ho celebren amb una gran festa. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatja al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

    A Ogimi, Okinawa, el professor de tennis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Pel que sembla, en aquest poble japonès coneixen el secret de la longevitat. Ells, però, resten importància al fet. Afirmen que tot radica en la felicitat. Per viure molts anys, cal ser feliç. I per ser-ho, la gent d'Ogimi creu que el secret està en mantenir-se actiu, però amb coses que t'agradin i que t'aportin benestar. Qui més qui menys a Ogimi treballa al seu petit hort. Al poblet tots es reuneixen al voltant dels "Moais", agrupacions de gent gran, i s'ajuden els uns als altres en el que poden. Ah!, també mengen molta shiikwasa. I, evidentment, cada cop que algú altre de la comunitat fa 100 anys, ho celebren amb una gran festa. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatja al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

  • Dones mineres, resistir al Cerro Rico de Potosí, amb Maria Bros, periodista
    Escolta àudio

    Dones mineres, resistir al Cerro Rico de Potosí, amb Maria Bros, periodista

    Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Tenia 22 anys. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Una muntanya imponent, de quatre mil vuit-cents metres, que impacta, allà pelada i plena de forats, vigilant la ciutat. Aquest és un món on subjau la violència contra la dona. Aquella mateixa setmana hi havia hagut dos feminicidis. El masclisme hi té arrels profundes, al Cerro Rico. Però les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

    Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Tenia 22 anys. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Una muntanya imponent, de quatre mil vuit-cents metres, que impacta, allà pelada i plena de forats, vigilant la ciutat. Aquest és un món on subjau la violència contra la dona. Aquella mateixa setmana hi havia hagut dos feminicidis. El masclisme hi té arrels profundes, al Cerro Rico. Però les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

  • Dones mineres al Cerro Rico de Potosí, Bolívia. María Bros, periodista
    Escolta àudio

    Dones mineres al Cerro Rico de Potosí, Bolívia. María Bros, periodista

    Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

    Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

  • Per terres dels kazakhs, a Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg
    Escolta àudio

    Per terres dels kazakhs, a Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg

    Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

    Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

  • Pel país kazakh a Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg
    Escolta àudio

    Pel país kazakh a Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg

    Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

    Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

  • Retrat d'en Gerry, Nou Mèxic, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges
    Escolta àudio

    Retrat d'en Gerry, Nou Mèxic, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges

    Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i. en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. Però de coses increïbles en passen moltes, en aquest estat nord-americà. Per exemple, no són pocs els que creuen a ulls clucs que l'any 1947 a la ciutat de Roswell s'hi va estavellar un ovni. No hi hem de veure res de l'altre món en el fet que la població estigui literalment presa per éssers d'un altre planeta. Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa.

    Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i. en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. Però de coses increïbles en passen moltes, en aquest estat nord-americà. Per exemple, no són pocs els que creuen a ulls clucs que l'any 1947 a la ciutat de Roswell s'hi va estavellar un ovni. No hi hem de veure res de l'altre món en el fet que la població estigui literalment presa per éssers d'un altre planeta. Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa.

  • Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges
    Escolta àudio

    Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges

    Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i, en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. A "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

    Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i, en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. A "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

  • Cavalls Bernats de Catalunya, amb Joan Portell i El viatge més llarg: jueus amb Adolf Beltràn
    Escolta àudio

    Cavalls Bernats de Catalunya, amb Joan Portell i El viatge més llarg: jueus amb Adolf Beltràn

    A Catalunya, els monòlits verticals en forma d'agulla, isolats i de grans proporcions es diuen "cavall bernat", encara que res ens faci pensar en un cavall. Llegenda i etimologia ens porten per camins diferents a l'hora de determinar l'origen del nom. Discrepàncies a banda, de cavalls bernats n'hi ha un grapat d'escampats pel territori: a Sant Llorenç del Munt, a Platja d'Aro, a la Serra de Busa o a Montserrat, on, sens dubte, hi ha el més espectacular i, en conseqüència, el més cèlebre. També el de més difícil accés, per això va ser el darrer que es va aconseguir escalar. Entre els cavalls bernats més singulars, però, hi ha el de la Sagrada Família i el de les illes Medes, l'únic en el qual la via d'escalada arrenca des d'una barca. Els cavalls bernats de Catalunya, amb Joan Portell.

    A Catalunya, els monòlits verticals en forma d'agulla, isolats i de grans proporcions es diuen "cavall bernat", encara que res ens faci pensar en un cavall. Llegenda i etimologia ens porten per camins diferents a l'hora de determinar l'origen del nom. Discrepàncies a banda, de cavalls bernats n'hi ha un grapat d'escampats pel territori: a Sant Llorenç del Munt, a Platja d'Aro, a la Serra de Busa o a Montserrat, on, sens dubte, hi ha el més espectacular i, en conseqüència, el més cèlebre. També el de més difícil accés, per això va ser el darrer que es va aconseguir escalar. Entre els cavalls bernats més singulars, però, hi ha el de la Sagrada Família i el de les illes Medes, l'únic en el qual la via d'escalada arrenca des d'una barca. Els cavalls bernats de Catalunya, amb Joan Portell.

  • Per la vall de l'Indus, amb Joan Riera, antropòleg
    Escolta àudio

    Per la vall de l'Indus, amb Joan Riera, antropòleg

    Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. Fins a l'extrem que la gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Les seves embarcacions de dos pisos eren casa seva i el seu món. La seva vida sencera. Fins que els van sedentaritzar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

    Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. Fins a l'extrem que la gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Les seves embarcacions de dos pisos eren casa seva i el seu món. La seva vida sencera. Fins que els van sedentaritzar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

  • El tast de la Gran Anaconda: Per la vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg
    Escolta àudio

    El tast de la Gran Anaconda: Per la vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg

    Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. La gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Fins que la falta de pesca i el zel de control del govern els van fer tocar de peus a terra. I ara viuen en cabanes de fusta i canya, envoltats de pelicans i altres ocells marins que capturen perquè els ajudin a seguir pescant i caçant. Vora l'aigua, esclar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

    Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. La gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Fins que la falta de pesca i el zel de control del govern els van fer tocar de peus a terra. I ara viuen en cabanes de fusta i canya, envoltats de pelicans i altres ocells marins que capturen perquè els ajudin a seguir pescant i caçant. Vora l'aigua, esclar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

  • Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB
    Escolta àudio

    Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB

    La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tutmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els cuixites creien que quan un dels seus reis o reines es moria, la seva ànima ascendia al cel i es convertia en una estrella. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

    La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tutmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els cuixites creien que quan un dels seus reis o reines es moria, la seva ànima ascendia al cel i es convertia en una estrella. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

  • El tast de la Gran Anaconda: Napata (Sudan) amb I. Cordón, dra. Arqueologia i Història Antiga (UAB)
    Escolta àudio

    El tast de la Gran Anaconda: Napata (Sudan) amb I. Cordón, dra. Arqueologia i Història Antiga (UAB)

    La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tuthmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

    La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tuthmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

  • Bangkok-Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona
    Escolta àudio

    Bangkok-Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona

    Per entendre's amb la gent mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. El cert és que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. En Lluís va calcular que si saludava la gent, un 95% de les persones li retornaven la salutació amb un somriure, un 3% se'l quedaven mirant i un 2% no li feien cas. Avançaven a uns 3 o 4 quilòmetres per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis dels llocs que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que almenys d'entrada no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís, també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

    Per entendre's amb la gent mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. El cert és que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. En Lluís va calcular que si saludava la gent, un 95% de les persones li retornaven la salutació amb un somriure, un 3% se'l quedaven mirant i un 2% no li feien cas. Avançaven a uns 3 o 4 quilòmetres per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis dels llocs que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que almenys d'entrada no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís, també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

  • El Tast de la Gran Anaconda. Bangkok-Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona
    Escolta àudio

    El Tast de la Gran Anaconda. Bangkok-Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona

    Per entendre's mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques que els podien caldre: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. I això que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. Avançaven a uns 3 o 4 km per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis del lloc que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

    Per entendre's mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques que els podien caldre: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. I això que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. Avançaven a uns 3 o 4 km per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis del lloc que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

Anar al contingut