TOTS ELS ÀUDIOS
A peu pels Balcans, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona, caminants
"Travessar a peu Bòsnia i Herzegovina va ser emocionalment devastador." Al Lluís i la Jenn els han quedat impreses les imatges, els testimonis vius de la guerra passada i, en resum, les experiències viscudes durant la caminada balcànica. "The walkers" afronten la travessa dels Balcans, un trencaclosques muntanyós de països on se sobreposen pobles, cultures, llengües i religions que ja han donat més d'un ensurt al llarg de la història. Malgrat que de l'última guerra ja fa uns quants anys, la caminada els evidencia que la divisió persisteix: ara un poble croata-catòlic, després un de bosnià-musulmà i, tot seguit, un altre de serbi-ortodox. L'un a tocar de l'altre, però alhora separats per un oceà d'odi, rancúnies i d'incomprensió. La travessa a peu dels Balcans amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona. I la culminació de la visita a Santo Domingo de Kris Ubach, última etapa del seu viatge a la República Dominicana.
"Travessar a peu Bòsnia i Herzegovina va ser emocionalment devastador." Al Lluís i la Jenn els han quedat impreses les imatges, els testimonis vius de la guerra passada i, en resum, les experiències viscudes durant la caminada balcànica. "The walkers" afronten la travessa dels Balcans, un trencaclosques muntanyós de països on se sobreposen pobles, cultures, llengües i religions que ja han donat més d'un ensurt al llarg de la història. Malgrat que de l'última guerra ja fa uns quants anys, la caminada els evidencia que la divisió persisteix: ara un poble croata-catòlic, després un de bosnià-musulmà i, tot seguit, un altre de serbi-ortodox. L'un a tocar de l'altre, però alhora separats per un oceà d'odi, rancúnies i d'incomprensió. La travessa a peu dels Balcans amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona. I la culminació de la visita a Santo Domingo de Kris Ubach, última etapa del seu viatge a la República Dominicana.
Els misteris d'Alexandria, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB
Estrabó va considerar que Alexandria era un temple del saber, després de visitar-la pels volts de l'any 25 aC. La ciutat disposava ja de la llegendària biblioteca i museu des d'on irradiava saber arreu del món conegut. Més recentment, el periodista Tomàs Alcoverro ha descrit Alexandria com "una gran metròpoli mediterrània allunyada de la civilització i de l'estil de vida egipcis des del temps dels grecs fins al dels seus moderns governants". Ningú dubta que Alexandria, la ciutat d'Alexandre, és una ciutat mediterrània singular que guarda en ella mateixa un passat gloriós i un cúmul de misteris irresolts. Viatgem a Alexandria amb "El braçalet de Nefertiti", d'Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. També recorrerem Santo Domingo, capital de la República Dominicana, amb la fotògrafa Kris Ubach, i coneixerem la història de Bolívia i el mar amb el periodista i editor Sergi Ramis.
Estrabó va considerar que Alexandria era un temple del saber, després de visitar-la pels volts de l'any 25 aC. La ciutat disposava ja de la llegendària biblioteca i museu des d'on irradiava saber arreu del món conegut. Més recentment, el periodista Tomàs Alcoverro ha descrit Alexandria com "una gran metròpoli mediterrània allunyada de la civilització i de l'estil de vida egipcis des del temps dels grecs fins al dels seus moderns governants". Ningú dubta que Alexandria, la ciutat d'Alexandre, és una ciutat mediterrània singular que guarda en ella mateixa un passat gloriós i un cúmul de misteris irresolts. Viatgem a Alexandria amb "El braçalet de Nefertiti", d'Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. També recorrerem Santo Domingo, capital de la República Dominicana, amb la fotògrafa Kris Ubach, i coneixerem la història de Bolívia i el mar amb el periodista i editor Sergi Ramis.
Volant amb les baldrigues, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges
"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica, que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.
"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica, que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.
Volant amb les baldrigues, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges
"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges, i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.
"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges, i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.
Pel món antic dels zapoteques a Oaxaca, Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges
El joc de pilota "tlachtli en nàhuatl" va ser un esport amb rituals associats que les poblacions de Mesoamèrica van practicar durant més de tres mil anys. Una de les hipòtesis sobre la naturalesa d'aquestes trobades parla de partits entre equips que simbolitzaven batalles entre els déus del cel i el senyors de l'inframon. La pilota representava el sol. En algunes d'aquestes competicions rituals, s'acostumava a decapitar el líder de l'equip perdedor com a sacrifici humà. El seu crani, degudament recobert de goma, esdevenia llavors el cor d'una nova pilota. A la ciutat antiga de Monte Albán, un dels vestigis arqueològics més importants de la civilització zapoteca, a l'estat mexicà d'Oaxaca, hi ha un camp de tlachtli. Passejant per aquest important centre cerimonial, queda clar que els zapoteques ens han llegat algunes restes i molts misteris. Per Oaxaca, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.
El joc de pilota "tlachtli en nàhuatl" va ser un esport amb rituals associats que les poblacions de Mesoamèrica van practicar durant més de tres mil anys. Una de les hipòtesis sobre la naturalesa d'aquestes trobades parla de partits entre equips que simbolitzaven batalles entre els déus del cel i el senyors de l'inframon. La pilota representava el sol. En algunes d'aquestes competicions rituals, s'acostumava a decapitar el líder de l'equip perdedor com a sacrifici humà. El seu crani, degudament recobert de goma, esdevenia llavors el cor d'una nova pilota. A la ciutat antiga de Monte Albán, un dels vestigis arqueològics més importants de la civilització zapoteca, a l'estat mexicà d'Oaxaca, hi ha un camp de tlachtli. Passejant per aquest important centre cerimonial, queda clar que els zapoteques ens han llegat algunes restes i molts misteris. Per Oaxaca, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.
La travessa de Turquia a peu, amb la Jenn i en Lluís, "the walkers"
Turquia era, després de l'Índia, el segon tram més llarg que afrontaven en Lluís i la Jenn en la llarga caminada des de Bangkok fins a Barcelona. Uns dos mil quilòmetres resseguint la costa sud del mar Negre. Per si no n'hi hagués prou, pel camí els havia de sorgir un altre inconvenient: la pluja. En aquest tram de ruta, en gran mesura encaixonada entre el mar i les muntanyes, el cel de panxa de ruc i les tempestes hi són freqüents. I no hi ha res pitjor que haver de caminar setmanes amb la roba i l'equip humits o directament mullats per la manca d'hores de sol. Tot plegat, afegit a l'esgotament tant físic com psicològic acumulat durant els milers de quilòmetres caminats per Àsia, portarà la Jenn i en Lluís López a emprendre camins diferents. De Bangkok a Bardelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I el pont de Samanà, a la República Dominicana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.
Turquia era, després de l'Índia, el segon tram més llarg que afrontaven en Lluís i la Jenn en la llarga caminada des de Bangkok fins a Barcelona. Uns dos mil quilòmetres resseguint la costa sud del mar Negre. Per si no n'hi hagués prou, pel camí els havia de sorgir un altre inconvenient: la pluja. En aquest tram de ruta, en gran mesura encaixonada entre el mar i les muntanyes, el cel de panxa de ruc i les tempestes hi són freqüents. I no hi ha res pitjor que haver de caminar setmanes amb la roba i l'equip humits o directament mullats per la manca d'hores de sol. Tot plegat, afegit a l'esgotament tant físic com psicològic acumulat durant els milers de quilòmetres caminats per Àsia, portarà la Jenn i en Lluís López a emprendre camins diferents. De Bangkok a Bardelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I el pont de Samanà, a la República Dominicana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.
Parlem el paama, a les illes Vanuatu, amb David Valls, lingüista
Ara fa uns mil cinc-cents anys, un grapat de nadius de l'actual illa de Taiwan fan salpar de la seva terra amb senzilles canoes. Empesos pel vent i també per la força dels rems, van creuar el vast oceà fins a tocar terra en illes remotes i països estranys l'existència dels quals mai s'haurien pogut imaginar. Aquella gent es va establir des de Madagascar, passant per les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Nova Zelanda, la Melanèsia, la Micronèsia, la Polinèsia, les costes i les illes del voltant de Papua Nova Guinea i fins a l'illa de Rapa Nui. Un dels llegats més formidables d'aquella navegació extraordinària són les llengües austronèsiques, i derivades d'elles, les anomenades llengües oceàniques com el paama o el paamès parlat a Vanuatu. Viatgem fins a l'arxipèlag de les illes Vanuatu per descobrir el paama, amb David Valls, lingüista. Fem un tomb també per la literatura de viatges amb les propostes d'Enric Soler, editor, escriptor i viatger.
Ara fa uns mil cinc-cents anys, un grapat de nadius de l'actual illa de Taiwan fan salpar de la seva terra amb senzilles canoes. Empesos pel vent i també per la força dels rems, van creuar el vast oceà fins a tocar terra en illes remotes i països estranys l'existència dels quals mai s'haurien pogut imaginar. Aquella gent es va establir des de Madagascar, passant per les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Nova Zelanda, la Melanèsia, la Micronèsia, la Polinèsia, les costes i les illes del voltant de Papua Nova Guinea i fins a l'illa de Rapa Nui. Un dels llegats més formidables d'aquella navegació extraordinària són les llengües austronèsiques, i derivades d'elles, les anomenades llengües oceàniques com el paama o el paamès parlat a Vanuatu. Viatgem fins a l'arxipèlag de les illes Vanuatu per descobrir el paama, amb David Valls, lingüista. Fem un tomb també per la literatura de viatges amb les propostes d'Enric Soler, editor, escriptor i viatger.
Per la costa Malabar, a l'Índia, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger
Quan Francesc Miralles va viatjar per primer cop a l'Índia hi havia elefants amb intermitents a la cua. Aleshores, els grans paquiderms eren de gran ajuda als humans per repartir el butà. I per a moltes altres tasques. Passats els anys, els elefants gairebé han desaparegut de les vies públiques, igual que les vaques o altres animals. L'Índia construeix la seva xarxa de trens d'alta velocitat, mentre una de les seves ciutats, Puna, s'erigeix en el segon millor hub tecnològic emergent del món. És clar que Puna també és la seu de l'ashram d'Osho, guru i líder espiritual de fama mundial. Però mística i déus a banda, les estadístiques i els experts prediuen una Índia capdavantera al món d'aquí no gaires anys. Viatgem per la nova Índia, amb Francesc Miralles, escriptor; a Samaná, a la República Dominicana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i al Sudan.
Quan Francesc Miralles va viatjar per primer cop a l'Índia hi havia elefants amb intermitents a la cua. Aleshores, els grans paquiderms eren de gran ajuda als humans per repartir el butà. I per a moltes altres tasques. Passats els anys, els elefants gairebé han desaparegut de les vies públiques, igual que les vaques o altres animals. L'Índia construeix la seva xarxa de trens d'alta velocitat, mentre una de les seves ciutats, Puna, s'erigeix en el segon millor hub tecnològic emergent del món. És clar que Puna també és la seu de l'ashram d'Osho, guru i líder espiritual de fama mundial. Però mística i déus a banda, les estadístiques i els experts prediuen una Índia capdavantera al món d'aquí no gaires anys. Viatgem per la nova Índia, amb Francesc Miralles, escriptor; a Samaná, a la República Dominicana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i al Sudan.
Per la vall d'Unarre de Palmira Jaquetti, caçadora de cançons, amb Joan Portell, escriptor.
A principi del segle XX, hi va haver un grup de persones que, bevent directament de les fonts del Romanticisme, van llançar-se pels camins i corriols de Catalunya en autèntiques expedicions, amb l'ànim de recuperar el cançoner popular català. S'havien adonat que tota aquesta tradició desapareixia i el silenci omplia de mica en mica valls i muntanyes, pobles i ciutats. Joan Portell s'endinsa a la vall d'Unarre, al Pallars Sobirà, en ple Pirineu, i ressegueix els passos d'una d'aquestes caçadores de cançons: Palmira Jaquetti. Mentre camina, Portell ens descobreix un món que s'ha anat buidant no només de les tonades populars, sinó de la mateixa gent que les havia entonat. Pobles on abans hi havien arribat a viure 300 o 400 persones i on ara amb prou feines n'hi viuen dotze. Altres no han tingut tanta sort. "Caçadors de cançons", amb Joan Portell, viatger, escriptor i pedagog.
A principi del segle XX, hi va haver un grup de persones que, bevent directament de les fonts del Romanticisme, van llançar-se pels camins i corriols de Catalunya en autèntiques expedicions, amb l'ànim de recuperar el cançoner popular català. S'havien adonat que tota aquesta tradició desapareixia i el silenci omplia de mica en mica valls i muntanyes, pobles i ciutats. Joan Portell s'endinsa a la vall d'Unarre, al Pallars Sobirà, en ple Pirineu, i ressegueix els passos d'una d'aquestes caçadores de cançons: Palmira Jaquetti. Mentre camina, Portell ens descobreix un món que s'ha anat buidant no només de les tonades populars, sinó de la mateixa gent que les havia entonat. Pobles on abans hi havien arribat a viure 300 o 400 persones i on ara amb prou feines n'hi viuen dotze. Altres no han tingut tanta sort. "Caçadors de cançons", amb Joan Portell, viatger, escriptor i pedagog.
Pel camí dels nàufrags amb Josep Palau i Sanmartí, viatger
El fons del mar de la costa oest de l'illa de Vancouver, al Canadà, és un gran mosaic de plaques de ferro, cargols, peces de vaixella, etc. Testimonis muts de desenes de naufragis, sobretot entre el segle XIX i inicis del XX. La majoria d'ells s'acumulen en un tram de 75 quilòmetres de costa de l'illa de Vancouver, just a l'entrada de l'estret de Juan de Fuca. Naufragar en aquell punt, aleshores, pràcticament significava la mort. O en el mateix naufragi o a la costa, protegida per un mur de bosc impenetrable. Un naufragi trigava dies, a vegades setmanes, a saber-se. Organitzar el rescat trigava encara més. Cap dels supervivents era capaç d'anar enlloc i morien de fred i de gana. Aquest va ser el motiu principal pel qual va néixer un camí entre els fars de la zona. És "El camí dels nàufrags", que ha resseguit a peu Josep Palau Sanmartí. També hi haurà temps per recórrer la carretera 1S1 als cais de Florida amb la Kris Ubach.
El fons del mar de la costa oest de l'illa de Vancouver, al Canadà, és un gran mosaic de plaques de ferro, cargols, peces de vaixella, etc. Testimonis muts de desenes de naufragis, sobretot entre el segle XIX i inicis del XX. La majoria d'ells s'acumulen en un tram de 75 quilòmetres de costa de l'illa de Vancouver, just a l'entrada de l'estret de Juan de Fuca. Naufragar en aquell punt, aleshores, pràcticament significava la mort. O en el mateix naufragi o a la costa, protegida per un mur de bosc impenetrable. Un naufragi trigava dies, a vegades setmanes, a saber-se. Organitzar el rescat trigava encara més. Cap dels supervivents era capaç d'anar enlloc i morien de fred i de gana. Aquest va ser el motiu principal pel qual va néixer un camí entre els fars de la zona. És "El camí dels nàufrags", que ha resseguit a peu Josep Palau Sanmartí. També hi haurà temps per recórrer la carretera 1S1 als cais de Florida amb la Kris Ubach.
A peu des de Bangkok fins a Barcelona. La crisi. Amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona
"Cada dia estàs al límit de tot, al límit de les forces. On podem trobar menjar i aigua potable, on podem dormir?". Els milers de quilòmetres caminats a través de Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i l'Iran pesen sobre les espatlles de Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. Dues formes de ser, dues maneres d'encarar el viatge: una de metòdica i implacable a l'hora de sacrificar el que calgui per assolir els objectius; l'altra, menys pendent dels quilòmetres a cobrir i més partidària de gaudir de les trobades pel camí. En lloc d'acostar-se, l'horitzó cada cop és més lluny. Les crisis afloren. El somni del gran viatge a peu esdevé malson. El projecte trontolla en plena travessa del Caucas, a l'Azerbaidjan. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I també els cais de Florida a les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, la viatgera de la Gran Anaconda en marxa.
"Cada dia estàs al límit de tot, al límit de les forces. On podem trobar menjar i aigua potable, on podem dormir?". Els milers de quilòmetres caminats a través de Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i l'Iran pesen sobre les espatlles de Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. Dues formes de ser, dues maneres d'encarar el viatge: una de metòdica i implacable a l'hora de sacrificar el que calgui per assolir els objectius; l'altra, menys pendent dels quilòmetres a cobrir i més partidària de gaudir de les trobades pel camí. En lloc d'acostar-se, l'horitzó cada cop és més lluny. Les crisis afloren. El somni del gran viatge a peu esdevé malson. El projecte trontolla en plena travessa del Caucas, a l'Azerbaidjan. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I també els cais de Florida a les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, la viatgera de la Gran Anaconda en marxa.
Per Hathigaon, la ciutat dels elefants a l'Índia, amb Ariadna Álvarez, arquitecta i editora
L'Índia i els elefants han donat vida a un binomi des de fa segles. Fins i tot el popular Ganesh, un dels deus panxuts més estimats del panteó indi, té cap d'elefant. Però en els darrers anys s'han donat molts casos de paquiderms que sobrevivien en entorns urbans gens adaptats a les seves necessitats. No era estrany trobar-se amb elefants, no només a les jungles, també per les carreteres o els carrers de qualsevol poble o ciutat. El govern no en tenia cura, fins que no fa gaires anys va anunciar un concurs públic per dissenyar i construir un hàbitat tant per a persones com per als animals. I en va sorgir Hathigaon, un complex residencial prop de Jaipur, que allotja un centenar d'elefants amb els seus mahouts, els homes que en tenen cura. Hathigaon, amb Ariadna Álvarez, arquitecta i editora. "Key largo", Florida, amb Kris Ubach, i les fronteres casolanes de la Unió Europea amb Sergi Ramis.
L'Índia i els elefants han donat vida a un binomi des de fa segles. Fins i tot el popular Ganesh, un dels deus panxuts més estimats del panteó indi, té cap d'elefant. Però en els darrers anys s'han donat molts casos de paquiderms que sobrevivien en entorns urbans gens adaptats a les seves necessitats. No era estrany trobar-se amb elefants, no només a les jungles, també per les carreteres o els carrers de qualsevol poble o ciutat. El govern no en tenia cura, fins que no fa gaires anys va anunciar un concurs públic per dissenyar i construir un hàbitat tant per a persones com per als animals. I en va sorgir Hathigaon, un complex residencial prop de Jaipur, que allotja un centenar d'elefants amb els seus mahouts, els homes que en tenen cura. Hathigaon, amb Ariadna Álvarez, arquitecta i editora. "Key largo", Florida, amb Kris Ubach, i les fronteres casolanes de la Unió Europea amb Sergi Ramis.
Els pumes de la fi del món, amb Jordi Sargatal, ornitòleg
A Caleta Maria, a la Terra del Foc, hi ha un rètol on es llegeix "Final del camino". Però no només s'acaba el camí, sinó que s'acaba la terra. Per això aquest extrem del planeta es considera el final del món. Fa vint anys, la gent que habitava les desolades planures i muntanyes de la regió mataven els pumes. Els "leoneros" n'eren els encarregats. Homes que des de les seves muntures acabaven amb la vida dels felins i també de moltes altres espècies animals. Però el canvi en la consciència mediambiental ha fet que ara aquells "leoneros" hagin invertit la seva acció. No només no maten aquestes feres sinuoses, sinó que en preserven l'existència per ensenyar-les a tothom que les vulgui observar. Són els pumes de la fi del món, amb Jordi Sargatal, naturalista i biòleg. També hi haurà temps per recórrer les restes de "Mohenjo Daro" la gran ciutat de la Vall de l'Indus en l'antiguitat i de solcar algunes illes més de les Bahames, amb Kris Ubach fotògrafa i escriptora de viatges.
A Caleta Maria, a la Terra del Foc, hi ha un rètol on es llegeix "Final del camino". Però no només s'acaba el camí, sinó que s'acaba la terra. Per això aquest extrem del planeta es considera el final del món. Fa vint anys, la gent que habitava les desolades planures i muntanyes de la regió mataven els pumes. Els "leoneros" n'eren els encarregats. Homes que des de les seves muntures acabaven amb la vida dels felins i també de moltes altres espècies animals. Però el canvi en la consciència mediambiental ha fet que ara aquells "leoneros" hagin invertit la seva acció. No només no maten aquestes feres sinuoses, sinó que en preserven l'existència per ensenyar-les a tothom que les vulgui observar. Són els pumes de la fi del món, amb Jordi Sargatal, naturalista i biòleg. També hi haurà temps per recórrer les restes de "Mohenjo Daro" la gran ciutat de la Vall de l'Indus en l'antiguitat i de solcar algunes illes més de les Bahames, amb Kris Ubach fotògrafa i escriptora de viatges.
Piràmides d'Egipte, monuments per a l'eternitat, amb Irene Cordón, arqueòloga
Per saber com es van fer les piràmides d'Egipte primer cal saber-ne el perquè. Amagat en una cel·la de descàrrega, just a sobre de la cambra funerària de Kheops, hi ha un grafit atribuït als constructors. Hi diu "som els borratxos de Kheops, i som aquí construint la piràmide del nostre gran Khufu", que era, en realitat, el vertader nom del faraó. El grafit és el reflex d'una opinió de part de la societat de l'època. És l'opinió del poble. Però no aclareix l'enigma del perquè. Els primers europeus que van veure les piràmides es van pensar que eren els graners d'Egipte. Va caldre temps per entendre que les piràmides són, de fet, monuments per a l'eternitat. Però tot i saber-ne el perquè, continuem sense saber com es van fer. El braçalet de Nerfertiti, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB
Per saber com es van fer les piràmides d'Egipte primer cal saber-ne el perquè. Amagat en una cel·la de descàrrega, just a sobre de la cambra funerària de Kheops, hi ha un grafit atribuït als constructors. Hi diu "som els borratxos de Kheops, i som aquí construint la piràmide del nostre gran Khufu", que era, en realitat, el vertader nom del faraó. El grafit és el reflex d'una opinió de part de la societat de l'època. És l'opinió del poble. Però no aclareix l'enigma del perquè. Els primers europeus que van veure les piràmides es van pensar que eren els graners d'Egipte. Va caldre temps per entendre que les piràmides són, de fet, monuments per a l'eternitat. Però tot i saber-ne el perquè, continuem sense saber com es van fer. El braçalet de Nerfertiti, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB
L'hospitalitat dels iranians. A peu per l'Iran, amb Lluís L. Bayona i Jenn Baljko, caminants
Si recórrer el Parmir, al Tadjikistan, els va suposar un bany d'hospitalitat de la gent de valls remotes, l'Iran ha superat totes les expectatives de la Jenn i en Lluís. I més encara amb la llegenda negra que el país arrossega sobretot a Occident, i en particular als Estats Units i a Israel, on el règim dels aiatol·làs personifica el mal. Però com en molts altres països, el govern és una cosa i la gent n'és una altra de ben diferent. I a l'Iran, la gent, molta gent, val un imperi. Tant que els dos caminadors van tenir problemes per compaginar la gran acollida que els dispensaven els iranians que es creuaven en el seu camí, amb el repte d'haver-se de llevar ben d'hora per afrontar un nou tram d'una trentena de quilòmetres. L'Iran, a "De Bangkok a Barcelona a peu" amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. I també "Long Island, Bahames", amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i les seves cròniques americanes.
Si recórrer el Parmir, al Tadjikistan, els va suposar un bany d'hospitalitat de la gent de valls remotes, l'Iran ha superat totes les expectatives de la Jenn i en Lluís. I més encara amb la llegenda negra que el país arrossega sobretot a Occident, i en particular als Estats Units i a Israel, on el règim dels aiatol·làs personifica el mal. Però com en molts altres països, el govern és una cosa i la gent n'és una altra de ben diferent. I a l'Iran, la gent, molta gent, val un imperi. Tant que els dos caminadors van tenir problemes per compaginar la gran acollida que els dispensaven els iranians que es creuaven en el seu camí, amb el repte d'haver-se de llevar ben d'hora per afrontar un nou tram d'una trentena de quilòmetres. L'Iran, a "De Bangkok a Barcelona a peu" amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. I també "Long Island, Bahames", amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i les seves cròniques americanes.
