Les víctimes són l'expressió més dramàtica i colpidora que pot causar qualsevol acte de violència política. Si tenim en compte que, només als darrers cinquanta anys, hi ha hagut a l'estat espanyol un miler llarg d'assassinats per motivacions polítiques, sigui per part dels cossos i forces de seguretat, de bandes parapolicials, com dels grups insurreccionals de signe divers que van oposar-se als pactes del 78, podem imaginar-nos l'estela de dolor que aquesta violència ha deixat en bona part de la societat i, molt en particular, entre els seus familiars. Persones que, millor que ningú, coneixen els estralls que suposa perdre algú estimat en aquestes terribles circumstàncies. Victor Aierdi, exdirigent del moviment pacifista Elkarri, s'hi refereix quan afirma: "En un contenciós polític tot és aleatori, discutible o relatiu; el patiment no". "Víctimes en so de pau" analitza el procés de resiliència que ha transformat la terrible experiència d'un atemptat(3cat) Tan sols per aquest motiu, cal dispensar a aquest col·lectiu el màxim respecte, independentment de la seva actitud, trajectòria o posició política. Així ho defensava el bisbe sud-africà Desmond Tutu, quan afirmava que, si bé els actors de cada conflicte no han d'equiparar-se, "hem de mostrar la mateixa empatia per a totes i cadascuna de les víctimes i els seus familiars, al marge de la ideologia, condició social o procedència que puguin tenir". Un fet que a l'estat espanyol encara és lluny de produir-se, ja que mentre que unes víctimes han estat ateses degudament, sobretot quan la persona morta ha estat un polític o una alta autoritat de l'Estat, altres han passat inadvertides per la seva irrellevància pública, o bé condemnades per determinats mitjans i forces polítiques al menyspreu més absolut a causa de la seva ideologia. Encara avui, moltes famílies esperen que les institucions i la societat en general reconeguin la mort dels seus parents. Ho continuen reclamant els familiars de les víctimes del franquisme i del tardofranquisme, els botxins de les quals no han estat jutjats o van ser exonerats a través de la Llei d'amnistia de 1977; o aquelles que, en arribar el cas als tribunals, no han comptat amb prou garanties processals. El periodista Àlex Romaguera ha recollit el testimoni de familiars de persones assassinades en atemptats a Espanya(3cat) Així ha passat en nombrosos assassinats comesos per la policia armada durant la Transició, o per mercenaris que operaven en nom dels GAL, a qui la justícia ha tractat amb displicència, quan no han estat indultats o condecorats pels governs de torn. Per tant, mentre que alguns familiars han vist satisfets els drets, la veritat, la justícia i la reparació, altres han sofert una doble victimització: primer, el dany emocional per la pèrdua del seu parent, i després un procés judicial que, tot i les proves incriminatòries, sovint ha acabat exculpant el botxí. Més enllà d'aquest dèficit, encara per resoldre, cal apreciar la quantitat de víctimes i familiars que, independentment del dany sofert, no han quedat atrapats en el sentiment d'odi o rancúnia, sinó que han experimentat un procés de resiliència de resultes del qual han transformat la terrible experiència per contribuir a una societat més justa i en pau. Homes i dones que, amb els seus gestos i paraules, ens ensenyen el valor de l'alteritat, alhora que ens recorden la irracionalitat d'atemptar contra la vida, i com aquestes accions, èticament abjectes, no són justificables ni tampoc han servit mai per imposar les bases d'una pau i una convivència perdurables. Gràcies a aquestes veus, en paraules del filòsof Manuel-Reyes Mate, podem observar "què significa la pau, la justícia i un bon procés de reparació"; però també, i sobretot, la necessitat de treballar per una societat més humana on cap drama similar no torni a ocórrer mai més. Aquí podeu veure el documental "Víctimes dobles"