Tret de sortida per al 14F

Catalunya entra en període electoral. Sense president i amb el Parlament dissolt, a l'espera que els catalans trïin una nova composició de la cambra i que, després, els partits aconsegueixin posar-se d'acord i pactar un nou govern i un nou president... Tant de bo els costi el mínim temps possible! Fa tres anys de l'última cita amb les urnes. Les del 2017 van ser les eleccions del 155, es van fer en un moment extremadament delicat, just després de l'1 d'Octubre. Ara les ferides encara supuren, de tant en tant, però la fotografia actual és molt diferent de la de fa tres hiverns. L'única cosa que continua igual, congelada, són els presos, que es preparen per passar un altre Nadal a la presó, i els que són a l'exili, que continuen sense saber quan podran tornar. Aquesta havia de ser la legislatura de la restitució del govern, però a la pràctica només ha tornat el major Trapero. Una legislatura que va començar amb dificultats per nomenar president. La investidura ajornada de Carles Puigdemont va obrir la primera fissura entre Junts i Esquerra, la proposta de Jordi Sànchez va quedar avortada directament per la justícia, Jordi Turull va anar a la presó amb la investidura a mitges i van haver de passar cinc mesos perquè es nomenés Quim Torra com a 131è president de la Generalitat. És la legislatura de Ciutadans com a primera força del Parlament, del judici de l'1 d'Octubre i de la sentència a cent anys de presó. La legislatura del Tsunami Democràtic, de la Tamara Carrasco i de l'operació Judes. Judicialitzada, encara, la política. La màxima expressió n'és la inhabilitació per primer cop a la història d'un president en exercici del càrrec... per una pancarta a la façana de Palau. I amb Torra ja en van tres, de presidents fulminats pels tribunals. Judicialitzada també, la protesta, amb els 2.850 noms que Òmnium Cultural va asseure en cadires buides per la Diada. La legislatura del diàleg entretallat entre el govern espanyol i la Generalitat. I per acabar-ho d'adobar... la legislatura de la pandèmia. El coronavirus ha sincopat una acció de govern marcada pels dards i les piules que els dos socis de Govern s'han dedicat tant en públic com en privat. Un executiu en agonia que arriba a les urnes intentant fer bona cara, però amb les espatlles plegades de tants retrets i desconfiances que han acumulat. Al davant tenen una ciutadania amb el sarró ben escurat. No en queda gaire, de paciència, ni de ganes d'anar a votar. I s'entén.