Dues setmanes ha trigat el coronavirus a tornar-se a imposar en aquest pols que ja fa quinze mesos que dura. Han passat tot just quinze dies de Sant Joan, de la retirada de la mascareta a l'aire lliure, de la recuperació de les festes i dels viatges de final de curs. I fins aquí, la festa. S'imposa la realitat: la pandèmia no s'ha acabat. Som lluny encara de donar per vençut el virus. No hi ha normalitat, encara que per un instant la il·lusió i les ganes de recuperar la llibertat ens havien fet creure que sí. Els científics que es passen el dia fent números i estudiant models matemàtics per apamar el comportament de la pandèmia avisen que la situació encara serà complexa durant força temps, per molt que la setmana vinent ja es pugui començar a frenar el creixement de la corba. Mentre la frenada no arriba, les dades son esgarrifoses... no s'havien vist mai fins ara una velocitat de propagació, un risc de rebrot i un índex de contagis tan alts. Aquesta amenaça invisible que és la Covid-19 està arrasant en la part de la població que no està vacunada. No troba cap barrera, avança sense control. Un de cada 100 joves té problemes greus de salut per culpa de la malaltia i un de cada 1.000 acaba a l'UCI. El fet que l'altra part de la població estigui protegida amb una barrera que sí que funciona -la vacuna-, genera una falsa sensació de tranquil·litat. Estan ingressant a l'hospital malalts d'entre 40 i 49, i d'entre 60 i 69. I per no quedar-nos només amb els números, poseu-hi noms i cognoms, cares, famílies. La doctora Magda Campins ho broda, avui a La Vanguàrdia: "Els que van a l'UCI són probablement els pares dels joves asimptomàtics; ho haurien de saber." Que les vacunes funcionen és una evidència, però també ho és que no són una barrera impermeable, perquè cada dia hi ha desenes de persones amb la pauta completa que es contagien. És un virus que muta a una velocitat i amb una agressivitat extraordinàries. Per tant, cal un esforç constant per barrar-li el pas. Les vacunes són una bona eina a llarg termini. Per aturar l'explosió d'ara, fan falta més eines. Toca recular en la desescalada. O toca tornar a escalar. Ha passat més d'un cop fins ara, que hem abaixat la guàrdia i el virus ho ha aprofitat. Cal treure paciència d'on sigui, recosir-la amb pedaços i serrar les dents per seguir amb la mascareta posada, evitant aglomeracions, anant amb cura amb la vida social, esperant -això sí- per part dels governs indicacions clares, explicacions clares i -almenys- empatia amb els sectors a qui els torna a tocar el rebre. S'han obert els llums, s'ha acabat la música. I hem tornat a la realitat esgotadora i feixuga d'una pandèmia que no s'acaba, que ens tenalla i que trinxa famílies i negocis.