L'Hotel Intercontinenal és un d'aquells hotels de cinc estrelles de luxe antic amb moqueta, cortina de domàs i pianista a l'entrada. És com si et traslladessis a una altra època, i s'hi respira certa decadència i molta caspa. La Sala Granados va acollir la presentació del "Manual de resistencia", de Pedro Sánchez, i també la del llibre sobre el líder de Vox, Santiago Abascal. La sala està fins a la bandera, fins a la bandera "espanyola" puntualitza l'autor, Fernando Sánchez Dragó. Molts periodistes que, com una servidora, hem anat a l'entrada per si hi havia les típiques declaracions multitudinàries, o a captar l'ambient, ens hem quedat sense cadira, pillada (de pillatge) per un dels assistents, més o menys enfervorits. Miro al voltant i el cert és que la "rojigualda" hi és en tots els formats: pins, corretges de rellotge, polseres o ribets a les camises. La bandera també farceix el discurs d'Abascal. "Espanya sense Catalunya no és Espanya. Igual que Catalunya sense Espanya no és Catalunya: és un caramull de traïdors i deslleials junts". N'hi ha que votaran per primera vegada, d'altres ja fa anys que estan jubilats. Per tots, la ideologia és el menys important i viuen amb un argument: canvi i unitat d'Espanya. Em pregunto si aquesta obsessió per la unitat d'Espanya, que em trobo fins i tot als racons més "progres", és per la capitalitat de Madrid. El politòleg i professor de la Universidad Carlos III Pablo Simón m'ho corrobora. És per això i també pel fet que "la identitat regional madrilenya és inexistent, només existeix l'espanyola". Simón fa un vaticini: "És molt probable que aquesta Espanya dels balcons, aquesta Espanya de les banderes a la qual alguns dels líders de la dreta espanyola apel·len amb freqüència, a Madrid trobi justament un terreny fèrtil per desenvolupar-se". Entre els assistents a la presentació del llibre de Sánchez Drago hi ha en Luis i en Pedro. Aquest últim és de Vallecas, bastió de Podem. Quan començo a parlar amb ells, em sembla que he trobat l'agulla dins del paller. Tots dos han passat de participar al 15M a anar un acte de Vox. "Si esperes massa, la solució al problema és cada vegada pitjor", em justifica en Luis. "Quin problema?", li demano. I no vacil·la ni un segon: "Doncs el problema de Catalunya, el problema de la identitat a Espanya". Aquí entra en Pedro: "Nosaltres vam ser al 15M, així que no tenim ideologia. Ara, Vox genera la mateixa expectativa, però no és per ideologia; és simplement per canviar una situació sobre les autonomies, la corrupció... Si no ho solucionen uns d'esquerres que s'han tornat com la casta que denunciaven..." Vox i la perifèria de Madrid Quan surto de l'acte em pregunto: N'hi deu haver més com en Pedro a Vallecas? L'endemà vaig cap a la plaça del centre del barri. Allà, el Jesús i el Carlos porten una floristeria. Els veig que parlen amb tothom que passa per davant i ho tenen clar: "Vox no passarà, per moltes carpes que posin cada diumenge al centre comercial. Si els van fer fora la setmana passada. Poso la mà al foc pel 99 per cent dels Vallecans, que som com una gran família. Som obrers i aquí Vox no hi té res a fer." El cert és que els barris obrers i més allunyats del centre s'estan mobilitzant perquè les reivindicacions socials i de barri no caiguin en fons perdut. Ha nascut l'assemblea antifeixista i en el cas de Vallecas, la "Kópera", una òpera popular que posa a sobre de la taula la immigració, la lluita veïnal i denuncia el poder en mans de pocs. L'Helena Nievas és genetista mol·lecular, activista i actriu. M'explica que el seu paper és el d'una ovella, l'Ari, que arriba juntament amb altres ovelles a la terra promesa: Vallekas, perquè ells ho escriuen amb k. Allà veuen com tots els seus anhels s'ensorren perquè un tirà està venent tota la terra. Arribats en aquest punt, l'Helena es posa seriosa: "Amb l'obra també volem reivindicar que, al barri, ningú pot venir a dir-nos el que hem de fer". L'Helena té por que guanyi Vox i ho repeteix diverses vegades. Si mira a Europa ho veu possible. Si mira a Andalusia també, i si mira a la història, pensa que és cíclica. Les eleccions del desencant Torno cap al centre de Madrid i vaig al barri de Chueca, que està en peu de guerra contra la invasió turística. El propietari d'una botiga, el Cristian, té el diagnòstic: "En pocs anys s'ha passat d'uns carrers plens de drogaaddictes a uns carrers plens de turistes". El seu veí és el Mario Cortés, de la plataforma "Stop habitatges de lloguer". Descriu el seu barri com "El Magaluf del centre de Madrid, ple de turistes, brutícia i soroll a les nits". Li demano què votarà: "Tinc clar que no votaré. Tinc clar que les coses s'aconsegueixen no votant". El seu desencant coincideix amb el que he trobat per aquests carrers del centre. L'últim CIS mostra que, ara mateix, hi ha un alt percentatge d'indecisos que, segons Pablo Simón, "es col·loquen en el camp de la dreta. És aquí on, probablement, una campanya callada i efectiva de Vox pot fer que entrin al Congrés amb un resultat molt bo".