L'inoblidable viatge a Predappio, la Disneyland dels feixistes italians

Va ser la col·lega periodista Alba Sidera, corresponsal a Itàlia del diari El Punt Avui, qui em va parlar per primer cop d'aquesta població transalpina. Des d'aquell moment, la ciutat natal de Benito Mussolini es va convertir en un objectiu de visita, perquè, com ja havia pogut comprovar al Valle de los Caídos, els centres de pelegrinatge dels feixismes del segle XX eren un clar símptoma de com estava de viva l'herència d'aquella ideologia criminal i els seus vincles amb l'ampli panorama de l'extrema dreta del segle XXI. Visitar el passat era un acte necessari per entendre el present i desxifrar el futur. Pelegrinatges a la cripta dels Mussolini De fet, amb l'Alba Sidera compartim dèries, especialment aquelles que fan referència a com l'extrema dreta creix a l'ombra de les democràcies liberals europees. Així va ser com ens va costar molt poc acordar una data per anar finalment a visitar Predappio i Forlì, un poble ben a la vora de la vila natal del dictador i on Mussolini i Rachele Guidi, la seva dona, van tenir la residència oficial i on ella va passar la resta de la seva vida fins que va morir l'any 1979. Pelegrinatge a Predappio, residència oficial de Mussolini ("L'alcalde i Mussolini") La data acordada per a la visita a Predappio va ser prop de fa quatre anys, el 5 d'octubre del 2019. Vam trobar-nos a l'estació de tren de Bolonya, al punt exacte on el 2 d'agost del 1980 una descomunal bomba col·locada per neofeixistes italians va segar la vida de 85 persones, en un dels pitjors atemptats ocorreguts mai a Europa. D'allà vam marxar fins a l'esperada Predappio, la Disneyland dels feixistes, on pelegrinen especialment com a mínim dos cops l'any: per l'aniversari anual de la marxa sobre Roma i el dia de la mort del dictador. Els dos dies que la família Mussolini obre la cripta familiar perquè qui ho vulgui pugui honorar el dictador italià i tota la seva família. Productes de marxandatge amb simbologia nazifeixista en una botiga de Predappio ("Tots els colors del negre", Jordi Borràs) El dia que hi vam anar, però, la cripta era tancada. Ho sabíem prèviament, però això no ens va fer estalviar la visita al cementiri, i hi vam trobar uns neonazis alemanys rondant la porta de la cripta --on hi havia flor fresca i tot de cartes dels anomenats "nostàlgics". Els alemanys hi eren indissimuladament per convicció. Com l'Alba i jo, és clar, però per motius ben diferents. És a dir, ells hi eren per honorar la memòria de Benito Mussolini; nosaltres, per descobrir les vergonyes d'una població que en bona part vivia del turisme feixista. Museu o centre d'exaltació feixista? Feta la visita, ens vam dirigir al centre de Predappio amb l'objectiu de visitar i fotografiar les grans botigues de parafernàlia feixista que sense cap mena de problema proporcionen tota mena d'objectes de propaganda genocida a "l'ultraturisme" que visita la vila. Però amb això no en vam tenir prou i en acabar el tour vam decidir anar a cercar el sant Cristo gros: la Villa Carpena, a la veïna població de Forlì, on hi havia l'antiga casa del matrimoni Mussolini. Allà hi vam arribar poc temps abans de tancar el que anomenen "museu", i que hauríem d'anomenar "centre de pelegrinatge i exaltació feixista" de cap a peus. Dormitori matrimonial de la Villa Mussolini i l'Angelo, el guia del recinte ("Tots els colors del negre", Jordi Borràs) La casa, comprada feia dues dècades a la família Mussolini per un empresari addicte al règim criminal, era una mena de museu dels horrors. Ho vam poder comprovar de viva veu acompanyats per l'Angelo, el voluntari que ens va fer de guia per aquell sinistre palauet. Després de gairebé dues hores de visita i un cop l'Angelo va arribar a l'errònia conclusió que l'Alba i jo érem tan feixistes com ell, i amb els punys closos sobre la taula que feia servir l'antic govern de la República de Salò, a l'admirador de Mussolini no li va costar gens negar-nos l'existència de l'Holocaust amb l'enganyosa complicitat que va creure tenir amb nosaltres. Coberta del llibre "Tots els colors del negre", de Jordi Borràs ("Tots els colors del negre", Jordi Borràs) D'allà, l'Alba i jo en vam sortir entre excitats i espantats i amb el pacte que aquell inoblidable episodi el descriuríem als respectius llibres que en aquell moment estàvem fent: "Feixisme persistent", d'Alba Sidera, i "Tots els colors del negre", d'un servidor. Si en voleu saber més, no dubteu a llegir-los: us agradaran i us espantaran a parts iguals.