Aquest cap de setmana hi ha hagut tres agressions homòfobes a Barcelona. Des de principi d'any, n'hi ha hagut gairebé 80 a tot Catalunya.

Ser gai o ser lesbiana o ser trans -és a dir, no ser heterosexual- és un factor de risc.

L'Observatori contra l'Homofòbia parla d'una "espiral homòfoba" i parla de por. Viure "aterrits" per una amenaça que ara esclata de nou amb les tres agressions del cap de setmana, però que es manté latent des de sempre. L'estat espanyol és un dels països europeus amb més visibilitat LGTBI. Però, tot i així, la por i la violència formen part del dia a dia d'aquest col·lectiu. La Unió Europea recull en diferents estudis que el 47% de les persones LGTBI dissimulen o oculten la seva identitat sexual per por a ser atacats o assetjats a l'espai públic. Dissimular qui ets. Amagar què sents. A Barcelona, Catalunya, Europa, segle XXI.

A l'altre costat hi ha qui causa aquesta por. Qui insulta, qui escup i qui pega. Persones a qui també podem aplegar en un col·lectiu: el de l'odi i la incultura.

La intransigència al carrer té sempre llaços amb la intransigència a la política. Hi ha discursos polítics que alimenten l'odi. La transmissió és directa.

Gener del 2020, Iván Espinosa de los Monteros, en una entrevista al diari El Mundo: "Hem passat de clavar pallisses als homosexuals a que ara aquests col·lectius imposin la seva llei". Discursos com aquest són la llavor d'agressions com les d'aquest cap de setmana.

Si des de l'altaveu d'un partit d'àmbit estatal es parla amb aquesta irresponsabilitat, imagineu què pot passar als carrers, als transports públics o als bars. Les rèpliques es multipliquen, en forma d'insult, amenaça o pallissa. L'odi contra els homosexuals no és espontani, s'alimenta i beu dia a dia d'actors de la vida pública, ja siguin polítics, esportistes o cantants.

L'amenaça d'una espiral homòfoba