La Segona Guerra Mundial, a través dels ulls de les primeres dones fotoperiodistes

Quan cap a finals de 1943 el govern britànic acredita gairebé 500 periodistes i fotògrafs per cobrir la invasió de Normandia, no hi ha cap dona entre ells. Els americans, però, són més progressistes. Convençuts de la influència de les seves revistes líders, donen credencials de premsa a dones periodistes per primera vegada a la història. La fotoperiodista Lee Miller va fer de corresponsal de guerra per a la revista "Vogue" En el seu camí al llarg i a través de les primeres línies de la Segona Guerra Mundial, les periodistes de guerra Martha Gellhorn (1908-1998), Margaret Bourke-White (1904-1971) i Lee Miller (1907-1977) es troben repetidament a les oficines de premsa i a ciutats bombardejades, com Colònia, Leipzig o Munic. A més, són testimonis de l'alliberament dels camps de concentració de Ravensbrück, Buchenwald i Dachau. L'estil de fotògrafes com Margaret Bourke-White van donar una altra visió de la guerra (Carswell Shutters) Compromeses amb la causa per la qual el seu país ha entrat en guerra, configuren el gènere encara jove del fotoperiodisme amb reportatges i fotografies personals. El seu estil va afegir un toc personal als reportatges de guerra. És a través dels seus ulls que veiem l'Alemanya derrotada i alliberada. Per primera vegada a la història, els reportatges bèl·lics tenen un "subtext femení" que canvia per sempre la nostra percepció de la guerra. Martha Gellhorn va ser testimoni de l'alliberament del camp de concentració de Dachau Una àmplia recerca documental En un muntatge magistral, la directora alemanya Luzia Schmid ha decidit recórrer només a imatges d'arxiu, obra d'aquestes tres fotoperiodistes, i prescindir del narrador. A partir de fragments d'articles, cartes i anotacions personals de les tres protagonistes, la cinta ofereix un punt de vista tan íntim com colpidor de la cruesa bèl·lica. El documental ens acosta a la guerra vista per primer cop des d'una perspectiva femenina, així com a les dificultats de treballar en un àmbit fins aleshores vetat a les dones. Margaret Bourke-White, vestida de militar. Els Estats Units van ser el primer país a donar credencials de premsa a dones periodistes per cobrir una guerra (Getty Images) "Tres dones i la guerra" és el primer documental sobre aquest fenomen: la guerra des d'una nova perspectiva. Margaret Bourke-White: "El primer cop que veus la guerra, et sents immune. És un espectacle tan estrany, tan distant, que no l'associes ni amb la mort ni amb el perill. Però aquesta sensació d'immunitat desapareix de seguida que veus gent morint-se". Martha Gellhorn: "Algú em va preguntar que què hi feia allà i li vaig contestar: 'Vinc a entrevistar les infermeres. És un reportatge per a dones'. Dient coses així sempre te'n sorties. Semblaves inofensiva i ximpleta". Lee Miller: "Contemplo com Amèrica entra ineludiblement a la guerra. Ho trobo tan superficial continuar treballant per a una publicació frívola com 'Vogue'. Es veu que va bé per mantenir la moral, com el teatre, per exemple. Però a mi m'afecta molt". "Tres dones i la guerra" és el primer documental que aborda la guerra des de la perspectiva de les dones periodistes (Oscar Graubn) Fitxa tècnica: Direcció i guió: Luzia Schmid Edició: Yana Höhnerbach Direcció de producció: Helene Friedl, Nick Pastucha, Günter Thimm Producció: Katarina Cviti&#263;, Ulli Pfau, Roberto Dall'Angelo El documental "Tres fotògrafes i la guerra" és un film d'Eikon, en coproducció amb RBB, WDR i SD Cinematografica, amb la col·laboració d'ARTE i amb el suport del Filmstiftung-NRW i MFG-BaWü.