La guerra té mecanismes que permeten als soldats fer "el que han de fer"

"Experiment Estuka" ens explica la història d'un ciutadà que, cansat d'esperar respostes, decideix buscar-les ell mateix. És una pel·lícula social que no planteja un debat historiogràfic, però que sí que parla d'història. Precisament d'una realitat molt singular, les causes per les quals la història queda desconnectada dels seus propis protagonistes: silenci, por, ideologització... A més de documentar un fet poc estudiat a la història bèl·lica europea, "Experiment Stuka" aborda també el rerefons psicològic de totes les guerres: decisions petites, aleatòries, inconscients, cruels o covardes, que desencadenen tragèdies que se sumen al compte infinit de l'estupidesa humana. Des del moment que les 66 fotografies de la carpeta del Freiburg Militärarchiv van arribar a les nostres mans, entenem que aquelles imatges abstractes de la província de Castelló amaguen una realitat universal i que són un poderós document per explicar una història que demanava a crits ser explicada. A partir d'aquestes fotografies es construirà tot un relat. Posades en context són l'evidència que aquells no van ser uns bombardejos qualssevol, sinó uns bombardejos amb finalitat científica i experimental. Psicologia de la guerra Matar un altre ésser humà no és fàcil. Aquesta és la tesis personal i ètica que mantenim els directors. Per això la guerra s'omple de mecanismes que permeten als soldats fer "el que han de fer". Tant les víctimes com els botxins tenen cert desconeixement dels actes de què són protagonistes. Ni víctimes ni botxins es veien les cares i la decisió de la massacre l'havia pres algú a milers de quilòmetres. D'una banda, les víctimes ni tan sols van tenir por de veure els avions, els resultava un fet curiós. De l'altra, els tres joves pilots alemanys, escollits per pilotar aquells avions nous, també estaven lluny del contacte directe i emocional de les seves víctimes. Els ensenyaven, sobre les fotografies "abstractes" dels pobles, els objectius i, en el moment de llançar-s'hi en picat per deixar caure la bomba, perdien el coneixement durant uns segons, just com més a prop estaven dels objectius. Al final, ni víctimes ni botxins es veien les cares i la decisió de la massacre l'havia pres algú a milers de quilòmetres. Tancar ferides Però, per sobre de tot, hi ha un element que s'ha anat fent evident i nítid durant tots aquests anys d'investigació: il·luminar els punts foscos de la nostra història no obre ferides, sinó que les tanca per sempre. Saber què va passar als seus pobles 80 anys més tard de silenci va reconciliar els veïns dels quatre municipis de Castelló. El silenci havia sembrat sempre el dubte de qui havia estat realment el culpable d'aquelles morts indiscriminades. Ningú de la zona no ho havia sabut fins a dia d'avui. Tots eren víctimes de la ment criminal del nazisme.

La guerra té mecanismes que permeten als soldats fer "el que han de fer"

Durant els bombardejos, ni víctimes ni botxins es veien les cares i la decisió de la massacre l'havia pres algú a milers de quilòmetres