La crisi política més profunda des de l'arribada de la democràcia

La presència de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín a Europa està servint per exportar el discurs i amplificar-lo, amb un altaveu comunitari. A Estrasburg hi ha tres eurodiputats que parlen en primera persona de la derivada judicial de l'1 d'octubre. Ningú ho fa per ells. En territori espanyol ja haurien anat a judici i, molt probablement, ara estarien a la presó. Més enllà de les fronteres espanyoles, en canvi, són parlamentaris de ple dret, amb veu i vot. L'estratègia a Europa està resultant determinant també per forçar els partits a definir-se. El PNB, per exemple, deixa clar que està en contra del suplicatori perquè considera que a Catalunya hi ha un problema polític que s'ha de resoldre amb diàleg i democràcia, i no només amb la llei. En la mateixa línia s'expressa Bildu -com era previsible- i Unides Podem. I això, per molt que fos previsible, ha tirat més sal a la ferida que suposa la divisió evident, fins i tot les contradiccions, entre el PSOE i Unides Podem en una pila de qüestions. Que l'estratègia d'uns i altres és contraposada en el tema català és sabut des del començament. Però, a cada passa, la distància és més evident i menys innòcua. Hi ha anàlisis esmolades avui, a la premsa que s'edita a Madrid, contra la defensa que els morats fan del dret a decidir i, en concret, en aquest últim capítol, de la immunitat de Carles Puigdemont. Amb aquesta votació, el govern espanyol dona una imatge de falta d'unitat evident en la que ha estat la crisi política més profunda des de l'arribada de la democràcia. La imatge de la justícia espanyola ja havia quedat prou abonyegada amb l'espectacle de les euroordres de Llarena. El jutge, per cert, encara no es dona per vençut i ara ho intenta a través del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a qui emplaça a fer de jutge entre els tribunals espanyols i els belgues. Un moviment que encara pot dilatar més el procés de les euroordres. Els jutges belgues van donar carpetada al cas de Lluís Puig, recordem-ho, al·legant que el Suprem no tenia prou competències i que hi havia risc de violació de drets fonamentals, com la presumpció d'innocència. El pols es manté, 3 anys i mig després. I va per llarg.