Volia aturar el Pantà de Rialb: "Em vaig posar davant de les màquines tota sola, no tenia por"

"Hi ha situacions que et fan tocar de peus a terra i entendre que hi ha ficcions que de sobte esdevenen realitats. Els cops de picaporta i els crits d'un veí i amic a primera hora del matí anunciaven que el pantà de Rialb era una realitat que cada cop s'estava fent més imminent. Era el Joan Tarragona, que ens venia a avisar que unes persones amb maquinària estaven ocupant les terres de la meva família. Recordo preguntar-li al meu pare si havia concedit algun tipus de permís perquè accedissin als nostres trossos, i ho va negar rotundament. Ell no podia anar-hi. Feia poc que l'havien operat del genoll i necessitava fer repòs. El meu germà era petit, feia poc que havíem perdut la mare, i la padrina, que ja era gran, estava trasbalsada per la situació que estàvem vivint. Per tant, no vaig pensar-m'ho ni dues vegades i vaig prendre camí a defensar allò que era nostre. Marta Tuca va perdre la casa i les terres sota el pantà de Rialb ("Rialb, l'últim pantà") "Vaig agafar el cotxe en direcció al tros de la Caseta, amb la voluntat de fer-los fora de casa nostra. Era un trajecte curt, però prou llarg per reviure totes aquelles memòries que havia recopilat amb els meus. El camí per on conduïa era un paradís de violetes. Quan era petita recordo passejar per l'horta amb els meus pares i padrins, intentant entendre a qui pertanyia cada tros i posant nom a tots els petits racons del poble. Des de sempre havia estat involucrada en les tasques del camp. Ajudava la família en tot el que calia: amb el tractor, collint naps per a les vaques, sembrant, plegant i ensacant trumfos, controlant el reg Tota aquella implicació havia fet que tingués molta estima al poble, a l'entorn, al món rural i, sobretot, a casa meva. "Només arribar em vaig posar davant les màquines tota sola. El maquinista, espantat, em feia signes perquè m'apartés de davant seu i li deixés fer la seva feina. No tenia por, i no em vaig moure fins que no va marxar. La lluita activa de la meva família en la defensa de Tiurana davant el pantà no em deixava indiferent. Al contrari, durant molts anys no perdíem l'esperança malgrat les dificultats. I no vaig fer res d'excepcional que no veiés fer a la meva família durant tot aquell temps: defensar el passat, el present i el futur del nostre territori quan més necessari era. Els veïns de la vall del Segre Mitjà es van mobilitzar durant anys per intentar parar el pantà ("Rialb, l'últim pantà") "Finalment, el maquinista va desistir i va marxar. Malgrat ser un petit alè de victòria, tots sabíem que era la crònica d'una mort anunciada. Que ens destrossessin els trossos significava que definitivament perdíem casa nostra. Havia perdut la mare recentment per un càncer i en qüestió de poc temps ens farien marxar de casa. La riuada de finals del 1982 va arrasar tot allò que va trobar. Aquest cop, en canvi, no hi havia reconstrucció possible que ho revisqués; amb el pantà, si ho perdíem, era per a sempre. Tampoc no era un desastre natural: allò era fruit d'una decisió política que tenia al seu abast un ventall d'alternatives amb unes conseqüències socials i ambientals molt menys devastadores. "A Tiurana érem conscients de la necessitat de fer arribar l'aigua a altres parts del territori. Ara bé, també enteníem que hi havia altres vies per aconseguir-ho sense que fos en detriment dels pobles i entorns que es van ofegar. Tiurana i cinc pobles més van quedar inundats el 1992 ("Rialb, l'últim pantà") "És difícil transmetre tot el que teníem a Tiurana. No només era l'aigua, el camp o la naturalesa, sinó la història que nosaltres i els nostres avantpassats havíem llaurat en aquell territori. Són aquestes petites coses que donen sentit a la vida. Són factors que també s'havien d'haver tingut en compte en aquella decisió. No hi ha millor plantejament polític que aquell que és coneixedor del petit territori que l'envolta, de les persones que l'habiten i de la història que s'hi construeix. Molt lluny de la realitat que va acabar sent el pantà de Rialb."