¿Quantes vegades no hem volgut que el món fos una meravella? Dons hi va haver fa cinc-cents anys una època en què realment tot va somriure encantat: el Renaixement, el Mediterrani llatí convertit en una festa, en la qual l'ésser humà tornava a ser "la mesura de totes les coses" . Aquest tercer i últim capítol de la sèrie "El mar de l'home" presenta la puixança de l'Imperi otomà, el paper fonamental de Solimà I el Magnífic, i segueix amb el període històric que comprèn des del descobriment d'Amèrica i la gran pintura italiana fins a l'art del segle XX i el sorgiment del fenomen sociològic del turisme que conquista l'actual Mediterrani.
Grècia desemboca en l'Imperi romà, en la plenitud total, en la grandesa d'una civilització que, en la seva construcció piramidal, però, ja portava incrustat el germen de la decadència; damunt la qual s'alçaven les religions. El judaisme, el cristianisme, l'islam desplaçaven l'home a fora de la plenitud vital, per situar Déu com a eix de totes les coses, del més enllà, vist tot a través dels grans mars mediterranis que les emmarquen en l'art, les terres, els homes.