Em dic Solaris, soc un planeta, i us estic explicant la història dels últims supervivents de la vostra dissortada Terra. En Màrius, la Sònia i en Garru s'han refugiat a Upper Diagonal, una illa envoltada de vidre en un mar de monstres. Però en Màrius creu que ha d'optar entre servir el Marquès o servir-me a mi. I, naturalment, opta per servir al més fort. A mi. I, segons ell, la millor prova de fidelitat és obrir la porta d'Upper. Obrir-la als monsters. I ho ha fet. Ha obert la porta... Màrius: Entreu, entreu! És el que vols, oi, Solaris? Doncs aquí ho tens. Sentim els gòl·lums molt al fons. S'agrupen i es van apropant. Màrius: Oh, Déu meu. N'hi ha molts, moltíssims! En Màrius ha obert la porta. I, com era previsible, els monsters entren. Molts, moltíssims. En Màrius fa servir el vell truc d'amagar-se rere la porta de vidre. Pot veure els gòl·lums entrant en tromba a Upper. Dirigint-se cap a la Diagonal, al sopar que agrupa a tots els habitants d'Upper, als quals mataran en massa. I jo, que soc un planeta viu, puc veure el que pensa en Màrius, puc veure què sent. I, certament, veig que li sap greu el que està a punt de passar. Ell mai no ho hauria fet. D'altra banda, però, a en Màrius el regeix un precepte bàsic, primordial, únic: servir el més fort. I jo, Solaris, soc el més fort. Creu que així em complau. I que demostra la seva servitud cap a mi. Sí, servir el més fort. Tota la vida s'ha mantingut fidel a aquest principi. Màrius: Ho sento! Ho sento! Només uns carrers més enllà, el Marquès encara presideix la llarga taula de convidats. És l'hora de les postres i es posa dret per dir unes últimes paraules. Sí, unes últimes paraules. El Marquès fa so de campaneta tocant una copa amb una forquilla. Riures. Marquès: Silenci, si us plau, silenci... Deixeu-me dir una cosa abans que us emborratxeu massa. Només voldria acabar aquesta jornada històrica amb una reflexió. Com bé sabeu, jo sempre he estat un ferm defensor de la iniciativa privada. De l'individu per sobre de l'Estat. I és trist dir-ho, però els fets em donen la raó: cap govern del món, ni els més poderosos, van poder evitar la fi del món. I en canvi, qui ha aixecat Upper Diagonal? Jo! Un individu solitari! Upper ens dona la protecció que cap govern ens va donar mai. I ara digueu-me: us sentiu segurs a Upper Diagonal? Veus de la gent: Sííííí! Marquès: Com? No us sento! Veus de la gent: Síííííí! Marquès: Bravo! Bravo! Brindem per això, brindem per la pau i la seguretat, brindem per Upper Diagonal! La gent brinda amb eufòria i, de cop i volta, el so de les copes comença a confondre's amb un altre que s'acosta, el de centenars de gòl·lums furiosos i a la càrrega. Marquès: Però... però... què és, això? Els gòl·lums entren a la Diagonal, al sopar. Caos, crits d'homes i dones, mossegades, taules bolcades. Pànic i mort. Cridòria general, naufragi. Enmig de l'aldarull sentim en Garru. Garru: Sònia? Soni, Soni! Sònia: Aquí! Garru, estic aquí! La Sònia és sota una taula. En Garru l'estira del braç i corren plegats. Tot és un caos de cossos; persones que corren, gòl·lums que corren i gòl·lums que corren i que devoren persones que corren. I entre ells, la parella, intentant fugir de la Diagonal, intentant sortir d'Upper. És la fi. Ara sí. Aquesta és l'autèntica fi del món, l'epíleg de la humanitat. L'únic que no ho vol admetre és el Marquès. Marquès: No! Noooo! ¡Fuera! ¡Fuera de aquí! ¡Monstruos! ¡Upper no es vuestro, Upper no es... Aaaarj! Tot de gòl·lums cauen sobre el Marquès i l'esquarteren. Sònia: Oh no, oh no. Garru: Hem de sortir d'aquí. Sònia: Impossible, són per tot arreu. Acabarem com els altres, com el Marquès. Garru: No! Nosaltres tenim una cosa que ells no tenen: el Xarli. En Garru agafa la Sònia i s'arrapa a una paret. Avancen així, amb l'espatlla dreta protegida per la paret i en Xarli a l'esquerra. En Xarli allunya els altres gòl·lums. I així, a poc a poc, tots tres aconsegueixen allunyar-se de la Diagonal. Una mica més enllà topen amb la porta que en Màrius havia obert feia una estona. Garru: Una porta! Per aquí podem sortir d'Upper! Vet aquí una de les grans paradoxes de la fi del món: quan un refugi s'omple de monstres, la salvació només es pot trobar fora del refugi. Passen la nit a un altre dels seus ja habituals refugis temporals, una botiga de nutrició del carrer Aribau. Estan tan cansats que dormen tota la nit rere la mateixa porta de vidre. L'endemà, es desperten amb el primer raig de sol. El silenci aclapara. És un món callat. Un món mort. Fins que senten allò. Sònia: Ho sents? Un ocell... no sentia un ocell des de... des de... Garru, obre la porta. Garru: Potser hi ha algun bitxo suelto... Sònia: Si us plau, obre. En Garru obre i sentim el càntic de l'ocell més clar i proper. La Sònia es posa a plorar. És un plor desconsolat, incontenible, però més trist que cridaner. Garru: No es mereixen que ploris per ells. Volien matar-te, volien menjar-se els seus propis fills. Amb gent així, a qui li estranya que el món s'acabés? Sònia: És el final, tot s'ha acabat... Garru: No, no! Quedem tu i jo, i el Xarli... i un ocell. Què més vols? Soni, Soni, anima't! Au, vinga. Tu ets molt bona fent plans. Què fem? Ara què fem? Venga, rubia, di algo. Sònia: La torre, sí. La torre de vidre. Hem d'arribar a la Torre Agbar. Garru: Sí, Sí! És un refugi perfecte. Forrada de vidrio. I esa llum vermella arriba... allí dentro o hi ha algun macareno cabrón o hi ha Solaris. Vamos pallá. Pero vas a prometerme algo. Sònia: Què? Garru: Si llegamos a la torre, si nos metemos dentro, haremos el amor en el ascensor. Sònia: Mira, Garru, si hi arribem prepara't! Garru: Benooooo! Qué miedo me das Tots dos riuen entre nerviosos i còmplices. Aquell matí es dirigeixen cap a la torre de vidre. Tenen sort: els carrers estan buits. Pel que sembla, els gòl·lums encara són a Upper Diagonal, devorant els últims humans del planeta. Sònia: Vinga, va! Som-hi. Garru: Esta es la Soni que tots volem! He he he! Sònia: Per això hi havia un ocell, per una vegada no hi ha cap gòl·lum a prop. De pressa, de pressa! Trenquen fins al carrer Independència. I des d'allà tiren avall, tot recte, cap a la torre de vidre. Però a l'alçada d'Independència amb el carrer València, ho veuen. Sònia: Merda... Merda santa... Garru: Oh no. Un tap de gòl·lums. Congregats, gairebé immòbils. Dotzenes i dotzenes de gòl·lums. La Sònia i en Garru es refugien al l'interior d'un cotxe, per observar la situació. Sònia: Ara que estàvem tan a prop... Garru: I el pitjor de tot és que no podem rodejar-ho. Tot són enderrocs. Joer... Sònia: Tres carrers. Tres carrers més i ja seríem a... En aquell moment un soroll els adverteix, uns copets al vidre del cotxe. Sònia: Però què passa...? Garru: Màrius! És ell! La porta del cotxe s'obre i es tanca, entra en Màrius al seient del darrere. Màrius: Hola, parella! Quina casualitat trobar-nos. Amb la de gent que hi ha al món! Ha ha ha! Sònia: Màrius? Però tu què hi fas, aquí? Màrius: A tu què et sembla? El mateix que vosaltres, intentar arribar a la torre. Garru: Si será cabrón... ¡Ven aquí, hijoputa! Escena violenta, tots tres reneguen i criden entre els "eh, eh, eh!" de la Sònia, i els xisclets i les protestes d'en Màrius. Garru: Hauria de matar-te! Sònia: Garru, para, deixa-ho! Garru: Ens va intentar matar! Recordes? Recordes? ¡Cabrón! Màrius: Nois! Nois... si cridem massa vindran els gòl·lums... Garru: ¡Tú eres peor que ellos! I ja estàs dins del cotxe. Màrius: Siguem pràctics... Tots volem arribar a la torre... ara no és moment de recriminar res. Sònia: Però com podem arribar-hi? Almenys hi ha un centenar de gòl·lums bloquejant el carrer. Màrius: La Brigada tenia armes, però nosaltres... Garru: ¡Son críos! ¡Te acuerdas? Nens! Nens! Màrius: Au, va, ja no són nens. Garru: Dispárales tú. O mejor cómetelos como hamburguesas. Sònia: Em sembla que ja ho tinc. Màrius: El què? Sònia: Un pla per arribar a la torre. Mireu, a la cantonada. Una botiga d'electrodomèstics. Màrius: I? Sònia: Anem-hi i us ho explico. Tots quatre entren a la botiga i tanquen la porta. Sònia: Bé, la idea és aquesta. Mireu, veieu això? Garru: Un USB. Màrius: I què penses fer? Llençar-los aquesta coseta, com un os als gossos? Sònia: No siguis idiota. A l'USB hi ha la cançoneta, l'ultima cançó que queda al planeta Terra. La idea és trobar un lloro. Màrius: Un lloro? A una botiga d'electrodomèstics? Un lloro viu? Garru: Un CD, un aparato, atontao. Con pilas, si pot ser. Pa que la cançoneta soni. Sònia: Exacte. Deixarem el lloro a una banda del carrer, i que la cançó soni ben fort. Els gòl·lums vindran a la font del so. Mentrestant, nosaltres farem una corredissa en direcció a la torre. Màrius: Bueno... Almenys és un pla. El general Custer també tenia un pla. Garru: ¿Pues por qué no propones tu algo, eh, genio de la prensa asquerosa? O només tens idees quan es tracta de mentir, difamar i manipular? Maldita rata? Sònia: Vinga, va, busquem el lloro. Els tres es posen a buscar a la botiga. Desembalen electrodomèstics i els deixen a banda. Màrius: Neveres, aires condicionats, cafeteres... quins records, oi Sònia? Ens vam conèixer en una botiga semblant... Sònia: Màrius, et puc preguntar una cosa? Per què? Per què ho feies? Màrius: El què? Sònia: Ens vam conèixer a una botiga. Et vaig obrir la porta, et vaig salvar la vida. I després, a Upper Diagonal, no vas dubtar ni un segon a difamar-me. A fer-me la vida impossible. A vendre la meva pell. I tot perquè t'ho manava el Marquès. Màrius: Tu ho has dit. Ho manava el Marquès. Els joves penseu que podeu fer el que vulgueu. I no és així. Sempre hi ha algú allà dalt, sempre. Sònia: Els meus pares eren de la teva generació. I mai no es van vendre com tu. Ells, i molta gent com ells. Màrius: I on són, els teus pares? On és, tota aquesta gent de la meva quinta, tan íntegres ells? Pausa. La Sònia no contesta. Garru: ¡Lo encontré! ¡Un loro de la parra! Màrius: I doncs? Sortim? Ho intentem? Sònia: S'ha fet fosc. Seria millor esperar a demà al matí, i tenir llum. Màrius: No és ni mitja tarda i ja s'ha fet fosc... Garru: Cosas del fin del mundo... Se alteró un poquito el clima, ¿sabes? Aquell vespre fan un sopar improvisat, a base de bosses de patates i cacauets, galetes i dolços. Mitja botiga havia estat dedicada a fer fotocòpies, sobretot per a estudiants, i les parets llueixen amb mapes del batxillerat. En Màrius s'hi fixa. Màrius: Però... però aquests mapes estan malament. Qui ha estat l'idiota que ha fet un mapa de Catalunya sense el delta? O de Rússia sense Crimea? Ha ha ha ha! Però si han fet Amèrica sense Alaska! I així ensenyaven geografia als nens? Garru: No están mal. Màrius: Com? Sònia: El món era així. Tu t'ho vas perdre, perquè ja devies dormir, amb el coma induït. Però els mesos abans de l'apocalipsi ja van passar coses, moltes coses nefastes. Màrius: Alaska sencera? Garru: I Groenlàndia. Que potser la veus? Màrius: No és... possible. No. Sònia: Oh, sí que va ser-ho. Creu-me. I cada cop que hi havia una catàstrofe, el teu diari defensava els qui la causaven. Ah, sí: i acusava els que criticaven els culpables. Garru: El diari, i els bots de Twitter, i mooolta més gent. Màrius: Ja sabeu com és la premsa, fa la seva feina tan bé com pot. Sònia: Sí, ja ho vam veure. Fins i tot després de l'apocalipsi, a Upper, continuaves fent... com ho dius? Ah, sí, la teva feina... Jo creia que la feina d'un diari era informar. Garru: ¿En serio que nunca sentiste asco? ¿De ti? ¿De lo que hacíais? Sònia: Garru, deixa-ho estar. De què serveix, ara? Garru: Serveix de que s'enteri! De que sàpiga què va fer! El Marquès, els megapoderosos, tota aquesta gentussa... no serien res sense sergents xusqueros com ell! Sense els mercenaris que els hi feien la feina bruta! Màrius: Vaja... ets skin, sí, però realment ets un red skin, i molt més red que skin... Crec que us oblideu una cosa: Solaris. Mireu per la finestra, mireu al cel. Allà el teniu. Ell arriba i... pum, el món peta... Quina casualitat, no us sembla? Sònia: Explica'ns això, Màrius. Jo i en Garru volem anar a la torre perquè està feta de vidre, perquè és un bon refugi. Tu només vols anar-hi perquè hi trobaràs Solaris. Màrius: Exacte. Sònia: Però si creus que Solaris va destruir el món... què et fa pensar que serà més benvolent amb tu? Màrius: Veuràs, tinc les meves pròpies idees al respecte. Crec que Solaris va actuar com un nen. Què fa un nen, la primera vegada que veu un formiguer? Trepitjar-lo. Però després s'interessa per les formigues supervivents. Solaris està molt avorrit. Si arribem a la torre, ens concedirà tots els nostres desitjos. I potser ens explica com va ser, aquesta famosa apocalipsi que ningú no recorda. Sí, això crec. En Xarli remuga contra en Màrius. Màrius: Xarli! Au, noi... Mai no t'he caigut bé. Garru: ¿Por qué será? Tú sí que estás hecho un mal bicho. Sònia: En Garru, Màrius, és molt sensible amb en Xarli per un fet que desconeixes. Màrius: Ah, sí? Sònia: En Xarli és el germà d'en Garru. Màrius: Vaaaja... Ho sento. Ara entenc per què sou tan, tan inseparables. Sònia: Bé, serà millor que intentem dormir. Demà necessitarem totes les nostres energies. Màrius: Ara que estàvem acostumats a dormir a llits decents i tornem a tenir matalassos de cartró i porexpan. Tots tres s'acomoden per terra, entre cartrons i porexpans. Es fa un silenci. En Màrius parla a la Sònia en xiuxiuejos, ella li contesta igual. Màrius: Sònia, Sònia, dorms? Sònia: Ho intentava. Màrius: Només serà un moment. Sé, em consta, que tu i en Garru sentiu un gran menyspreu per mi. Però vull que entenguis una cosa. La Sònia respon cansada i amb desinterès. Sònia: Quina, Màrius? Màrius: Al gran sopar, a Upper, jo seia a la dreta del Marquès. Recordes? Sònia: Sí, Màrius, ho recordo. Màrius: I ara, digues, qui seia a la seva esquerra? Sònia: No ho sé, Màrius. Ningú, crec. Màrius: Exacte! Ningú! No n'hi ha prou amb ser el preferit dels poderosos. A més has de ser l'únic. L'únic! Només així et necessitaran. I ara pensa: pots entendre els esforços que vaig haver de fer per arribar fins allà? Per ser la mà dreta? El preferit del Marquès? Sònia: Dorm, Màrius, dorm... Em dic Solaris, i soc un planeta. Fins fa ben poc vivia a l'altra banda de l'univers, sol. No coneixia cap criatura viva. No mantenia cap relació amb ningú, ningú. I algú que viu sol no pot conèixer la crueltat, ni tampoc la compassió. Però ara sí, ara sento compassió per la Sònia, i per en Garru, i per en Xarli. Perquè si la Sònia no hagués estat mig adormida hauria entès una cosa. Una cosa molt important. Què? Doncs que en Màrius, l'endemà, els mataria. L'hi acabava de dir: no n'hi ha prou amb ser a la vora dels poderosos. Has de ser l'únic. Així et necessiten. Esdevens imprescindible. Si l'endemà, a la torre, només hi arribava ell, en Màrius seria insubstituïble. Perquè jo, Solaris, m'avorreixo. L'hi havia dit. I mai prescindiria de l'única companyia que em quedés, l'últim home viu sobre el planeta. I el pitjor de tot és que potser l'estava encertant... Per això la Sònia, en Garru i en Xarli estaven condemnats. Sònia: A veure... aquest trasto funciona o no funciona? Garru: Ei, del chill, que ja casi ho tinc a punt. En Garru manipula un aparell de DVD. Després de prémer diferents botons, finalment, en efecte, se sent la cançó Djibouti. La Sònia se n'alegra. En Garru riu. Sònia: Sí! Sí! Màrius: Aquest coi de cançoneta... Sònia: No, Màrius, no és una cançoneta... és el nostre passaport cap a la vida. Escolta-la bé. Sònia: Som-hi... Ara sí. Som-hi. Surten al carrer. Al fons, prou lluny, sentim el so d'una munió de gòl·lums, agrupats com un ramat, no furiosos. Tots tres, i en Xarli, són dins d'un cotxe. Sònia: Vale, aquest és el pla. En Garru deixarà el lloro a sobre d'un cotxe i l'accionarà. Música a tope. Ell vindrà corrent, i es reunirà amb nosaltres, a dins d'un altre cotxe. Quan els gòl·lums s'agrupin al voltant del lloro, més amunt, nosaltres sortirem per potes cap avall, cap a la torre. És tot okey? Garru: Per mi sí. Però hi ha una cosa que no entenc: Màrius, què cony fots, amb una cadena amb candaus als extrems? Vas en plan Bruce Lee? He he he... Màrius: Què passa? No m'he de poder defensar, si algun gòl·lum despistat s'apropa? Garru: Ha ha ha! Els Nunchakos de Bruce Lee! Be water my friend! He he! Sònia: Vinga... Garru, quan vulguis. Garru: No penso anar. Sònia: Què??? I ara què cony...? Garru: No penso anar si no em fas un petó. Sònia: No m'ho puc creure! No es pot ser més cursi. Tu i jo tenim un tema pendent amb un ascensor pel mig. Tu curra-t'ho i ja veurem què et guanyes. Va! Tira! Màrius: Fes-li un petó, per l'amor del cel!! Sònia: Tu calla! Carca, que ets un carca. Garru: He he he! M'encanta el fin del mundo! En Garru surt del cotxe, deixa l'aparell sobre el sostre d'un altre cotxe i l'acciona. Sentim la cançó Djibouti molt forta. Sònia: Garru, corre, torna! En Garru torna i entra al cotxe, de nou, amb la Sònia i en Màrius. De fons se sent la cançó, i els gòl·lums que comencen a moure's, alertats per la música. Passen pel costat del cotxe, en ramat, i a poc a poc s'allunyen, carrer amunt. Sònia: Funciona, funciona! Van tots amunt. Garru: ¡Vamos! ¡Fuera todos! ¡Y pabajo! Tots surten. Les quatre portes sonen. De sobte, en Xarli fa un soroll com de gos ferit, queixós. Sònia: Màrius? Però que cony fas? Màrius! Màrius: Ho sento, de debò. Garru: Qué cojones... En Màrius ha fet servir la cadena i els candaus. Ha lligat un extrem de la cadena a una maneta del cotxe, i l'altre a un turmell d'en Xarli. Aquest es debat, captiu. Garru: Cabrón! Què has fet, què has fet??? ¡La llave, dame la llave del candado! Màrius: No. Lo siento, amigo. No me gusta tirar llaves a las cloacas, pero esta vez lo haré. Mira. Llença la clau, que rebota i cau. Garru: Noooo! Màrius: Adeu-siau. En Màrius sap que en Garru mai abandonarà en Xarli i que la Sònia mai abandonarà en Garru. I corre. Cap a la torre. Cap a la salvació. La seva salvació. Garru: Soni, nena! ¡No puedo dejar a Xarli! ¡Y no puedo soltarlo! Sons d'en Xarli, debatent-se. Sònia: Oh no, oh no... Garru: Soni! Pensa, nena! Què fem? Què fem? So dels gòl·lums, que comencen a venir, més i més amenaçadors. S'apropen. Garru: Què fem? Soni! Sònia: Garru, Garru... Abraça'm, abraça'm. So d'en Màrius corrent. Esbufega. Rere seu, sons de matança, sobretot: de queixalades, i crits difusos d'horror i de dolor d'en Garru i la Sònia. En Màrius parla sense aturar-se. Màrius: Ho sento, ho sento! Em sap greu, em sap greu... De debò, de debò... La torre! La torre... I així és com en Màrius deixa enrere els seus amics. Com els sacrifica per arribar a la torre, la torre de vidre... I corre Independència avall. Ja ha passat la cruïlla d'Independència amb València. S'apropa al carrer dels Enamorats, el supera. La immensa, la colossal mola de la Torre Agbar ja es distingeix davant seu. La seva forma cònica, com un tauró, la seva pell de vidre, sí, tota folrada de vidre... En Màrius arriba a Independència amb Aragó i després a Consell de Cent. No hi ha ningú, cap gòl·lum, cap obstacle el separa de la torre. Només li falten dos carrers. La Gran Via és un gran embolic d'enderrocs, com d'obres urbanístiques en marxa. "Com abans de la fi del món", pensa en Màrius. I ja arriba, sí, ja arriba, ja és a la Diagonal. La grandiosa torre es planta davant seu. Però aquí apareix un problema: la porta està tancada. En Màrius ho intenta: sacseja la porta, la colpeja amb els palmells de les mans. Es desespera. Màrius: Eh, eh, eeeeh! Solaris! Solaris! He arribat fins aquí! Obre! En Màrius, ara, descobreix que en aquesta vida hi pot haver alguns problemes tan previsibles com irresolubles. Hi ha una porta tancada, de vidre, i al costat una altra porta, giratòria, tancada i obstruïda... De sobte, però, en Màrius veu alguna cosa: a uns tres metres d'altura hi ha una finestra, trencada. El vidre està tallat en diagonal. L'obertura és prou gran com per encabir-hi el cos. Per desgràcia, però, el forat està a tres metres d'altura. Com arribar-hi, com? Màrius: Un cotxe! Si pogués enfilar-me a sobre d'un cotxe hi podria arribar, podria entrar-hi! Els cotxes ja no funcionen. Però tenen rodes. I si una cosa té rodes, pot rodolar. En Màrius troba un cotxe obert, hi entra, li treu el fre de mà. I sí, rodola; el carrer fa una lleugera baixada, suficient com perquè comenci a lliscar, i avanci. Màrius: Sí, sí, mou-te! Mou-te! Eeei! El cotxe s'enclasta contra la paret de la torre, cop sec del morro, a poca velocitat. Sentim com en Màrius surt del cotxe i puja al sostre. Sons dels seus peus i dels seus esforços per entrar per l'obertura. I ho fa. En Màrius puja al sostre del cotxe, i escala fins a l'obertura. I entra. Sí, per fi ha entrat a la torre de vidre Es posa dret, amb esforç. En Màrius és a l'interior de la torre de vidre. L'envolta un entorn ultramodern, futurista, si és que es pot aplicar aquesta paraula a un món mort i sense futur. Els passadissos són revolts circulars, sense línies rectes. Màrius: Qui va dissenyar aquestes parets? L'arquitecte de l'Estrella de la Muerte? (Pausa) Solaris! On ets? Solaris! (Pausa) Al cim, és clar. Els directors mai no són als soterranis, sempre són al cim... És una torre molt alta. I els ascensors no funcionen. En Màrius comença un penós ascens per les escales. És un home vell. I té els genolls cansats. De sobte, en Màrius sent alguna cosa. Para l'orella. Màrius: Solaris? Però alguna cosa li diu a en Màrius que no, que aquells sons no els fa Solaris, no els faig jo. És al pis de la torre on hi la cafeteria de l'edifici. Per instint, s'amaga rere un plafó de plàstic dur, ben ajupit. Algú s'apropa. Qui pot ser? Qui pot rondar pels passadissos de la torre? En Màrius té por. Mira per una obertura del plafó. És ell. En Garru. Garru: Màrius... Màriuuuus... Màriuuus... És en Garru, i és una visió horrible... En Garru duu una barra de ferro a la mà dreta. I li falta un bon tros del braç esquerre. L'hi han arrencat els gòl·lums. Com pot moure's algú tan ferit, algú que ha perdut tanta i tanta sang? Segurament perquè l'odi dona forces. En Garru busca en Màrius. Sí, busca venjança. En circumstàncies normals, en Garru mai no hauria trobat en Màrius. La torre és gran, i en Màrius està ben amagat. Però què són, circumstàncies normals, en un món després del final del món? En Màrius té por. Tremola. Es mou. Mou el plafó i en Garru el veu. Garru: Tu... Tu... Màriusssss... Màriusssss!!! Màrius: No, no! Ho sento! Corren, corren. En Garru rere en Màrius. En Màrius fa caure les cadires, les taules de la cafeteria, però en Garru el persegueix. I tant que sí. L'odi pot ser una força molt poderosa. Pot superar molts obstacles. I no seran unes taules i cadires de plàstic, les que aturaran en Garru. Garru: Màààààrius...! Màààarius...! Li cau al damunt. En Garru atrapa en Màrius. Aquest cau i comença a rebre cops de la barra de ferro. Màrius: No, no! No! Ara no, estava a punt d'arribar al cim... Garru: Has matat la Soni i en Xarli, tu, tu, tu! Em dic Solaris, i soc un planeta. Per això no intervinc en les qüestions humanes. De vegades, però, tampoc tinc el més mínim desig d'intervenir. En Garru està matant en Màrius. Aquest, a terra, s'arrossega, penosament, fins a l'escala. Però constato una cosa: que l'atzar és un principi que en els assumptes humans ignora la bondat o la maldat... En Màrius es regira, els seus peus topen amb els turmells d'en Garru. Aquest, sense un braç, manté un equilibri inestable. I cau. Sí, cau. Pel buit de les escales. Ara, per fi, en Màrius té el camí lliure. Cap al cim de la torre de vidre. I puja les escales, pis rere pis. I, per fi, en Màrius accedeix al pis superior. Està segur que allà hi trobarà Solaris. I que, per fi, podrà plantejar-li totes les preguntes, i que obtindrà totes les respostes. Perquè ara sí, ara s'ho ha guanyat. I hi arriba, arriba al pis superior. Màrius: Hola? Hola? Però no hi ha res. Està buit. Totalment buit. Màrius: No, no pot ser. Una vegada, en Màrius havia llegit un relat de ciència-ficció. Al conte, un alt executiu va ascendint a la seva empresa. Cada cop que guanya un ascens, li adjudiquen un despatx a un pis superior de l'edifici, que té vuit plantes. Puja al sisè pis, i al setè. Fins que un dia es converteix en director general. Al conte, el personatge exclama: "Ara, per fi, coneixeré el misteriós director de l'empresa". Però quan arriba a aquella mítica vuitena planta, el personatge topa amb una gran sorpresa: a la vuitena planta no hi ha ningú, ningú dirigeix l'empresa. A en Màrius el conte no li havia agradat gens. Gens ni mica. Perquè allà dalt sempre hi ha algú. Sempre mana algú. Però ha arribat a l'últim pis de la Torre Agbar i no hi ha ningú, està sol... totalment sol. Màrius: Un moment: la llum vermella és al cim, al cim de l'edifici. Això només és l'últim pis. He de pujar. Una mica més. Perquè, en efecte, hi ha unes escales que duen més amunt. A la mateixa volta superior de la torre. Una volta interior. I en Màrius puja l'últim tram. Sí, el puja. I hi arriba. Màrius: Solaris? Solaris? On ets? Ara sí, ara has de ser-hi! He arribat! Al cim de la torre de vidre! No hi ha ningú. Però, de cop i volta, en Màrius veu una ombra, uns perfils, algú que s'apropa. Solaris: Hola, Màrius. És un individu idèntic a en Màrius. Soc jo, que he pres la forma d'en Màrius. Màrius: Solaris. Per fi. Aquí estem. Solaris: Sí, Màrius, aquí estem. Màrius: Tu vas encendre la llum, i jo he arribat fins a la llum. Mereixo la meva recompensa. Solaris: Quina recompensa vols, Màrius? Màrius: Tinc tres qüestions per a tu. La primera i més important de totes: Cura'm, si et plau. Cura'm. Solaris: Sí, puc notar la malaltia mortal que et consumeix. I vols que et curi. És això? Màrius: Tu pots curar-me. Oi que sí? Oi que sí? Solaris: Sí, Màrius, puc. Màrius: Ho faràs? Solaris: Ho estic fent. Ho notes? Màrius: Jo... sí. Sí! Ho noto! Revisc! Ha ha ha! Ha ha ha! Gràcies, gràcies! Em sento nou, viu, jove. Pletòric! Solaris: Tenies tres qüestions, crec. I aquesta només era la primera. Màrius: La segona qüestió és un interrogant que m'acompanya des de que em vaig despertar del coma. Solaris: per què vas destruir el món? Pausa. Solaris: Màrius, jo no vaig destruir el món. Màrius: Com que no? Solaris: No. El món no es va destruir perquè jo vaig venir; jo vaig venir perquè el món es va destruir. Set mil milions d'intel·ligències morint-se de cop fan molt de soroll. Un ressò que pot arribar fins a l'altra banda de l'univers. Això ho trobo molt trist. Màrius: El què? Solaris: Que la primera notícia que vaig tenir de la vostra existència fos la vostra mort. Màrius: Però així... si tu no vas destruir el món, qui va ser? Llarga pausa. Solaris: Tu. Vas ser tu. La gent com tu. Pausa, profunda incomoditat d'en Màrius, que recupera l'ànim com pot. Màrius: Bé, i ara la tercera qüestió. Una nova etapa... Vull dir, i ara què? Solaris: Explica't. Màrius: Vull dir... estic al teu servei. Ho he demostrat amb escreix. Solaris: Màrius, jo no vull ningú al meu servei. He viatjat fins aquí per trobar un amic, algun amic. Màrius: Oh... bé doncs, siguem amics. Solaris: Amics, sí. Però aquí, Màrius, topem amb un obstacle. Màrius: Obstacle? Quin obstacle? Solaris: Que jo no vull ser amic teu. Màrius: Però per què? Per què??? Solaris: Pel més poderós dels motius: per què no. Màrius: Un moment, un moment. I ara? Ara què? Solaris: Ara? Mira. Faig caure un gran vidre del cim de la torre, s'obre un grandiós finestral. Des d'allà dalt podem veure la ciutat morta, Barcelona buida, buida de vida. O gairebé. Entra un vent sorollós, un vent d'alçada, tètric, fred. De fons, molt de fons, se senten udols i grunyits de gòl·lums. Solaris: Això és tot, Màrius. Estàs viu i sa, i tens el món als teus peus. Era el que volies, oi? Mira. Tot és teu, tot és per a tu. T'ho has guanyat. Gaudeix-ho. Màrius: Espera! Solaris! No te'n vagis! Solaris: Saps, Màrius? Allò que li vas dir a la Sònia, allò que la gent com tu es fa necessària pels poderosos... No és veritat. La gent com tu sempre és prescindible. Adeu, Màrius. Màrius: Espera! On vas? Solaris! No em deixis! No! Noooo! Noooooooo! Sentim el vent de fons, fonent-se amb els planys d'en Màrius, i finalment imposant-se i ofegant la seva veu.   Epíleg Em dic Solaris, i soc un planeta. Un planeta viu, un planeta que pensa, i un planeta que ha arribat fins al vostre. De vegades intento comunicar-me amb el pocs supervivents que queden de l'espècie humana. Però no és fàcil. A només uns cinc-cents metres en línia recta des de la torre hi ha el zoo de la ciutat. I allà hi ha tres humans: el Majdu, la Rosi i el Jordi. Passegen pel zoo de després de l'apocalipsi, xerrant amicalment. Les gàbies estan buides. Ja no queden animals. Però ells, cada migdia, fan un passeig pel carrer central, simulant que la vida continua igual, més o menys. Jordi: Ei, un moment. Sentiu això? Majdu: Ja venen! Rosi: Correu! Sentim sons de gòl·lums acostant-se. Tots tres corren, i cadascú torna al seu habitacle. Perquè el Jordi, el Majdu i la Rosi viuen a tres gàbies adjacents. Les gàbies dels rèptils, dels simis petits i de la marsopa àrtica. Perquè totes tres gàbies tenen parets de vidre. I ja sabem que a la Barcelona de després de la fi del món, el vidre és la millor protecció. Els gòl·lums venen i se'n van. Jordi: Heu vist, allà dalt? Una llum vermella. A la Torre Agbar. Rosi: I què? Jordi: (Desganat) No està tan lluny... Podríem anar-hi. Majdu: Per què? Jordi: No ho sé... se m'està posant cara de marsopa. Rosi: Això de viure en gàbies no mola, la veritat. Majdu: Doncs au, nena valenta, ves i surt. A veure què trobes. Jordi: Joer Majdu, tu sempre tan positiu. Només era una idea. Majdu: Calla, racista! Jordi: Racista, jo? No, Majdu, no; el que passa és que jo no t'aguanto a tu i resulta que tu ets moro. I com que ets l'únic moro que queda, doncs ara resulta que no suporto els moros no? Apa, ves a pastar! Tots tres discuteixen alhora, embolic de veus. FI