L'endemà de la Covid-19: com serà l'economia del 2021

Òscar Jordà és el principal assessor de la Reserva Federal de San Francisco. Instal·lat a Califòrnia des de fa més de dues dècades, aquests dies la seva feina ha saltat de l'àmbit acadèmic per un article on posa la lupa en l'efecte econòmic a llarg termini de les grans pandèmies, començant per la pesta negra.

I tenint en compte els precedents, els efectes de la Covid-19 podrien persistir durant dècades, segons Jordà i els altres dos economistes que signen l'informe. La pesta negra del segle XIV va reduir substancialment la població a Europa i això, paradoxalment, es va traduir en increments salarials i millors condicions de vida per a aquells que podien treballar.

Però, consultat per TV3, Jordà no creu que l'efecte es repeteixi en aquesta ocasió, d'entrada perquè la Covid-19 ha afectat sobretot persones que ja havien deixat enrere l'edat laboral.

Però una altra de les lliçons d'aquell daltabaix històric sí que podrien aplicar-se a avui en dia, segons Jordà. I és que, si ens fixem en altres episodis, una pandèmia ve seguida de més estalvi, menys oportunitats d'inversió i molta prudència. Un escenari d'estancament, sense inflació i tipus d'interès reals molt baixos, que obligaria els governs i els bancs centrals a posar en marxa més mesures d'estímul durant força temps.

Segons l'economista català, la clau serà la durada dels confinaments. De moment, les intervencions públiques han parat el cop, però si el període d'hibernació s'allarga, la liquiditat d'empreses i famílies s'esgotarà i podríem veure fallides en cadena.

Però com, i quan, es "descongela" l'economia?

L'activitat no torna per decret

En teoria, els governs van congelar l'activitat amb decrets i ordres de confinament, i haurien de poder pitjar el botó per tornar a la normalitat quan ho considerin factible. Però l'exemple de Suècia ens explica una història diferent. Allà, el govern ha permès restaurants i botigues continuar obertes, però són els mateixos consumidors –sense seguir directrius oficials– els que han preferit mantenir les distàncies.

Es calcula que les fallides de restaurants i hotels es triplicaran a Suècia aquest abril; les botigues de roba han vist com les vendes, segons Reuters, han baixat un 50%. I tot plegat, sense confinament obligatori.

Els restaurants, el canari a la mina

Bars i restaurants han adoptat sense voler-ho el rol del canari que els miners s'emportaven sota terra per alertar –si deixava de respirar– de possibles fuites de gas. Dies abans dels decrets de confinament, les reserves ja van caure en picat en alguns països. Segons les dades de l'aplicació "Open Table", a principis de març, les reserves a restaurants van desplomar-se als Estats Units, el Regne Unit, Irlanda o Alemanya.

De manera que la tornada a la normalitat de l'activitat econòmica –sobretot del sector serveis– dependrà també dels hàbits dels consumidors i de la seva percepció de seguretat personal. Això pot impactar sobretot els països que veuen com una part important de la seva activitat està lligada a la mobilitat de les persones, en forma de turisme.

El sector del turisme, el gran damnificat

L'agència de qualificació Moody's s'ha fixat en els estats europeus amb més dependència del turisme. En la seva llista, el més afectat pot ser Grècia –paradoxalment, malgrat la seva bona gestió de la crisi sanitària–. És el país europeu amb més ocupació lligada directament al turisme (un 25% del total), seguit de Xipre i Portugal.

A més, depenen sobretot dels visitants estrangers. Moody's col·loca en un esglaó diferent Espanya i Itàlia. El pes dels serveis relacionats amb el turisme en l'ocupació és similar, al voltant del 15% de tots els llocs de treball, però la proporció de turisme domèstic és major, i això pot esdevenir una mena de vàlvula de seguretat.

Les previsions impossibles

En un rampell de sinceritat, l'economista nord-americà Kenneth Rogoff ho ha resumit així en un article publicat aquest abril:

"Fins que no veiem com i quan es resol la crisi sanitària, els economistes no poden ni començar a pensar en quan s'acabarà la recessió que tenim en marxa."

I remata:

"Sense tests massius i una idea clara del que voldrà dir ‘normalitat' en un parell d'anys, els negocis difícilment invertiran i contractaran treballadors, sobretot si veuen a venir que els impostos pujaran."

El 2021, el trist rebot

Una mica d'història. Després del corralito de finals del 2001, l'economia argentina va tornar a créixer dos anys després, més d'un 8%. Però això, ni de bon tros, compensava el daltabaix econòmic i social que havia patit el país.

Ara, fins i tot les previsions més pessimistes (les que assumeixen que podria haver-hi un rebrot aquest hivern i s'haurien de mantenir les mesures de distanciament social més enllà d'aquest any) preveuen que l'economia torni a créixer l'any que ve, encara que sigui perquè vindrem d'un 2020 molt dolent en comparació.

Però sigui com sigui, fins i tot posant-se en el millor dels casos, el mateix Fons Monetari Internacional admet que qualsevol recuperació durant el 2021 només serà "parcial", i que les pèrdues acumulades equivaldran a 9 bilions de dòlars, un forat més gran que les economies del Japó i Alemanya juntes.

La sopa de lletres

Ja ho hem llegit i escoltat. La recuperació pot ser en forma de V (bé), U (també), W (amb recaiguda) o L (plana), fins i tot es fa servir el logotip de Nike per parlar d'una represa molt gradual. Com sempre, és una qüestió de perspectiva, perquè com ja va passar el 2008, la crisi torna a dibuixar la fractura entre famílies amb la renda més o menys assegurada, i qui depèn de feines més precàries. La "recuperació" serà diferent segons la posició de sortida.

Fins i tot els comentaristes més antagònics coincideixen que tot dependrà de la durada de la "hibernació" i quan temps passarà fins que l'activitat diària de milions de persones torni a recuperar el que entenem per normalitat.

La teoria diu que una represa de l'economia obligaria les empreses a recuperar producció i contractar personal; però també que, davant l'elevat nombre de persones buscant feina, els salaris aniran a la baixa.  

El servei d'estudis d'ING apunta com a escenari més factible que la majoria de països europeus optin per aixecar gradualment el confinament entre finals d'abril i maig, amb mesures de distanciament social almenys fins final de l'estiu.

Assumint l'ús de tests, mesures per traçar contactes i primers progressos amb la vacuna a finals d'any, l'economia tornaria a créixer en la segona meitat de l'any, però amb el 2021 no n'hi hauria prou per recuperar el perdut aquest 2020.

D'altres, com McKinsey, dibuixen fins a 9 escenaris diferents, depenent també de l'èxit de les autoritats a l'hora de frenar la pandèmia, la possibilitat de rebrot, etc. I recomanen també una reobertura gradual de l'economia per sectors. Tot i insistir que els danys estructurals es podrien evitar, tampoc descarten "escenaris més extrems", en cas que les mesures de confinament no funcionin o la vacuna tardi a arribar.

I tot això, qui ho paga?

La hibernació de l'economia, amb l'esperança de descongelar-la més endavant amb els menors danys possibles, té un cost. Els governs de tot el món –cadascun a la seva manera- han muntat plans d'ajuda valorats multimilionaris, conscients que la recaptació fiscal baixarà i, per tant, el forat als comptes públics serà descomunal.

El deute públic i el BCE

Així que, d'entrada, tot plegat es paga amb més deute. Països com Espanya o Itàlia voldrien repartir aquest deute entre tots els socis de la zona euro, de manera que no passi directament a les esquenes de cada estat, que més endavant haurà de fer mans i mànigues per retornar-lo.

Mentre una fórmula conjunta no arriba, el Banc Central Europeu ja està donant solucions per la porta del darrere, comprometent-se a intervenir tant com sigui necessari. Això, de fet, ja és una forma de repartir riscos entre tots els membres de l'euro.

Un nou impost sobre les grans fortunes?

Més endavant, quan tot hagi passat, com gestionar una monumental ressaca de deute públic? Una manera és a través de la inflació; quan els diners corren més fàcilment i pugen els preus, el deute es desinfla. És més fàcil retornar-lo, però el nivell de vida –també de les rendes baixes- es desploma. Economistes com Gabriel Zucman i Emmanuel Saez han buscat en la història de l'últim segle exemples menys nocius, i proposen un impost sobre el patrimoni de les grans fortunes.

Creuen que el camí el marca la República Federal Alemanya de després de la segona guerra mundial. Mentre França i el Regne Unit van optar per la via de la inflació, els alemanys van instaurar l'any 1953 un impost especial sobre el patrimoni.

"Eren taxes sobre el patrimoni net, descomptant els deutes, progressives, i limitades en el temps", expliquen.

Citant estudis d'economistes com Barry Eichengreen, assenyalen que aquesta fórmula va ajudar a impulsar el "miracle econòmic" alemany a partir dels anys 50. La seva proposta per avui és un esquem a similar, però a escala europea, i dirigit a taxar el patrimoni de l'1% més ric dels contribuents. La recaptació es destinaria a pagar el deute conjunt europeu que serviria per pagar el cost de la crisi.

Perdó del deute

Però al "miracle alemany" també hi va contribuir la "reestructuració" del deute de guerra després de 1945, a diferència del que va passar quan va acabar la Primera Guerra Mundial. Llavors, el 1919, l'economista John Maynard Keynes va advocar per un perdó del deute en el llibre "Les conseqüències econòmiques de la pau", on advertia dels efectes perversos de collar fins a l'extrem els perdedors de la guerra. Però les tesis més exigents van imposar-se, amb les "conseqüències" que ja coneixem.

En el cas actual, qui hauria de "perdonar" els préstecs són els màxims creditors dels estats, els bancs centrals, el que s'anomena una "monetització del deute".

Hi ha qui argumenta que els bancs centrals són organismes públics, que a la pràctica formen part de l'estructura de l'estat, i que tindria tota la lògica fer-ho en temps de crisi. Però a l'altra banda, en el cas europeu, això significaria una transferència de capital per la porta del darrere entre estats, dels més solvents als més endeutats; un "salt mental" que, com s'ha vist en el debat sobre els eurobons, encara no s'ha plantejat.

Danys col·laterals

Quan es tracta de salvar un pacient, totes les prevencions poden deixar-se enrere. Però un programa d'estímuls financers comporta també riscos, que afloren més endavant. D'entrada, el que s'anomena "risc moral", perquè amb la urgència d'intervenir, s'acaba rescatant inversors que havien sigut massa arriscat o, senzillament, s'havien equivocat.

A més, la injecció de diners en els mercats financers pot contribuir a inflar bombolles especulatives, l'anomenada "inflació d'actius". Quan va assumir el càrrec, la nova presidenta del BCE, Christine Lagarde, es va comprometre a estudiar aquests "efectes col·laterals". Ara, les prioritats han canviat.

Una globalització diferent

Hans Joachim Voth és un historiador econòmic especialitzat en deute sobirà, economia de guerra i extremisme polític. Professor a la Universitat Pompeu Fabra fins el 2013, creu que el principal efecte de la Covid-19 serà una restricció de la mobilitat personal arreu del món, després de 50 anys de creixement exponencial.

En un article publicat a finals de març, Voth argumenta que "molts dels beneficis de la globalització es poden mantenir sense riscos per a la salut. No cal restringir el lliure intercanvi de mercaderies i capitals, perquè molt poques malalties es transmeten a través de productes contaminats."

Les mercaderies es continuaran movent; les persones, menys

Voth admet que la lliure circulació de persones també forma part del que entenem com "globalització", però no la considera tan imprescindible per mantenir el moviment de mercaderies arreu del món:

"No és obvi que calgui córrer el risc d'un nou brot de coronavirus per poder anar de vacances a París o Bangkok."

Per l'acadèmic, "algunes restriccions seran justificables, i podria ser el final de mig segle d'una creixent mobilitat individual". En aquest sentit, pel professor Jordà, de la Reserva Federal de San Francisco, la pandèmia forçarà canvis en les cadenes de subministrament, i alguns països i empreses poden optar per buscar proveïdors més a prop.