La vida captada per Robert Frank, un revolucionari de la fotografia de la postguerra, al MACBA
L'exposició "Robert Frank. Arguments" arriba al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, després de tenir molt èxit a la Tate Modern de Londres i repassa el viatge creatiu d'un dels fotògrafs contemporanis més influents. Robert Frank va revolucionar el llenguatge fotogràfic de la postguerra, va influir en companys d'ofici, literats i cineastes, va provocar l'Amèrica dels anys 50 i va retratar, amb la seva Leica, l'Amèrica Llatina i bona part d'Europa.
Actualitzat
El fotògraf suís Robert Frank (1924), un dels artistes més influents en la fotografia de postguerra, exposa al MACBA més de 270 obres, algunes de les quals mai no van ser exhibides fora dels EUA i que comprenen des de les seves primeres sèries dels anys 50, "Londres" o "Perú", fins a la recent "Stories" (2002).
Amb les seves primeres sèries, "Perú" (1949), que s'exhibeix per primera vegada, i "Black White and Things" (1952), Frank, segons ha comentat Todolí, exposava la seva particular "forma de mirar el món des d'un punt de vista cinematogràfic, però amb els ulls d'un poeta".
Però Robert Frank inicialment no buscava explicar una cultura, sinó retratar simplement paissatges rurals, accions banals, gent corrent. Però això als anys 40 i 50 no tenia cap interès, com ha explicat Vicent Todolí, director de la Tate Modern i comissari de l'exposició. A finals dels 50, Robert Frank canvia. Fa sèries fotogràfiques per captar la complexitat de la realitat social. Destaca d'aquest període la sèrie de Londres i Gal·les. A Londres, la "city", a Gal·les, els miners. És el 1958 quen publica el llibre "The Americans", polèmic inicialment i reconegut després, on documenta la societat nord-americana, la política, la riquesa, la violència o el racisme.
Titllada d'"antipatriota" i de "mostrar la seva visió desil·lusionada dels Estats Units", la sèrie "The Americans" va propiciar un maridatge entre Frank i la generació "beat", com demostren les col·laboracions i influències en autors, escriptors i músics com Jack Kerouac o Allen Ginsberg.
De fet, el primer treball del Frank cinematogràfic, "Pull My Daisy" (1959), està basat en un text improvisat de Jack Kerouac llegit per ell mateix i amb la participació dels poetes Gregory Cors, Allen Ginsberg i Peter Orlovsky.
Quan "The Americans" es converteix en un monument, Frank decideix abandonar la fotografia a partir del 1959, temorós que aquest monument es converteixi en la seva làpida, i no tornarà a l'art fotogràfic fins al 1972, quan realitza imatges compostes i treballa amb la Polaroid i el vídeo.
Al final de l'exposició es poden veure els treballs més recents de Frank, còpies digitals de fotos fetes amb Polaroid que suggereixen una sèrie de recordatoris o anotacions, com "My Father's Coat" (2000), la sèrie "Memory for the Children" (2001-2003) o el seu últim film, "True Story" (2004), que es pot considerar una meditació sobre l'envelliment.
L'exposició s'exhibirà posteriorment al Fotomuseum Winterthur/Fotostiftung de Suïssa i el Palazzo delle Esposizioni de Roma.