Comentem amb els directors d'"Els internats de la por" el seu impacte a les xarxes socials

L'emissió d'"Els internats de la por" ha provocat una gran reacció a les xarxes socials. Els espectadors ens parlen d'impacte, ràbia, impotència, indignació... Ricard Belis: Aquest país té una circumstància que el fa, malauradament, diferent dels altres. I és que la majoria de països que han patit dictadures, quan ha arribat la democràcia, ho han afrontat d'alguna manera: judicialment, reconeixent els fets, demanant perdó, donant veu a les víctimes... En aquest país això no s'ha fet, i quan aquesta tasca la fa un documental -que potser no seria a qui més li tocaria- crea sorpresa i indignació. Jo crec que el fet que un documental provoqui reacció i indignació és el que ha de ser. Un documental que deixi indiferent és un documental fallit. Especialment colpidora resulta la darrera frase del documental: "Ningú ha estat jutjat". Montserrat Armengou: No la vam triar per crear efecte. És una constatació, una informació fonamental. Els fets que s'expliquen són esgarrifosos per si mateixos, però el que em resulta realment esgarrifós és que, aquí, l'estat no els hagi assumit ni reconegut. En canvi, a Irlanda, on van passar fets similars, ho ha reconegut no només l'Església, sinó també l'Estat. Aquí continuen sense fer res i continuem estant en el punt de mira dels més alts organismes internacionals vinculats als drets humans, perquè no hi ha hagut ni memòria, ni justícia ni reparació. Una pregunta que ha sorgit a molts espectadors veient el documental: com és possible que aquests fets hagin trigat tant a sortir a la llum? Belis: Entre l'allau de tuits que vaig llegir durant l'emissió, n'hi havia un que respon bastant a aquesta pregunta. Era d'una noia que es lamentava que, quan la seva àvia li explicava tot el que havia patit a l'internat, ella no se la creia. És una mica el reflex del que ha passat en aquest país: com que no s'ha fet net, aquestes coses segueixen sorprenent quan les traiem a la llum. Armengou: És una qüestió d'actituds personals, també. La gent que ha viscut un horror pot tenir moltes reaccions: convertir-se ell mateix en una persona que fa mal, pot haver-hi gent que prefereix oblidar... i després hi ha gent que té una actitud de valentia. No els és agradable recordar, però ho han fet amb nosaltres. La democràcia, aquí, no els ha donat un marc de confiança perquè els afectats puguin dir: ara ho trec, ara ho denuncio. Us va ser difícil trobar testimonis que volguessin parlar d'aquells fets? Belis: No ha estat una tasca fàcil, però tampoc difícil. De fet, la idea d'aquest documental surt d'un espectador que ens va trucar i ens va dir que havia estat en un internat i que volia explicar la seva història. I que volia que l'expliqués TV3, perquè no confiava que un altre mitjà ho tractés de manera seriosa, sense sensacionalisme, amb sensibilitat. Efectivament, ha acabat sent un dels protagonistes del documental. La tradició de TV3 de descobrir aquests fets del passat i tractar-los amb dignitat i seriositat ens facilita molt la feina. Els testimonis ens diuen: "Estem posant en les vostres mans la part més delicada de les nostres vides. Confiem en vosaltres". La trajectòria de tota la cadena ajuda a fer que aquesta gent tan valenta confiï en nosaltres. Està previst que aquest documental es pugui veure en altres televisions? Armengou: Mai cap televisió autonòmica governada pel PP s'ha interessat per aquests temes. No és una opinió, és una constatació que connecta amb el fet que és un partit que, a dia d'avui, no ha fet denúncia del franquisme. A les televisions generalistes no hi ha un espai per encabir-ho. TV3 és l'única televisió que emet documentals en horari de màxima audiència. I no només a Espanya, sinó a tot el sud d'Europa. De cara a la comercialització exterior, tot i que ara estem parlant de fer la versió en anglès, el problema és el gran cost de les imatges d'arxiu que ens imposa la Filmoteca Espanyola. Els drets universals de cada minut de NO-DO valen mil euros. Així, doncs, ens veiem obligats a negociar només un nombre determinat d'emissions. I això ens talla les ales de la nostra expansió. És una situació absolutament denunciable, perquè estem parlant de fons públics. Què és el que voldríeu que passés arran de l'emissió d'aquest documental? Espereu alguna reacció? Armengou: La gran reacció seria que l'estat espanyol es normalitzés en termes de memòria i reparació a les víctimes. Això seria el millor que podria passar. Però esperança? Cap ni una. No hi confio. A nivell intern, el que més m'agradaria és que l'aposta que fa TV3 pels documentals de producció pròpia, que hi és, fos de veritat i que no passi el que ha passat, que en l'últim any ens hem quedat amb la meitat de línies de producció. És una situació de molta feblesa. Preparareu, doncs, nous documentals per treure a la llum fets no reparats? Belis: El següent tema no serà de franquisme. Necessitem desintoxicar-nos una mica. Però, òbviament, no és un tema tancat. Dediqueu el documental a l'Anna Huelves, un dels testimonis, que va morir abans de poder veure'l. Armengou: Ens sap molt de greu. Però si ja tenim una satisfacció general pels comentaris dels espectadors i dels propis afectats, en el cas de l'Anna encara més. Quan ja estava molt malalta, va protagonitzar aquella seqüència en el tribunal eclesiàstic. Ella ens va dir que aquella trobada, més enllà que fos una seqüència per al documental, l'havia reparat molt, li havia donat pau, l'havia reconciliat amb Déu. Si per a ella la creença en Déu era important, pensar que ha mort en aquest estat de pau i tranquil·litat per a nosaltres és molt important.

Comentem amb els directors d'"Els internats de la por" el seu impacte a les xarxes socials

L'etiqueta #InternatsPorTV3 va ser tendència a tot l'estat espanyol durant la seva emissió aquest dimarts. Parlem amb Montse Armengou i Ricard Belis, autors del documental, de les sensacions i preguntes que han sorgit entre els espectadors