TOTS ELS PROGRAMES

S'han trobat 238 resultats.

  • Presentació "La distància més llarga"
    Veure vídeo
  • Presentació "Ismael"
    Veure vídeo
  • Presentació "Sonata per a violoncel"
    Veure vídeo
  • Presentació "El cafè de la Marina"
    Veure vídeo
  • Presentació "Rastres de sàndal"
    Veure vídeo
  • Presentació "Stella Cadente"
    Veure vídeo
  • Presentació "Mapa dels sons de Tòquio"
    Veure vídeo
  • Presentació "Katmandú, un mirall al cel"
    Veure vídeo
  • Presentació "The Pelayos"
    Veure vídeo
  • Presentació "Un berenar a Ginebra"
    Veure vídeo
  • Presentació "Biutiful"
    Veure vídeo
  • Presentació de la mini sèrie "Olor de colònia"
    Veure vídeo

    Presentació de la mini sèrie "Olor de colònia"

    "Sala 33" Minisèrie "Olor de colònia El "Sala 33" us convida a veure "Olor de colònia" (2012), l'adaptació de la novel·la de Sílvia Alcántara, coproduïda per Televisió de Catalunya i Diagonal TV amb direcció de Lluís Maria Güell. En aquesta minisèrie, podreu re-visitar un món perdut, una realitat que va existir en un temps gens llunyà: el món de les colònies industrials. Podreu veure els dos capítols d'"Olor de colònia", seguits i sense interrupcions. A la minisèrie seguirem l'evolució de la colònia tèxtil Viladomat des de 1953 fins a mitjans dels 60, el moment en què va començar la crisi de la indústria tèxtil i del cotó al nostre país. La berguedana Sílvia Alcántara és l'autora d'"Olor de colònia" (Edicions de 1984, 2009), una de les obres de més èxit de la literatura catalana recent i que serveix de base per aquesta minisèrie. Ella va viure fins als vint anys en una colònia, Cal Vidal, que es troba a la vora del riu Llobregat, entre Navàs i Puig-reig. Per tant, tot i ser una obra de ficció, els records de l'autora van ser bàsics per recrear aquest món. "Olor de colònia" és olor de telers i de filats de cotó. També és olor de riu, d'on les fàbriques extreien l'energia per fer funcionar la maquinària, i és olor de suor de treballadors en torns inacabables." "Olor de colònia" és una gran producció d'època, una història coral amb Pep Planas, Maria Molins, Míriam Iscla, Toni Sevilla, Pepa López, Viky Peña, Fermí Reixach, Marta Angelat o Àngels Bassas, entre d'altres. Us convidem a entrar a la colònia, l'univers de Sílvia Alcántara i escenari en què conviuen tota mena d'històries, amors impossibles, secrets, enveges, corrupció i l'abisme insalvable entre els amos i els obrers.

  • Blancaneu
    Veure vídeo

    Blancaneu

    "Blancaneu", fi del cicle premis Gaudí al "Sala 33" Diumenge el "Sala 33" tanca el cicle dedicat als premis Gaudí, amb una carta d'amor al cine i a les seves infinites possibilitats creatives i alhora una mirada original i personalíssima a un dels contes més universals: "Blancaneu", de Pablo Berger. La bella dorment tenia l'agulla per adormir-se. Hansel i Gretel, les engrunes de pa per trobar el camí de casa. La ventafocs, la sabata que va perdre al ball amb el príncep. I Blancaneu tenia la poma enverinada i¿ els nans toreros. Sí, nans toreros, perquè "Blancaneu"(2012) de Pablo Berger, és -i alhora no és- la història que van imaginar els Germans Grimm. Aquesta "Blancaneu" taurina ambientada als anys 20 a Andalusia existeix gràcies a l'empenta i entusiasme de Pablo Berger, guionista i director, que va lluitar durant anys per tirar endavant un projecte que tenia com a coordenada bàsica un element: seria una pel·lícula de cine mut i en blanc i negre, un homenatge a infinitats de moments, actors i directors que van donar forma al cine com a art, com a mitjà creador de somnis i de fantasia. L'amor al cine i a la seva història de Berger es transpira en cada pla de "Blancaneu". Els espectadors atents podran veure com el director pica l'ullet a Carl Theodor Dreyer i títols essencials com "La Passion de Jeanne d'Arc"(1928), als grans mestres de l'expressionisme alemany com Fritz Lang o Friedrich Murnau, al terror dels estudis Universal, amb obres llegendàries com "El doctor Frankestein" o "Dràcula" (les dues de 1931), de James Whale i Todd Browning i a tants altres pioners dels cine. Quan "Blancaneu" va arribar a les pantalles, però, les comparacions amb l'oscaritzada "The Artist"(2011), de Michel Hazanavicius, van ser inevitables. I ben mirat, més enllà de ser pel·lícules mudes i en blanc i negre , el to i referents d'una i altra pel·lícula són força diferents. "The Artist" era melodrama i nostàlgia del Hollywood clàssic, mentre que "Blancaneu" és

  • Katmandú, un mirall al cel
    Veure vídeo

    Katmandú, un mirall al cel

    Cicle Premis Gaudí al SALA 33: "Katmandú, un mirall al cel" Diumenge, al Sala 33, el cicle que dediquem als premis Gaudí avui ens durà a una terra llunyana i alhora molt propera; una història carregada d'humanitat i de superació personal, "Katmandú, un mirall al cel", d'Icíar Bollaín. Per desgràcia, els darrers mesos, Katmandú ha omplert hores de telenotícies i pàgines de diaris amb el terratrèmol que va assolar Nepal. Però el país de l'Himàlaia és molt més que tragèdia i pobresa. Això, és el que va descobrir als anys 90 una professora de Ripoll, la Victòria Subirana, també coneguda com Vicky Sherpa. La Victòria va viatjar per primer cop al Nepal el 1988 i va quedar impressionada amb les condicions de vida de bona part dels nepalesos. Després d'anys de formació, el 1993 va crear l'Escola Daleki, pensada per acollir nens de famílies amb molt pocs recursos. A partir d'aquest moment, la Victòria no ha deixat de crear iniciatives relacionades amb l'àmbit educatiu al Nepal, iniciatives i experiències que va recollir al llibre "Una mestra a Katmandú". "Katmandú, un mirall al cel" (2011) d'Icíar Bollaín s'inspira en la història de la Victòria, la Vicky Sherpa, i la voluntat per donar accés a l'educació als nens nepalesos. Aquest rerefons humà tan potent és el que va atreure la directora i guionista de "Katmandú". Al llarg de la seva filmografia ("Hola, ¿Estás sola?", 1995, "Flores de otro mundo", 1999, Te doy mis ojos", 2003, etc), Icíar Bollaín ha centrat la seva mirada en les desigualtats i els abusos que pateixen les classes socials més desfavorides i, les dones en diferents àmbits socials i culturals. Bollaín va transformar la Vicky Sherpa en la Laia, la protagonista de la pel·lícula. A "Katmandú" seguirem el viatge iniciàtic de transformació i d'aprenentatge vital i professional de la Laia, un viatge que també va viure Vicky Sherpa real. Per donar vida a la Laia, Icíar Bollaín va confiar en una actriu que fos creïble com a professora jov

  • Els nens salvatges
    Veure vídeo

    Els nens salvatges

    Cicle Premis Gaudí, al SALA 33: "Els nens salvatges" "Sala 33" continua el cicle dedicat als premis Gaudí amb algunes de les pel·lícules bàsiques del cine català recent. Aquest diumenge arriba el torn d'"Els nens salvatges", de Patricia Ferreira. Sala 33 us ofereix una mirada sincera i gens ensucrada al món de l'adolescència: "Els nens salvatges" (2012), de la directora Patricia Ferreira. L'epicentre d'"Els nens salvatges" és el món adolescent, el moment per experimentar, buscar, per equivocar-se i trobar la identitat. La pel·lícula, però, s'allunya del sensacionalisme per situar-nos a l'aquí i ara dels adolescents al món occidental. Per aquesta raó és tan valuós trobar una pel·lícula com "Els nens salvatges", que explica com són els adolescents des del seu punt de vista, sense jutjar-los. Tot un repte per la directora i coguionista Patricia Ferreira, que ja havia demostrat la seva sensibilitat en títols com "Sé quien eres" (2000), "El alquimista impaciente" (2002), "El mundo a cada rato" (2004) o "Para que no me olvides" (2005). Per entrar a la intimitat adolescent d'aquests "nens salvatges", Ferreira es val de tres personatges, tres companys d'institut, cadascun amb una manera de ser i uns problemes diferents: són l'Álex, en Gabi i l'Oki. Entre aquests tres personatges es crearà un vincle fortíssim, un vincle que va més enllà de l'alienació que senten envers l'entorn familiar i escolar. Un dels grans encert d'"Els nens salvatges" és que ens transporta a l'univers adolescent de manera creïble, amb naturalitat. Per exemple, per tractar la relació dels adolescents amb el món de les aules i el sistema educatiu, molt importants a la pel·lícula, es fa amb un retrat doble molt acurat: dels adolescents, dels alumnes, i també dels adults, els mestres. Una altra de les troballes de Ferreira a "Els nens salvatges" va ser el repartiment, amb una suma d'energia desbordant per part d'actors joves i la presència i seguretat dels intèrprets més experimentats. El