Anar a la navegació principalAnar al contingut
Començar de nou
reproduir

Començar de nou

Durada: 25 min

Com reaccionem davant d'un canvi dràstic en la nostra vida? La pèrdua d'un familiar, un mal diagnòstic o també situacions menys dramàtiques com la pèrdua d'un lloc de treball poden desestabilitzar-nos. Com ens en sortim? Un punt d'inflexió a la vida a causa d'una vivència concreta. Cada un dels convidats explica les eines amb què ha tirat endavant, començant per l'exentrenador del Barça d'handbol, campió europeu, Xesco Espar, que un dia, de cop i volta, es va trobar sense feina, amb la sensació que els seus èxits no valien res. Autor del llibre "Jugar con el corazón", reflexiona sobre l'èxit i el fracàs: "Jo, en el passat, he fet un equip campió d'Europa. Jo, en el passat, he tingut una família. Jo he creat coses molt importants. Quan tu t'adones de la quantitat de coses que has fet pots somiar i dir `ara ho tornaré a fer, per què no'. El perill que hi ha en aquests casos és d'encongir-te." Una situació que comparteix la Mar, tot i que en una situació molt diferent: un càncer, a partir del qual perd la feina i la parella. "Em vaig sentir sola enmig d'un oceà", però va trobar la sortida i la motivació en l'esport. De les coses importants de la vida, de la perspectiva i l'ordre de les prioritats, de com canvien en una situació de daltabaix, en parlem també amb l'Albert, que va perdre una filla. Però què és perdre-ho tot? Per alguns és una feina en un moment determinat, per altres, la salut, una persona estimada, però també potser, perdre una extremitat en un accident o, com descriu un altre dels convidats, l'il·lustrador Miquel Fuster, que va viure quinze anys al carrer, per ell, "el pitjor ha estat perdre el temps".

reproduir

Presoners de la nostra imatge?

Durada: 24 min

Vivim massa pendents de la nostra imatge? Existeix la dictadura de la imatge? Com ens condicionen les convencions socials? Sabem envellir? El retoc fotogràfic està tan estès com sembla? Com altera la relació amb el propi cos? Els quatre convidats d'avui són l'actriu i poeta Estel Solé, l'exmodel Patricia Soley Beltran, autora del llibre ¡Divinas!: modelos, poder y mentiras, el cirurgià de la Clínica Planas Juan Luis Muñoz del Olmo i la Lídia, la mare d'una jove amb problemes de trastorn alimentari. Cadascun d'ells aporta la seva experiència en relació amb la manera com vivim la nostra pròpia imatge i com condiciona, per exemple, per a algunes feines, com explica la de l'actriu Estel Solé "vaig fer un càsting a Madrid i em va trucar la meva representant per dir-me: els has agradat molt, però el productor diu que no estàs prou bona. I això altera del tot la relació que tens amb el teu propi cos". Per la seva part, la model Soley Bertran analitza des de la seva nova condició de sociòloga el concepte de perfecció, percepció que també gestiona el Dr. del Olmo a cada primera visita d'un nou pacient de cirurgia plàstica. I descobrirem com el retoc fotogràfic és una eina d'ús diari en les redaccions de les revistes de moda i paper couché. El cas colpidor de la Lídia, a qui acompanyarem en una de les visites al centre on viu la seva filla Nàdia, que fa teràpia de grup amb altres adolescents, completa aquest capítol de La gent normal. "Arribes a extrems de pegar els teus pares perquè et posen un plat de menjar al davant. Et pares a pensar-ho i dius: què estic fent?", confessa una de les joves.

Entre cultures, sabem conviure?
reproduir

Entre cultures, sabem conviure?

Durada: 27 min

És bona, la convivència entre cultures a casa nostra? Quins prejudicis predominen? Són reals? Com veu la nostra societat gent vinguda d'altres punts del planeta? Viure en un país amb trets culturals molt diferents suposa renunciar als propis? "No et casis amb un català, perquè la ràtio de divorci a Europa és molt elevada." Aquest és el consell que dóna a la Jia Jia Wang el seu pare. Però a la Jia Jia, aquestes paraules li generen un dilema, perquè malgrat que ella és xinesa s'ha criat a Catalunya. Viure a cavall entre dues cultures, dues mentalitats, la dels pares i orígens i la del país d'adopció és un fet amb el qual es troben molts fills d'immigrants i els generen algunes contradiccions. Com el que gestiona cada dia l'escriptora Najat El Hachmi, que reconeix que la seva filla, nascuda a Catalunya, no s'entén amb la seva àvia perquè ja no ha après l'amazic, i la mare no ha après el català. "És una situació bastant freqüent, perquè és un tema fins i tot de debat. Quan la gent se'n va de vacances allà et diuen parla-li en amazic als teus fills perquè no perdin aquesta llengua". Marroquins, xinesos, equatorians, pakistanesos¿ comunitats ben diverses que viuen plegades dins d'una mateixa societat i que, sovint, no s'acaben d'entendre. No hi falta la mirada àcida de l'escriptor Mathew Tree, d'origen anglès però resident a Catalunya des de l'any 1984. A La gent normal d'aquesta nit es presenten reportatges sobre la tradició equatoriana de la festa dels 15 anys, un esdeveniment que celebren les noies quan arriben a aquesta edat com si es tractés d'un casament, per presentar-se en societat com a dona, deixant enrere la infantesa i entrant en l'edat adulta. Sobre la diferent visió de la dona, la seva emancipació i el contrast cultural en arribar a Catalunya també en parlem amb Juan Torres, president de la Federació d'Associacions d'Equatorians de Catalunya.

Prostitució per voluntat pròpia.
reproduir

Prostitució per voluntat pròpia.

Durada: 26 min

És possible exercir la prostitució voluntàriament? Com pesa l'estigma d'aquesta professió i quins drets reclamen les prostitutes que exerceixen per voluntat pròpia? Com compaginen la seva professió amb la seva vida privada? Les protagonistes d'aquest capítol de La gent normal són dones que exerceixen la prostitució voluntàriament. Són la Martina i la Paula, que fa anys que s'hi dediquen, i la Natàlia, una noia de 21 anys que fa poc que es prostitueix i ha volgut donar el seu testimoni obertament perquè "si nosaltres no en parlem, ho faran els altres per nosaltres, amb la seva moralitat i els seus prejudicis". Sense prejudicis comparteixen les seves experiències i parlen d'una manera clara, directa i contundent del seu ofici, i de com s'hi van iniciar i per què. El programa també compta amb el testimoni de Montse Neira, prostituta llicenciada en Ciències Polítiques i activista en defensa dels seus drets, que tot i admetre que va començar a exercir per sortir d'una mala situació econòmica reivindica ara la seva professió com una opció de vida: "que una puta digui que és feliç, això a la gent no li entra al cap". Però fins quan pensen treballar? Hi ha una edat límit? Què passa quan es fan grans? Agnès Marquès parla amb la Paquita, una dona de 80 anys que s'ha prostituït durant tota la seva vida i ara viu la vellesa sense recursos. En la conversa, també hi participa la periodista Samanta Villar, autora del llibre "Nadie avisa a una puta", en què explica històries reals d'un grup de professionals del sexe.

Delinqüència, és possible la reinserció?
reproduir

Delinqüència, és possible la reinserció?

Durada: 27 min

Com és viure a la presó? Com és no tenir llibertat? Per què hi ha joves que delinqueixen? A la presó es rehabiliten? I quan se surt de la presó, com és la vida? Daniel Rojo, conegut com Dani "El Rojo" o "El Millonario", el boxejador Javier García Roche, tots dos amb un passat a la presó, i el voluntari de presons Miquel Pongiluppi parlen de la seva experiència intramurs. Com és viure a la presó? Què necessiten els joves presos per rehabilitar-se? El boxejador Javier García Roche, que va passar la seva adolescència i joventut entre centres de menors i la presó, es dedica ara a ajudar nois en risc d'exclusió social per evitar que segueixin els seus passos. Ho fa a través de l'anomenat Chatarras Palace, un gimnàs on entrena els nois a boxa de manera gratuïta. "Per a mi és molt positiu que nois que estan tot el dia sense fer res o inflant-se a pastilles, porros o marihuana segueixin una rutina d'entrenament", assegura. També Dani "El Rojo" explica als joves el seu pas per la presó, tot i que ell hi va entrar convertit en un dels delinqüents més famosos. Lladre, politoxicòman i ric, la seva experiència a la presó és diferent a la dels petits delinqüents, però arriba a conclusions que complementen les experiències de García Roche. "Para mí, el pagar condena lo hacemos los presos, pero sufrir la condena, la sufren los familiares. Los presos ya sabemos que vamos a ir a la cárcel". La presó rehabilita? Què necessiten els joves per rehabilitar-se? Com evitar que el de la presó sigui el camí que segueixin tota la vida? Miquel Pongiluppi visita cada setmana la presó de joves voluntàriament per acompanyar-los i també els acompanya en algunes de les sortides que fan en el tram final de la condemna perquè es vagin familiaritzant amb la seva sortida definitiva. Dels seus dubtes, temors i esperances, en Miquel en parla molt clarament: "Si no els ajuda ningú, acabaran al forat. Hi ha una assignatura pendent que és ajudar quan surten."

Pares adoptants, i ara, què?
reproduir

Pares adoptants, i ara, què?

Durada: 26 min

Està mitificada l'adopció? Com és ser pare adoptiu? Els pares adoptius tenen prou informació sobre el seu fill? Què passa quan la maternitat adoptiva es complica? Abordem un fenomen nou: més del 50 per cent dels nens adoptats a Rússia pateixen síndrome alcohòlica fetal. La unitat d'investigació del SAF de l'Hospital del Mar, pionera a l'Estat, dóna un toc d'atenció a les institucions. L'adopció pot ser l'experiència més bonica en la vida d'una persona però també la més difícil. I és que no totes les adopcions són un camí de roses. Agnès Marquès parla d'aquesta qüestió i d'altres temes relacionats amb l'adopció amb tres dones que han viscut aquesta experiència de maneres ben diferents. L'actriu Laura Conejero comparteix els sentiments que ha despertat en ella la relació amb el seu fill adoptat: "Jo era gran, portes 40 anys vivint d'una manera i, aleshores, ser mare sense l'embaràs, que te'n vas fent a la idea. I de sobte et truquen que eh! ja està!". Eva Gispert, directora de l'Associació Família i Adopció, adoptada i mare adoptant, explica el que va sentir quan va conèixer la seva mare biològica, una experiència que l'ha marcat fins al punt de ser mare adoptiva i de dedicar-s'hi professionalment. Montserrat Roca és mare adoptiva d'un noi amb la síndrome alcohòlica fetal (SAF). Explica el que ha suposat per a ella conviure amb un fill amb qui no pot fer vincle, amb qui no troba la manera de comunicar-s'hi i que frustra la seva faceta com a mare. Per entendre què és la SAF, Agnès Marquès entrevista el pediatre de l'Hospital del Mar Òscar García Algar, cap de la primera unitat d'investigació de la SAF a tot l'Estat. El doctor fa un toc d'alerta a les institucions per l'alt percentatge de nens adoptats provinents de països de l'Est que la pateixen. Afirma que la incidència d'aquesta síndrome és tan alta que "generarà problemes de salut mental que saturaran el sistema".

CLIPS