Entrevista a l'autora d'un dels llibres més destacats de l'any

Marta Orriols: "La tristesa s'hauria d'observar com un sentiment positiu"

Marta Orriols, que va debutar fa dos anys amb el recull de contes "Anatomia de les distàncies curtes", presenta la seva primera novel·la, "Aprendre a parlar amb les plantes", on parla del dol i que parteix d'una experiència personal. (Publicat per Periscopi i Lumen)
Montse Camps

Com vas crear el personatge de la Paula?

Volia un personatge amb un caràcter fort. Ell està del tot bolcada en la seva feina, la de metge neonatòloga. Els lectors crec que la perceben com una dona dura. L'únic moment que està dolça és quan està en contacte amb els pacients i parla amb ells en veu baixa perquè no la senti ningú. M'interessava una dona a qui un fet com la mort de la parella la col·loqués entre l'espasa i la paret per trobar-se a ella mateixa. De fet, la mort per ella és una oportunitat per redescobrir-se.

Com has treballat el tractament d'un tema tan delicat com el dol?

Ara mirant enrere veig que no podia escriure sobre res més. El meu marit havia mort en un accident feia tres anys i mig. Quan et passa una cosa així tota la teva vida gira al voltant d'això. Vas fent perquè la vida segueix però aquest dolor o desconcert ocupa tota la teva vida. No sabia gaire bé com fer-ho perquè soc molt caòtica quan començo a escriure. No sabia cap on volia anar però sí que sabia que volia parlar d'això. No m'interessava fer una reflexió sobre la mort perquè em crea poca empatia. Però sí que m'interessava indagar en els sentiments de tirar endavant. M'agrada pensar que la novel·la que he escrit és una novel·la sobre la vida i no sobre la mort. Perquè el que fa la Paula és sobreviure a una pèrdua i haver de recompondre tot el guió de la seva vida. No m'interessava fer una història autobiogràfica perquè soc molt púdica. Quan vaig començar em vaig adonar que la història s'assemblava massa a la vida i això em limitava moltíssim. I llavors li vaig donar la volta per trencar el tabú de la mort i no caure en els clixés nostàlgics que sovint hi ha a la literatura.

Parles a l'obra de la mirada dels altres quan et passa un fet així...

A ella li importa molt la mirada que tenen els altres sobre ella. Perquè això també canvia molt quan passa una cosa així. De cop i volta tens la sensació que ho portes escrit a la cara, que t'ha passat una cosa així. Ella sempre és conscient que li ha passat això. Si això et passa a la tercera edat, en part una mica és llei de vida. És trist igual però ningú et diu com has de portar la teva vida. Et respectaran facis el que facis. I ella té la sensació que quan et passa això, una mort a destemps, quan no toca, tothom jutja el que has de fer. Sempre jutgem els altres i quan et quedes sol, passat poc temps, de seguida et demanen si surts ja amb algú, si tens nova parella. I potser el que vols és quedar-te sola. No m'he separat pas. A mi m'han arrencat una part de la meva biografia. Aquesta és una frase que la Paula diu en un moment a la novel·la. I així parlo de com la mirada dels altres a vegades t'influeix a l'hora de prendre decisions.

Aquesta mirada dels altres pot semblar una mica egoista?

Sí, perquè és fruit del nostre moment, aquí a Occident. No vivim la tristesa ni el dol com una cosa bona. La vivim com una cosa que s'ha de passar ràpid perquè el que està bé és "estar bé". Si mires Instagram veus que tot són coses bones: anar cap a l'èxit, l'alegria, somriures, les festes. I evidentment que s'ha de ser feliç. Però quan hi ha una pèrdua crec que el que no s'entén per qui no l'ha patit és que aquesta tristesa és gairebé l'únic lligam físic que t'uneix a aquella persona, no? Crec que la tristesa s'hauria d'observar com un sentiment positiu.

ÀUDIOS RELACIONATS