Sequera de responsabilitat política a la cimera de l'aigua

A l'adversari, ni aigua. Disculpeu, però és que el joc de paraules es fa sol. Ni gota d'acord. Tant és l'emergència climàtica i la sequera extrema. Som en precampanya electoral i en l'únic en què coincideixen els partits polítics és a inaugurar obres a correcuita, com si no hi hagués un demà, com si fóssim idiotes i l'asfalt encara donés vots. El fracàs de la cimera de l'aigua ha confirmat fins a quin extrem la política catalana es mou per partidismes i interessos de curta volada. Enèsima frustració. Una cosa és que es tirin els plats pel cap pel retorn de l'exili de Ponsatí o pel judici de Serret, que tampoc, però es fa difícil imaginar quina altra emergència nacional pot fer més necessari aquest acord de país i aparcar les estratègies electoralistes, de desgast de l'adversari. "La pluja no la controles, l'aixeta sí", ens renyen a l'anunci de Raimon. Potser és cert que "al meu país la pluja no sap ploure", però la gestió de l'aigua sí que la podeu controlar, cal respondre als polítics, i no confiar que es compliran els models meteorològics que preveuen una primavera amb pluja i que a l'abril cada gota val per mil. Catalunya perd una quarta part de la seva aigua potable per culpa de les fuites, 134.000 milions de litres l'any que servirien per omplir gairebé del tot el pantà de Sau. Fem tard en les inversions per reutilitzar i regenerar l'aigua, falta previsió, però després la culpa és dels pagesos, malgastadors, o dels que no us dutxeu amb una galleda per reaprofitar el primer raig d'aigua freda. Després ens acusen de fomentar l'antipolítica, però és que quin nivell. Com l'exalcalde i alcaldable negacionista que ara diu que els cotxes no tenen res a veure amb el canvi climàtic. Quants campanars com el de Sau, al Parlament, i quanta poca aigua. Terra erma, deserta, àrida, com diu el Modernet de Merda. Per sequera, la seva: sequera de responsabilitat, d'idees, de representativitat. I ves que no acabi sent també de vots.