Un matí amb una unitat de tancs ucraïnesos camuflada al front del Donbass

El tanc T-64 que porta en Vitali quasi li triplica l'edat. Es va fabricar als anys 60 a l'antiga Unió Soviètica i ell en té 26 i ja va néixer quan Ucraïna era independent. El seu sobrenom de combat és "Bandera", en honor a Stepan Bandera, el controvertit líder nacionalista que va lluitar per la independència d'Ucraïna de la Unió Soviètica i que també va col·laborar amb els nazis.

Avui, el T-64 del Vitali està avariat. En l'última missió al front a sis quilòmetres d'aquí els russos van disparar contra el canó i li van fer un forat de 10 centímetres que l'ha deixat inservible. Estan esperant que a la tarda un camió porti un carro de combat de recanvi i s'emporti el vell T-64.

En Vitali l'acomiadarà amb un punt de nostàlgia, porta un any amb ell i les han passat de tots els colors. Tant, que de fet és l'únic carro de combat d'un grup de 30 que va sobreviure a les primeres setmanes d'invasió, quan els russos van avançar ràpidament pel sud i, a Kherson, Ucraïna va patir una gran derrota. En aquell mateix escenari hi havia en Valetin, company de brigada d'en Vitali, que ens explica com aquell dia va haver de saltar de dos tancs en flames i hi va perdre un amic que havia tret el cap per l'escotilla just quan va explotar una gasolinera pel costat de la qual circulava.

En Vitali i en Valetin van participar en la reconquesta de Kherson a la tardor i un cop assegurat aquell front van traslladar la seva brigada mecanitzada 59, el desembre, al Donbas, on l'enemic fa setmanes que intenta trencar les línies defensives, sense massa èxit.

Una base camuflada

Un cap de premsa de l'exèrcit ucraïnès ens ha portat fins a la base camuflada que té la unitat d'en Vitali a segona línia del front i la localització de la qual no podem revelar. Està en uns terrenys mig boscosos d'un llogaret evacuat i desert i la companyia s'ha instal·lat de qualsevol manera en una casa d'un pagès.

Inicialment, la unitat tenia deu carros de combat T-64 i T-72, però ara només en queden vuit. Cada tanc té una tripulació de tres persones: el comandant que dirigeix l'operació, el pilot que condueix i l'artiller encarregat d'anar carregant el canó.  A la base sempre hi ha un nombre equivalent de soldats que es cuiden de la logística i el manteniment dels vehicles.

Pràcticament cada dia, els tancs van fins a primera línia de front a donar suport als companys d'infanteria sobre els quals recau la responsabilitat d'impedir que avanci l'enemic, o avanci molt poc. "Els nois d'artilleria depenen de la nostra cobertura i no els podem fallar", comenta en Valentin.

Cada dia, tots ells es juguen la vida i quan surten ho fan amb la incògnita de si tornaran d'una sola peça, tant els tancs com la seva tripulació. "L'enemic no és estúpid, ens diu en Vitali, i té molta capacitat de foc i aprèn dels errors".

El que sembla que no té l'enemic és la motivació i la determinació dels ucraïnesos. Tots els soldats amb qui parlem es mostren absolutament convençuts que guanyaran aquesta guerra, que faran fora l'invasor, també de Crimea. "Quan defenses la teva terra i la teva gent treus forces d'on sigui, aguantes més la por i estàs disposat a donar la teva vida si cal", assegura en Valentin. "El meu avi em va ensenyar que havia d'estimar i defensar la meva terra i això és el que fem", explica: "Si no frenem els russos aquí, no s'aturaran i aviat tot Ucraïna serà russa".

El desgast d'un any de guerra

Des de l'estiu en Valentin ja no participa en operacions a primera línia. Va tenir un problema de salut que no ens explica i ara es cuida de la logística i la mecànica.

La vida dels soldats és molt dura. La majoria porta un any a la guerra, amb situacions excepcionals i experiències traumàtiques, quasi sense cap dia de descans, rodejats de fang, fred i brutícia i només havent-se pogut escapar molt de tant en tant a veure la família. "És clar que estem cansats" reconeix en Valentin que va tenir un breu permís el novembre per casar-se, però des de llavors que no veu la seva muller.

Com la resta, accepta la nova vida amb un aire de resignació però també convençut que és el seu deure i que és el que la societat i el país espera d'ells. Es comuniquen amb les famílies a diari amb el mòbils que fan servir tota l'estona, sense patir aparentment per si les localitzen els russos. I cap d'ells sap quan s'acabarà aquesta guerra i mentre no ho faci ni caiguin morts o ferits, la seva vida continuarà vinculada al front i lluny de casa.

"Necessitem munició i recanvis"

La primera preocupació de la unitat és la falta de munició, en concret projectils de 124 mil·límetres; cada tanc en pot portar fins a 28. "Quan anem al front no podem malgastar cap projectil, els tenim comptats i només poden disparar-los contra l'objectiu que se'ns ha encarregat", explica en Vasili: "si en tinguéssim més els podríem fer molt més de mal i això és frustrant".

La segona preocupació és una altra mancança, les peces de recanvi. Els T-64 i T-72 de la seva unitat són vells aparells que després de quasi cada missió necessiten reparacions i ajustos, el problema sovint és que no hi ha prou recanvis i els mecànics han de fer filigranes per apedaçar els carros; sovint, com vam veure dies enrere prop d'Izium, desballestant tancs russos socarrimats que porten mesos abandonats a la intempèrie. 

L'ucraïnès és un exèrcit molt voluntariós i que amb pocs mitjans i molta creativitat està plantant cara a Rússia però continua patint problemes aguts de subministrament. No pot produir tant armament com el que gasta i tampoc en té prou amb l'ajuda dels aliats occidentals. Països com Polònia o Txèquia ja li han donat centenars de tancs de fabricació soviètica i moltíssima munició, però els seus estocs també tenen límits i les fàbriques d'armament no donen l'abast.

El somni dels Leopards

D'aquí que tant en Vitali com el Valentin se'ls il·lumini la cara quan parlen dels tancs Leopard de fabricació alemanya que ja han començat a arribar a Ucraïna, els primers provinents aquesta setmana de Polònia.

Saben que els carros de combat occidentals són molt més ràpids, forts, versàtils que les velles màquines que tenen i estan convençuts que podran fer la diferència al camp de batalla. Ens asseguren que ells són molt ràpids aprenent i en Vitali creu que amb menys d'un mes de formació li tindria el peu al coll.

A més els Leopard, o els Challenger britànics o Abrams nord-americans, venen acompanyats de la seva pròpia munició i un cop els tinguin creu que no hauran de ser tan selectius a l'hora de gastar-la com ara. Reconeixen que un centenar de tancs, el que es calcula que rebran, són una tercera part dels que necessiten però millor això que res.

I com veieu els pròxims mesos?, els pregunto. "Doncs han de ser bons per força", tots els soldats amb qui parlem ens contesten. "Ara estem aguantant prou bé les envestides dels russos i no han pogut trencar les línies amb la seva ofensiva d'hivern, ni tan sols han conquistat la ciutat de Bakhmut". En breu, creuen, la pilota estarà a la seva teulada i ells estaran molt cansats.

"Nosaltres anem acumulant brigades i recursos aquests mesos per tot el front i, quan hi sumen els tancs occidentals, estarem en disposició de començar l'esperada contraofensiva de primavera".  Davant tindran un exèrcit rus que ha tingut mesos per fortificar la part que ocupa d'Ucraïna amb tres o més línies de defensa i no els ho posarà fàcil. Si a l'estiu els seus tancs no han aconseguit avançar cap al sud i l'est, la guerra se'ls complicarà molt.

En aquest vídeo podem veure com ho viu en Vitali: