Quan anàvem a Londres: l'avortament durant el franquisme

Unes ho feien amb agulles de fer mitja, d'altres ingerien tot tipus de beuratges, hi havia qui es posava herbes a la vagina per provocar una infecció que acabés amb aquell embaràs no desitjat. Mètodes casolans -i molt perillosos- per avortar en una Espanya on la interrupció de la gestació estava del tot prohibida. 

Durant el franquisme les dones van ser educades per portar tants fills al món com Déu volgués enviar. Així ho volia el règim i la llavors omnipresent Església catòlica. El sexe era un gran tabú.

El gener del 1941 una llei va prohibir l'ús de qualsevol mètode anticonceptiu. Només havien passat dos anys des del final de la Guerra Civil i calia reconstruir el país. L'anticoncepció va continuar sent il·legal fins a l'any 1978.

Mercè Olivares, exmilitant del PSUC i feminista, assegura que "les dones l'únic anticonceptiu que coneixíem era la marxa enrere". Ella va ser una des les dones que, des de les associacions de veïns, va impulsar, a finals del franquisme, xerrades sobre sexualitat i els mètodes anticonceptius: 

"Ningú sabia què era un orgasme, on vas a parar... un orgasme! I recordo que una de les primeres coses que vam fer a l'associació de veïns era dir: quan arribeu a casa agafeu un mirall i el poseu sota les cames per veure com és el vostre aparell femení, no? Perquè ningú ho sabíem".

La lluita de la DAIA

La situació va començar a canviar durant la Transició democràtica, quan un grup anomenat DAIA (Dones per l'Autoconeixement i l'Anticoncepció) va lluitar per aconseguir el dret a la planificació familiar. Organitzaven xerrades educatives i assessoraven les dones en l'anticoncepció.

La ginecòloga Assumpció Villatoro les va instruir en la matèria. Ella, formada al Regne Unit, viatjava sovint a l'estranger i això li permetia portar, d'amagat, mètodes anticonceptius impossibles de trobar aquí: 

"Veníem carregats amb la maleta plena de diafragmes, plena de crema espermicida i plena de dispositius intrauterins. Quan anava en cotxe, aprofitava els bolquers dels meus fills per amagar-hi diafragmes,  DIUs, etc. Col·locava un Dodotis i un dispositiu intrauterí, un Dodotis i un dispositiu intrauterí. Era una manera, amb els nens al darrere, de passar les fronteres amb menys risc que allò fos detectat."

Després, des del grup DAIA van començar a ajudar dones que havien d'avortar. Les assessoraven per anar al sud de França, a Londres o a Amsterdam. Les seves xerrades sobre l'avortament concentraven tanta gent que al carrer s'hi formaven cues de 200 persones. 

Una de les dones que va anar a avortar a Avinyó, a França, va ser l'Anne de Naeyer, una belga establerta a Catalunya des de fa 54 anys, on va formar una família.

En el reportatge "Quan anàvem a Londres" l'acompanyem a retrobar-se amb en Max Rieux, un dels homes que li va practicar la interrupció voluntària de l'embaràs. En Max formava part d'un grup d'activistes francesos que practicaven avortaments en una granja per reivindicar el dret de les dones a avortar lliurement: 

"El nostre objectiu era la legalització, sortir de la clandestinitat i de la brutícia de tot plegat. Volíem que, una cosa que és dramàtica i important, es fes d'una manera neta. El nostre objectiu era que les dones escollissin lliurement."

Londres, destí majoritari

Però la immensa majoria de les catalanes que avortaven a l'estranger anaven a Londres. És el cas de la Teresa Martí, que als 16 anys va quedar embarassada del seu nòvio. El seu germà gran li va organitzar el viatge i li va pagar l'avortament a la capital britànica.

Els seus pares no ho van saber mai:

"Va ser un alliberament total i vaig girar full completament. Després he tingut fills. La vida continua i allò ho tinc molt aparcat. No m'ha traumatitzat per res, si em tornés a passar a la mateixa edat ho tornaria a fer. No tinc cap tipus de remordiment, ni de mal de consciència, ni de res, de res, de res. Allò era necessari. M'hauria espatllat la vida." 

També l'Agnès Gradaïlla va haver d'anar a Londres per interrompre el seu embaràs. Llavors ja tenia quatre fills però un problema d'incompatibilitat sanguínia amb el fetus va fer que hagués d'avortar: 

"Vam veure de seguida que s'havien disparat els meus anticossos i per tant difícilment hauria arribat a néixer,  però si hagués sigut el cas ho hauria fet amb problemes greus. Llavors, tant el meu marit com jo vam decidir per responsabilitat -nosaltres ho crèiem així-  que no havia de néixer. Això és molt dolorós, molt dolorós, és una decisió molt important i que quan la prens és perquè realment no hi ha cap més remei."

43 anys després, l'Agnès encara recorda amb angoixa aquella experiència traumàtica. Diu que li costa parlar-ne però que les vegades que ho ha fet sempre s'ha trobat amb alguna altra dona que li ha dit "jo també vaig avortar".