Per què és difícil que Europa torni a fer microxips i quin paper hi pot tenir Catalunya

Des de fàbriques aturades a mig Europa fins a ruptures d'estoc de productes com la Play Station 5. La causa del problema és la mateixa: la falta de semiconductors i microxips provinents de Taiwan i Corea del Sud davant una Europa dependent d'una globalització que ara trontolla.

Però què ha passat per arribar fins a aquest punt? Com ha arribat fins aquí un continent europeu que fa vint anys tenia una de les principals fàbriques mundials d'aquests microxips tan preuats a Madrid? Seria possible tornar a fabricar-ne per recuperar la sobirania tecnològica?

Moltes plantes d'arreu del continent treballen a batzegades: al no tenir microxips, no poden fabricar productes com cotxes i això provoca períodes d'entregues molt llargs, amb les conseqüències que això té en l'àmbit laboral, en forma d'ERTO i en una caiguda del consum. I tot plegat queda pendent del que passi a l'altra punta del món.

Quan Madrid fabricava microxips

Però fins fa no tant, no calia demanar microxips a 10.000 quilòmetres de distància a països com Taiwan o Corea del Sud, sinó que a només 600 quilòmetres de Barcelona, concretament a Tres Cantos (Madrid), hi havia un centre punter que en produïa milions d'unitats per any.

Aquella fàbrica gegantina al bell mig de la serralada madrilenya no era d'una empresa qualsevol, sinó que era propietat de la multinacional americana AT&T Electronics. La planta va inaugurar-la el mateix rei Joan Carles I al so de bombo i platerets l'any 1987. Hi havia 1.000 treballadors, que fabricaven 4.000 oblies plenes de microxips cada setmana.

Però què va passar perquè tot s'ensorrés? Més de 50 anys després d'aquella inauguració, la fàbrica està abandonada.

Un dels físics que hi va estar de principi a fi ara dirigeix part d'una de les principals institucions científiques del país, el sincrotró Alba. És Alejandro Sánchez, responsable de l'Oficina de Relacions amb la Indústria del centre de Cerdanyola, que recorda: "Van contractar trenta titulats superiors i vam haver d'anar un any als Estats Units per formar-nos a Orlando o Allentown. Érem una fàbrica puntera a Europa, una potència".

Uns inicis que ara s'haurien de repetir si es vol fer una fàbrica de nou i que no estarien exempts de dificultats.

Fer una nova fàbrica de microxips: temps i molts diners  

Les lliçons d'aquell inici serveixen ara per saber amb quins obstacles es trobarà Brussel·les si vol engegar de debò una nova fàbrica de microxips. "Una fàbrica així necessita més de 20.000 milions per engegar-la i un mínim de tres o quatre anys entre formació i posada a punt de tota la maquinaria", diu Alejandro Sánchez.

Entre 20.000 i 30.000 milions d'euros equivaldria a tot el pressupost anual de la Generalitat, i fins i tot així, no seria immediat, s'hauria d'esperar entre dos i tres anys. I aquesta seria una inversió inicial, s'hi haurien de sumar inversions triennals a renovar maquinària.

"Hi ha la famosa llei de Moore que diu que la mida del xip cada dos anys es fa més petit, i per això s'ha d'invertir a renovar maquinària cada vegada més precisa, complexa i cara", explica Sánchez.

De fet, que AT&T no volgués seguir renovant maquinària va ser el que va fer que la fàbrica de Madrid s'ensorrés. "Per passar a la següent tecnologia necessitaven fer una inversió molt alta, i la competència asiàtica va fer que per als americans no els sortís a compte seguir invertint".

La venjança asiàtica

D'aquí plora la criatura. La fabricació de microxips està concentrada en una regió molt concreta de Taiwan i Corea del Sud i la principal fabricant mundial és la taiwanesa TSMC (Taiwan Semiconductor Manufacturing Company), que aquest any ha presentat resultats amb un marge operatiu del 49,9%.

Això vol dir que de cada euro que factura, la meitat són beneficis -abans de comptar altres despeses-, impensable en qualsevol altre sector. Té més de 51.000 treballadors, i fabrica tot tipus de microxips, des dels més avançats pensats per a l'internet de les coses (IoT) i intel·ligència artificial, fins als més senzills per a l'automoció.

De fet, des d'un dels centres punters a Europa en supercomputació i disseny de microxips, el Super Computing Centre de Barcelona, el seu director Mateo Valero aclareix que amb l'automoció hi hagut un problema de coll d'ampolla i planificació:

"Va haver-hi una aturada de la demanda amb el confinament. Ara engegar la màquina costa, però els microxips d'automoció no són especialment complexos, el problema és que no arriben".

A la pràctica, els "forns" de TSMC on es fan els microxips estan ocupats amb els components que es dedicaran a electrònica de consum, per això el problema amb el sector automobilístic és momentani. En tot cas, Europa va amb molt retard.

La decadència occidental

TSMC és la viva imatge de com el continent asiàtic "s'ha menjat" l'europeu i l'americà. Quan a finals dels noranta Morris Chang, fundador de TSMC, va presentar el seu projecte per especialitzar-se en la fabricació de microxips, l'americana Intel va riure-se'n perquè creien que l'únic valor afegit era el disseny, menyspreant la fabricació.

Tenien mà d'obra més barata, però el punt diferencial ha estat invertir en formació i maquinària durant els últims vint anys sense descans amb el suport del govern de Taiwan, que sempre ho ha considerat com a estratègic.

Ara Intel ha hagut de fer un esforç de milers de milions de dòlars per construir dues fàbriques de microxips als Estats Units, i així poder recuperar sobirania tecnològica. De fet, Intel ha ampliat la que ja tenia a Arizona fent pràcticament un clon (reduint de cinc a tres nanòmetres els microxips) de la de TSMC a Taiwan, fent evident que la venjança és un plat que se serveix en fred.

És possible engegar una fàbrica a Europa?

Mentrestant, Europa s'ha mirat aquesta guerra de lluny fins que li ha esclatat a la cara. Tenir fàbriques parades i ruptures d'estoc han estat les sirenes d'alerta que s'ha de posar les piles. Alejandro Sánchez recorda que als noranta Europa era una potència una mica per sota dels Estats Units, però amb fàbriques i empreses pròpies com Bosch o Infineon. Algunes encara hi són, però la seva tecnologia no és comparable a la de Taiwan.

Ara Brussel·les vol duplicar la producció i fer els seus propis microxips. Johannes Bahrke, portaveu europeu d'Economia Digital, Recerca i Innovació, recorda que "cap regió del món pot fabricar els xips que necessita per ella mateixa. Però sí, nosaltres som molt dependents, i és per això que volem doblar la producció de xips a Europa el 2030".

Des del sincrotró Alba, Alejandro Sánchez li recorda, però, que "si Brussel·les vol fer una fàbrica, és possible. Tu poses 20.000 o 30.000 milions i la fas. Però necessites un soci industrial que faci un producte competitiu que pugui vendre's al mercat i sostenir la fàbrica al llarg dels anys".

La importància d'un soci industrial  

Valero també adverteix, en la mateixa línia, que "una vegada tens la fàbrica, has de tenir comandes sense parar, per amortitzar-la. Perquè si no, és com si tinguessis un gran edifici que ha costat molt diners però sense cap llogater". El model a emular seria el d'Airbus, en què els països i companyies europees també s'haurien de comprometre a comprar els microxips.  

Bahrke, des de Brussel·les, explica que "hi ha instruments per donar-los suport, però al capdavall fer una fàbrica de producció depèn del sector privat". "Però estem convençuts que el sector privat té voluntat d'invertir a Europa", afegeix.

El director del Super Computing Center remarca que "el disseny del microxip és l'assumpte més estratègic que avui hi ha al món. Evidentment, la vacuna és un problema mundial. Però en matèria de competitivitat, sobirania, economia, independència o intel·ligència, és el xip. Què és la intel·ligència artificial? No és més que dades més xips amb algoritmes creats fa molts anys".

Quin paper hi podria tenir Catalunya?

És impossible que una fàbrica de microxips d'última generació s'instal·li aquí. Valero creu que "Alemanya o França seran les que n'acabarien tenint una, però aquí no necessitem tenir-ne una d'última generació, en podem tenir una més senzilla i es crearien molts llocs de feina importants". Sí que podria assumir-se des d'aquí la part final "d'empaquetat o encapsulament final" després del procés productiu.

On sí que Valero és taxatiu és en el disseny dels microxips: "Des del Super Computing Center de Barcelona podríem assumir una part del disseny, des d'aquí hem estat pioners en molts àmbits, com l'adopció de sistemes oberts com Linux en el passat o Rise5".

Ara, ningú és propietari del "manual d'instruccions".

Quan Europa es va vendre les joies

Europa però, no parteix d'un bon precedent. Aquí s'han creat algunes de les empreses més potents en el procés de creació de microxips, com la britànica ARM o l'holandesa ASML. Però ARM, que va dissenyar els processadors que van servir de base a molts dels microxips de gegants com Apple, Samsung o Qualcomm, va vendre's a la companyia japonesa SoftBank.

Valero sempre ha insistit que, si cal, s'ha de comprar des d'aquí per 40.000 milions d'euros. "Ens estalviaríem anys de feina i aconseguiríem un dels pilars per poder fabricar microxips".

Ara SoftBank la vol vendre a Nvidia, però s'obre una escletxa d'oportunitat ja que els reguladors no veuen clara aquesta compra. D'altra banda, l'única joia de la corona que encara preserva Europa és l'holandesa ASML. És l'empresa líder mundial en litografia que, bàsicament, és la tècnica que utilitzen els fabricants de microxips per "imprimir" els patrons a l'oblia de silici on es faran.

Això permet que com més petits són aquests patrons, més petits es poden fer els microxips i, de facto, més poden encabir-se dins d'un mateix dispositiu i augmentar la seva potència. "Baixar dels cinc nanòmetres està a l'abast de molt pocs, i ASML és una de les poques que pot fer-ho", explica Valero.

El tren de la intel·ligència artificial  

Tots els experts coincideixen que Europa ja fa temps que va perdre el tren dels microxips, però que n'està perdent altres, com el de la supercomputació o la intel·ligència artificial.

"El cotxe autònom o d'altres usos que tindrà la internet de les coses serà clau al futur. I Europa està perdent el tren. Aquí som molt bons en qüestió d'ètica tecnològica, però com podrem influir que els microxips siguin ètics si no els dissenyem ni fabriquem aquí?", es qüestiona Valero.

Alejandro Sánchez explica que la intel·ligència artificial no és cap cosa del futur, recomanacions de pel·lícules com les que fa Netflix o HBO. S'anomenen "machine learning", i també la utilitzen els cotxes autònoms per "veure-hi" per la carretera.

La prova de foc de tot plegat serà, si quan una vegada tot es normalitzi, Brussel·les seguirà apostant per un Airbus de microxips europeu, o les lleis del mercat tornaran a imposar-se i s'optarà per la via barata d'importar de l'Àsia, i tornar a deixar Europa com una fàbrica abandonada.