"Hauria preferit morir": les violacions, un crim de guerra impune que va a l'alça

Les violacions com a arma de guerra s'han incrementat els últims anys. Violar dones i nenes terroritza la gent, humilia l'enemic i, en definitiva, és molt efectiu i barat per conquerir territoris.

És el que ha constatat la corresponsal en zones de guerra Christina Lamb, que acaba de publicar el llibre "Nuestros cuerpos, sus batallas" després de parlar amb centenars de víctimes.

Ja no són conseqüència del caos de la batalla, assegura l'autora britànica, sinó ordres directes als soldats.

Un dels motius és la impunitat total que té un fet com aquest, ja que gairebé ningú és jutjat malgrat haver estat declarat internacionalment un crim de guerra.

En els últims 20 anys només hi ha hagut una condemna, al Congo, del Tribunal Penal Internacional per violència sexual.

"Hi ha homes que no entenen que això pot destruir la vida d'una dona, i no només pel dany físic o el trauma emocional, sinó que en molts d'aquests llocs les dones són aïllades de la comunitat", explica Lamb, que porta 33 anys treballant com a corresponsal en zones de guerra. El llibre és fruit de la indignació.

"És considerat un tema col·lateral, que no importa tant com les matances o la tortura, però el cert és que gairebé totes les dones que ho han patit m'han dit que haurien preferit morir que sobreviure amb el que han viscut."

N'és un exemple la yazidita Naima, a qui van vendre fins a dotze vegades com a esclava sexual a jihadistes d'Estat Islàmic a Mossul, a l'Iraq.

És un dels centenars de testimonis que ha recollit de cinc continents i dotze països com Bòsnia, Birmània o el Congo, on més de 120 grups armats lluiten pel control del territori ric en minerals rars, clau per a les bateries dels mòbils o els cotxes elèctrics.

"Com a consumidors ens hauríem de començar a preguntar si hi ha dones que són violades perquè nosaltres tinguem bateries per als ordinadors o els telèfons."

Lamb proposa seguir el rastre d'aquests minerals, com es va fer amb els diamants.

La violència sexual com a crim de guerra

La primera condemna d'un tribunal internacional per violència sexual com a crim de guerra va ser l'any 1998, quan es jutjava el genocidi de Ruanda. I de fet, va arribar de manera casual.

Una de les dones que testificava va començar a explicar que havia estat violada, però un dels jutges, home, va dir: "Això no ens interessa, avancem".

Un dels tres jutges era una dona, Navanethem Pillay, de Sud-àfrica, i va dir: "Espereu, aquesta dona ha arribat fins aquí per testificar, escoltem-la".

Els testimonis de les dones que van patir violència sexual durant la guerra de Iugoslàvia van desencadenar un canvi important en el dret internacional. Amb l'experiència del judici de Ruanda, primer, la comunitat internacional va reconèixer les violències sexuals com a crims de guerra en el marc dels conflictes contra la humanitat i genocidi el 2008.

Alerta per la situació a l'Afganistan

La periodista acaba de tornar de l'Afganistan, que assegura que és l'únic lloc del món en què les nenes no poden anar a l'escola secundària. "Els han dit a les dones que no vagin a treballar. Els talibans diuen que és una mesura temporal per qüestió de seguretat, però és exactament el mateix que van dir el 1996 i no van canviar-ho mai", denuncia la periodista.