Les propines formen part de la cultura popular als Estats Units
ANÀLISI

Els últims dies de la propina? Un pilar de l'economia nord-americana, en qüestió

Als Estats Units, on deixar propina es viu gairebé com un deure moral, es plantegen garantir que el sou mínim dels treballadors no depengui de la generositat dels clients
Actualitzat
TEMA:
Estats Units

Abans de res, jo confesso:

He espiat per sobre de l'espatlla de l'americà que tenia al davant fent cua per als millors bagels de Washington, per saber si ell deixava propina quan no et serveixen a taula, sinó que ets tu qui va a buscar l'entrepà al mostrador. I sí, també en deixen. Un 20%.

He hagut de veure com em renyava un taxista incrèdul, quan li vaig donar un sol trist dòlar de propina.

Encara no he paït que l'altre dia, a la caixa d'una llibreria, em donessin l'opció de deixar propina després d'haver comprat... llibres!

Una cambrera atenent dues persones en un restaurant dels Estats Units

La meva (nostra) relació amb la propina passa per totes les fases quan t'estableixes en un país on funciona gairebé per a tot: incredulitat, negació, resignació, comprensió, curiositat... i aquesta darrera fase és la que hem pogut satisfer gràcies a un referèndum fet a Washington el mateix dia de les eleccions de mig mandat, el 8 de novembre passat.

Els ciutadans de la capital federal tenien l'opció de votar a favor o en contra de la iniciativa 82, una proposta per apujar el salari mínim dels treballadors que van a propina i que no depenguin d'aquest afegit dels clients per arribar als 16 dòlars l'hora, que és el que marca la llei a Washington DC.

I hi van votar molt majoritàriament a favor, amb un 74% dels vots. I ara què? Mirem d'abocar tot el que hem après de la propina als Estats Units aquests últims dies:


Qui són?

Cambrers, perruquers, riders, taxistes, els qui et traginen les maletes als hotels, els qui et fan la manicura... aquests són els treballadors que van a propina. La llegenda diu que els empleadors els paguen poc i que el sou depèn de les propines que aconsegueixen. Doncs bé, resulta que és una llegenda a mitges.

Efectivament, a aquests treballadors se'ls paga molt per sota del salari mínim. A Washington, 5 dòlars l'hora, quan el salari mínim per a la resta és de 16, però a cada estat és diferent. Ara bé, la llei també diu que, si el treballador no arriba als 16 dòlars l'hora amb les propines, qui el lloga està obligat a igualar-li el sou.

Un restaurant dels Estats Units, amb diversos cambrers atenent les taules

Quina és la realitat?

Doncs depèn. Hi ha cambrers que, amb les propines, dupliquen o tripliquen el salari mínim. Tothom content: el treballador es treu un sou molt superior al que marca la llei i l'empresari s'estalvia costos laborals. Però n'hi ha d'altres que no hi arriben, i aquí és on hi ha el forat negre (difícil de quantificar) d'empleadors que no compleixen.

Si el treballador, a més a més, està en situació irregular, el control sobre si se li paga el que toca o no es fa impossible.


Què proposa la iniciativa 82?

Pensant a garantir un sou i una estabilitat als treballadors, van posar a les urnes l'opció que el sou mínim no depengui de les propines. Que se'ls pagui directament 16 dòlars i, si hi ha propines, que s'hi afegeixin per sobre. Per tant, recau en l'empresari garantir els 16 dòlars l'hora, i no només els 5.

Això afavoreix els qui fan menys caixa amb les propines, però no agrada a aquells a qui ja els hi anava bé, perquè temen que la gent abandoni el gest, que aquí es viu gairebé com un deure moral, i el seu sou baixi.

Dues persones parlen en un restaurant

Què hi diuen els restauradors?

No hi ha una sola veu, però en parlem amb en Mike Bucher, que té tres restaurants a l'àrea de Washington i és membre de l'associació de restaurants d'aquesta àrea. Creu que és un gran tema en el pitjor moment; sortint de la pandèmia, amb una inflació desbocada i unes despeses fixes difícils de sostenir.

Diu que els lloguers i les taxes a la capital federal són alts, per a una ciutat que no aporta tanta clientela com Nova York o Los Angeles. Pensa que un canvi com aquest s'hauria d'implementar a tot el país, perquè ara, en un lloc petit com Washington DC, que té una frontera pràcticament invisible amb Maryland i Virginia, vindrà d'una vorera a una altra que als restauradors els pugin les despeses.

Pronostica que molts negocis tancaran o que es traslladaran per evitar-ho. I preveu, per descomptat, una pujada de preus a les cartes.


Què diuen els impulsors de la iniciativa?

Que el seu objectiu no era acabar amb la propina, sinó garantir estabilitat en el sou dels més vulnerables. Argumenten que els altres set estats on una llei similar ja funciona (Califòrnia, Oregon, Washington, Nevada, Minnesota, Montana i Alaska) aquest afegitó no ha desaparegut, i per tant, els treballadors que en feien un bon pessic el continuen fent, i els que no, s'asseguren un salari mínim sense ensurts.

Qui pagarà la propina, ara?

Doncs majoritàriament els mateixos que abans: els clients. Ja sigui pagant el menjar i el beure més car, o a través d'una taxa de servei del 20%, que es convertirà en una mena de "propina inclosa" que, a diferència de la propina de tota la vida, no anirà directament als treballadors, sinó que passarà per caixa i pagarà impostos.

De fet, una de les negociacions que està en marxa entre els restauradors i les autoritats és que aquesta "service tax" estigui exempta d'impostos quan la nova llei entri en vigor l'any que ve.


Propina?

Aquest article també té propina. Si els n'han quedat ganes, busquin la primera seqüència de Reservoir Dogs i acabaran d'aclarir, o no, la seva relació d'amor i odi amb la propina.

ARXIVAT A:
Estats Units
VÍDEOS RELACIONATS
El més llegit
AVUI ÉS NOTÍCIA
Anar al contingut