Els plàstics produïts el 2019 contaminaran tant com 189 centrals tèrmiques de carbó

La producció i la incineració de plàstics significarà el 2019 l'emissió de tants gasos d'hivernacle com 189 centrals tèrmiques de carbó de 500 megawatts. I si es manté el ritme previst de producció de plàstics, l'any 2030 les emissions equivaldran a 295 centrals tèrmiques de carbó.

Són dades de l'estudi "Plàstic & Clima: els costos amagats d'un planeta de plàstic", elaborat pel Center for International Environmental Law (CIEL) i altres entitats. Per fer els càlculs els autors han tingut en compte les emissions en totes les etapes del cicle de vida, des de l'extracció i transport de la matèria primera -petroli- i la seva transformació fins a l'impacte del plàstic al final de la seva vida útil.

Segons els investigadors, el 2019 les emissions totals seran 850 milions de tones de gasos d'efecte hivernacle. En el text, alerten de l'impacte que tenen tant l'augment de producció com l'ús de gas natural barat obtingut a partir del procés de fràquing:

"No només està destruint el medi ambient i posant en perill la salut humana, sinó també afeblint els esforços per reduir la contaminació per carboni i per prevenir la catàstrofe climàtica".

Si la producció i ús de plàstic segueixen les previsions, l'any 2030 s'emetran 1,34 gigatones de gasos -1.340 milions de tones- i el 2050 serien 56 gigatones -56.000 milions de tones. Això significaria el 14% de les emissions totals que es poden generar perquè la temperatura mitjana de la terra no augmenti més d'1,5 graus respecte a l'era preindustrial. A més, comportaria dedicar a aquest sector el 20% de la producció mundial de petroli.

L'informe també alerta sobre l'augment d'emissions que tindran les noves plantes petroquímiques i de fabricació de plàstic. Així, només amb una nova planta de processament de gas natural que la Shell vol construir a Pennsilvània i una altra d'etilè que ExxonMobil crearà en el golf de Texas s'emetrien l'equivalent, en emissions, a afegir 800.000 nous cotxes a les carreteres. I hi ha més de 300 projectes com aquests només als Estats Units.

Es tracta d'estimacions conservadores d'un tema, segons els autors, poc estudiat: el pes del plàstic en les emissions que provoquen l'escalfament global. L'informe és un crit d'alerta, segons Carroll Muffett, president de CIEL:

"Fa temps que està clar que el plàstic amenaça el medi ambient mundial i posa la salut humana en risc. Aquest informe demostra que el plàstic, com la resta de l'economia fòssil, també posa en risc el clima".

Per als autors, la mena més efectiva per afrontar el problema és "reduir de manera important la producció de plàstic innecessari, començant amb prohibicions nacionals i globals gairebé totals en plàstics d'un sol ús".

A més d'aquesta, proposen quatre mesures més: aturar el desenvolupament de noves infraestructures de petroli, gas i indústria petroquímica, promocionar la transició cap a comunitats de zero residus, estendre la responsabilitat del productor com un component crític en l'economia circular i adoptar objectius més ambiciosos per reduir les emissions de gasos de tots els sectors, inclosa la producció de plàstic.

El "país del plàstic", el cinquè emissor

No és l'únic estudi recent sobre aquest tema. Jiajia Zheng i Sangwon Suh, de la Universitat de Califòrnia, han publicat a la revista "Nature Climate Change" un article en què calculen que al llarg de tot el cicle de vida els plàstics representen el 3,8% de totes les emissions mundials. Això significa gairebé el doble que el sector de l'aviació, que en produeix el 2%. Si el sector del plàstic fos un país, seria el cinquè emissor mundial, darrera de la Xina, els Estats Units, l'Índia i Rússia i davant del Japó i Alemanya.

Els autors analitzen quatre estratègies actuals: substitució de plàstics basats en petroli per altres de basats en productes biològics, reemplaçament de combustibles fòssils per energies renovables, reciclatge i gestió de la demanda. Conclouen que per si sola cap no seria prou efectiva i que cal combinar-les:

"El nostre estudi demostra la necessitat d'integrar energia, materials reciclatge i gestió de la demanda per canviar la tendència creixent de les emissions de gasos d'hivernacle en el cicle de vida dels plàstics".

L'any 1950, la producció mundial de plàstics va ser de 1,5 tones. El 2017 ja era de 348 tones. En aquests vora 70 anys, s'han generat uns 6.300 milions de tones de residus plàstics. Segons un estudi d'investigadors nord-americans publicat el 2017 a la revista "Science Advances", un 9% ha estat reciclat, un 12% ha estat incinerat i un 79% s'ha acumulat en abocadors o en el medi. Segons els autors, amb aquestes tendències el 2050 hi haurà uns 12.000 milions de tones de residus plàstics en abocadors o en el medi.

Bona part d'aquests residus van a parar als oceans. Segons un estudi publicat al juny del 2018, cada any acaben als oceans 8 milions de tones de plàstic i les principals vies de transport són els rius i el 90% prové de només 10: 8 d'asiàtics -Iang-Tsé, Indus, Groc, Perla, Hai He, Ganges, Amur i Mekong- i dos d'africans -Nil i Níger.

Segons un estudi del 2016 per al Fòrum Econòmic Mundial, les previsions, al ritme actual l'any 2050, el pes total del plàstic en els oceans superarà el pes total del peix.

Regular l'exportació de residus

A primers de maig, els països signants de la Convenció de Basilea sobre el Control de Moviments Transfronterers de Residus Perillosos i la seva Eliminació, van aprovar noves mesures amb l'objectiu, afirmen, de fer més transparent i més ben regulat el comerç mundial de residus plàstics i assegurar que la seva gestió és segura per a la salut humana i per al medi ambient.

Un dels canvis en el tràfic de residus plàstics es va produir fa dos anys. Durant molt de temps la Xina va ser el màxim importador de tot tipus de residus, que anaven a les seves plantes de reciclatge. El 2016 va importar 7,3 tones de residus plàstics procedents de països desenvolupats, inclosos els Estats Units, la Unió Europea i el Japó. Però el juliol del 2017 va anunciar canvis en la seva política i una reducció dràstica de les importacions de deixalles i la prohibició de comprar diversos materials.

Això comporta un problema per a molts països: què es pot fer ara amb els residus plàstics? Tant per aquest problema com per les emissions d'hivernacle que generen, sembla que qualsevol solució passa per reduir-ne la producció i l'ús.