La ciutat de Rostock és una capital marítima del mar Bàltic que pertanyia a l'Alemanya Oriental. Va ser una de les ciutats més bombardejades durant la guerra i el port es va haver de reconstruir per tornar a ser referent del comerç marítim. A les feines de descàrrega de mercaderies es podien trobar grups de dones, incorporades al treball massivament molt abans que a Occident. Al mateix port hi havia unes drassanes construïdes sobre les restes d'una fàbrica d'avions de l'època nazi. Llavors treballaven per a països del bloc socialista fent vaixells com el Sierra Maestra, destinat a Cuba. Els països socialistes d'Europa participaven molt poc del comerç internacional, ni venent ni comprant. Només un quatre per cent de les vendes dels països occidentals anaven a parar als orientals durant els anys de la gran expansió econòmica. De les exportacions dels països socialistes, dues terceres parts anaven als països del seu camp. La Unió Soviètica era el gran client dels països de l'Europa de l'Est. A Alemanya, Hongria o Txecoslovàquia hi havia una rica història industrial i comptaven amb una mà d'obra molt formada. En canvi, la Unió Soviètica tenia grans reserves de matèries primeres, de manera que hi havia una relació complementària. Els soviètics venien petroli o minerals als països de l'Europa de l'Est i aquests fabricaven els productes industrials que consumia la Unió Soviètica. Al centre de la ciutat de Rostock, una dona feia la compra en una botiga amb una oferta comercial variada. Les imatges van ser filmades aquell 1962 per un equip nord-americà que va obtenir permís per fer un reportatge sobre la vida darrere el teló d'acer.   L'oferta comercial dels països de l'Est era molt limitada si es compara amb l'Europa Occidental. Hi havia problemes d'eficiència de l'aparell productiu, però, sobretot, hi havia una opció dels planificadors econòmics socialistes per la indústria pesant. Els productes de consum, en canvi, es consideraven innecessaris i es pretenia un estil de vida basat en l'austeritat.   Als nous països socialistes les classes treballadores van tenir oportunitats d'ascens social treballant per a l'Estat. Noves feines, habitatges de lloguer subvencionat i places escolars reservades escurçaven les distàncies amb l'antiga burgesia i classes mitjanes. La major part de la població va acceptar els canvis sense protestar. Però una altra part sí que va sortir als carrers per manifestar el seu desacord. La contestació al sistema Al mes de juny es van desfermar les protestes a Berlín i quatre-cents mil treballadors van fer vaga a tota l'Alemanya Oriental. El descontentament sorgia de les dures condicions laborals i magres salaris que es pagaven. Els dirigents del país no van escoltar els consells dels soviètics que els proposaven reformes i compromisos amb els treballadors. La repressió va comptar amb la participació de tancs soviètics i es van produir tres centenars de morts. Tres anys després, la revolta arribava a Budapest, la capital d'Hongria. La ciutat vivia manifestacions massives de ciutadans que volien decidir com administrar el país. Imre Nagy va fer una obertura política que passava per legalitzar altres partits que no fossin el comunista. Però els plans de sortir del pacte de Varsòvia i una eventual neutralitat en una guerra van ser el que va trobar intolerable l'URSS, que va acabar intervenint el novembre de 1956. Nagy es va refugiar a l'ambaixada de Iugoslàvia. Quan en va sortir va ser detingut, jutjat en secret i executat a la forca. El lideratge que els soviètics van imposar a Hongria va aplicar unes reformes que van liberalitzar el règim, i va acabar aconseguint alguns dels objectius de Nagy dins dels límits que fixava la Unió Soviètica. La singularitat de Polònia Polònia va ser un altre país que va viure una revolta contra la rigidesa de l'estalinisme. Era el país que més es podia resistir al domini soviètic, el que tenia més habitants i havia experimentat el domini rus en ocasions anteriors. Per tal de conservar el país com a para-xocs davant d'Alemanya, Stalin va estar disposat a fer algunes concessions. La població rural polonesa era molt important, aferrada a les tradicions i al catolicisme. Els intents de col·lectivització de les terres es van trobar amb una forta oposició i es va acabar permetent la continuïtat de les petites explotacions agrícoles particulars. Com a conseqüència, les temptatives de mecanització del camp per incrementar la productivitat van fracassar. Els camperols van continuar usant els cavalls i altres animals com a força de treball. També es va mantenir la mà oberta en l'àmbit educatiu, sense fer purgues ideològiques com en altres llocs. Les escoles van poder treballar lliurement, com ho va fer també la universitat catòlica de Lublin, única a tot el bloc de l'Est. El 95 per cent dels polonesos es consideraven catòlics en plena època socialista. La influència de l'Església es va mantenir, a pesar dels enfrontaments amb les autoritats polítiques. A les ciutats, les botigues mostraven una abundant presència d'aliments, alguns també d'importació. Els preus de l'habitatge, de l'educació i de l'atenció sanitària eren accessibles per a la majoria. En canvi, els preus de la roba de vestir eren molt més cars. Algunes botigues privades oferien productes occidentals a preus encara més alts. Nowa Huta va ser el nom que es va donar a la ciutat industrial que es va crear a la rodalia de Cracòvia. Allà es localitzava la indústria pesant que tant agradava als dirigents. Els treballadors van arribar de zones rurals i la seva adaptació a l'entorn industrial va resultar difícil. Als anys seixanta treballaven aquí cent mil persones. La producció s'exportava als països socialistes i una petita part anava als Estats Units. El treball estava organitzat en tres torns que asseguraven l'activitat continuada de la foneria. A la mateixa ciutat es van construir els enormes blocs d'habitatges de petites dimensions que donaven allotjament als treballadors. Es podien llogar els apartaments a través de l'empresa o bé optar a comprar-ne a través d'una cooperativa amb el suport financer de l'Estat. Praga, 1968 El 20 d'agost de 1968 els carrers de Praga es van omplir de tancs soviètics, polonesos i de l'Alemanya Oriental. Els ciutadans van sortir al carrer per protestar contra aquesta invasió dels països teòricament amics. La intervenció pretenia posar fre a les reformes polítiques i econòmiques empreses per Alexander Dubceck. Txecoslovàquia era el país més avançat de la zona abans de la guerra, tenia una important indústria de l'automòbil, fabricava armes i transformava la pell. Durant els anys seixanta s'havia anat flexibilitzant el règim de la mà de Dubceck i amb el suport de bona part de la població. Havia quedat enrere l'etapa més repressiva, que incloïa treballs forçats a les mines i desaparicions de persones. El 1968 hi havia plans per fer un sistema polític pluralista i això va espantar els governs de Polònia i l'Alemanya Oriental, que van criticar l'obertura amb fermesa per por del contagi. En canvi, Iugoslàvia i Romania donaven suport a les mesures, igual que els partits comunistes d'Occident. Totes aquestes esperances van quedar aixafades pels tancs als carrers de Praga aquell mes d'agost. Els ocupants van imposar un nou govern mentre s'enduien Dubceck detingut. Molts ciutadans es van mostrar resistents durant mesos i hi va haver molta emigració. Les tropes ocupants es van quedar a Txecoslovàquia fins a la caiguda del mur. Les polítiques aperturistes es van rectificar i Dubceck va acabar treballant de guarda forestal. El consumisme als països socialistes Wartburg va ser la marca de cotxes de millor qualitat que es feia a l'Alemanya Oriental. Els cotxes es fabricaven en unes antigues instal·lacions de BMW i els models es van anar simplificant per augmentar la producció. Els cotxes més populars eren els Trabant, compactes, senzills i robustos. El motor era de dos temps, com el de les motocicletes, i la carrosseria era d'un material plàstic. La demanda era tan alta que la llista d'espera s'allargava tretze anys, encara que es podia aconseguir també al mercat negre. Imatge d'una fàbrica a Berlín Amb la fabricació de cotxes a gran escala, la República Democràtica Alemanya pretenia imitar el miracle de la República Federal Alemanya. Els països socialistes van decidir produir béns de consum per guanyar-se el favor de la població. Les consignes ideològiques anaven quedant enrere per passar als beneficis tangibles. Però el sistema econòmic socialista tenia problemes de funcionament intern. Els gestors de les fàbriques es guiaven per les quotes de producció que els assignaven i no hi havia un sistema de preus que reflectís els costos reals. Es donaven situacions grotesques, com ara una fàbrica de tractors que feia màquines més grans per complir la quota de producció en volum, però deixava de fabricar peces de recanvi perquè no les necessitaven per complir el seu compromís. Els treballadors tenien poca pressió per complir amb la seva feina i la productivitat era baixa. Un acudit de l'època deia: "Tu fes veure que treballes i nosaltres farem veure que et paguem." Els treballadors menys qualificats eren els més beneficiats per aquesta situació de seguretat econòmica i poca pressió laboral a canvi de submissió política. L'economia oficial es beneficiava del funcionament de l'economia submergida. Lampistes, paleters o petits artesans prestaven serveis o feien productes que el sistema no aconseguia servir. A Hongria es va calcular que aquesta economia submergida donava resposta al seixanta per cent de la demanda de béns i serveis. El poder centralitzat dels països socialistes de vegades els feien caure en errors i actuacions despòtiques, que no tenien en compte l'impacte en la població. A Romania va estar vigent fins als últims temps del règim un pla de sistematització urbanístic. Es tractava de construir noves ciutats per concentrar la població i tirar a terra les cases i habitatges en què havien viscut els habitants de les zones rurals. A l'exterior es multiplicaven les crítiques sobre la política del govern romanès, especialment quan va implicar la demolició d'esglésies i monestirs. Però dins el país l'opinió pública estava totalment sotmesa a la voluntat del govern. El pla de sistematització contemplava la desaparició de set mil pobles per concentrar la població en 550 noves ciutats. Els habitatges eren prefabricats i se'n feien de cinc tipus diferents per acollir famílies. La reforma va arribar a la mateixa capital del país. Uns vuit kilòmetres quadrats del centre històric de Bucarest van ser arrasats. A l'espai alliberat es va construir el palau del poble, un dels edificis més grans del món, que havia d'allotjar el parlament del país.   La fi del sistema El canvi definitiu va començar amb l'elecció de Mikhaïl Gorbatxov com a secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1985.  Després d'una sèrie de dirigents d'edat avançada, Gorbatxov representava un esperit més jove i reformista. Va sintetitzar el procés de canvi amb el concepte de "perestroika". El nou dirigent de l'URSS va començar a fer concessions als Estats Units en la cursa d'armaments que els anys anteriors havia posat al límit l'aparell productiu militar soviètic. Al mateix temps obria la mà sobre els països satèl·lit de l'Europa de l'Est afirmant que tenien el dret a decidir el seu futur. El nou de novembre es va anunciar que es permetia el pas per la frontera entre la part oriental i l'occidental. Milers de berlinesos es van precipitar cap als passos fortificats en els quals, fins llavors, els ciutadans podien morir crivellats per les bales dels soldats. Aquest cop tot van ser facilitats i la gent va disfrutar del pas a l'altra banda com si es tractés d'una festa. El mur de Berlín havia caigut i era el cop definitiu al sistema socialista que havia imperat als països d'Europa de l'Est durant cinquanta anys.
