#Trenquintòpics no té un presentador. En té dos. Hi ha un Queco estàndard, un català com qualsevol altre, que va per la vida sense cridar gaire l'atenció, mantenint les emocions a ratlla, i raonablement satisfet amb la feina i amb la parella. No és gaire exigent. Però, de sobte, quan no fa ni un minut que ha començat el primer capítol, se li apareix la seva consciència: "Per què no t'has atrevit a dir-li que és un imbècil? Per què no canvies de feina? Per què no ho engegues tot i marxes ben lluny?" És la consciència que et demana MAMBO, vaja.

Aquesta consciència apareix constantment i se'n fot de tot: del programa, del Queco quan intenta quedar bé amb els convidats o de les contradiccions dels catalans en general. L'alter ego del Queco està tip de la correcció, de la raó, del remaleït seny i de tanta prudència. És l'autoparòdia del programa i, alhora, dels catalans. La consciència, descarnada i sense cap tipus de filtre, serveix per dir les veritats. Encara que sovint dolguin i ens ofenguin.