Any Pàmies: 100 anys del naixement

Teresa Pàmies: així va viure la gran cronista de la Catalunya contemporània

"La vida de Teresa Pàmies és una vida molt viscuda", deia Josep Maria Espinàs abans de començar una conversa amb l'escriptora. Una infantesa i joventut marcada per l'activisme polític, mitja vida a l'exili i un retorn a Catalunya amb un marit a qui no podia veure més que clandestinament.
Anna Garcia Lozano
TEMA:
Teresa Pàmies
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

L'escriptora Teresa Pàmies va néixer a Balaguer un 8 d'octubre de 1919, ara fa 100 anys i va morir el 13 de març del 2012, a Granada. Josep Maria Espinàs l'entrevistava el 3 de març del 1994 al programa "Personal i intransferible". Una conversa pausada, de gairebé una hora, que anys després permet recórrer, amb ella, els moments clau de la biografia de l'escriptora coincidint amb els 100 anys del naixement i en ple Any Teresa Pàmies.
 

Infantesa i joventut

Teresa Pàmies explicava que, a Balaguer, vivien com una família pobra i que ella ja aleshores era una nena que tenia tirada a "contar pel·lícules". Eren una família particular que girava entre la verge del Miracle i Lenin. I és que la seva mare era molt devota (però de les "sinceres", puntualitzava Pàmies), mentre que el seu pare era comunista, era "el roig del poble".

No és estrany, doncs, que ella recordi com de petita repartia els periòdics "Catalunya roja" i "La Chispa" per després anar a cosir i a cantar a l'Orfeó Balaguerí. Però no va ser el cant el que la va atrapar, sinó la política.

"Jo, la política, la vivia d'una manera natural. El meu pare quan anava als mítings de la comarca em feia anar amb ell".

De seguida va acabar fent de telonera dels mítings del seu pare aprenent de memòria poemes i recitant-los. I, quan va arribar la guerra, va canviar del tot la seva vida. Va marxar a Barcelona a un congrés de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i allà va començar la seva activitat com a política. Ja no feia de telonera de ningú, els mítings ja els feia ella. Com el del novembre del 1936 a la Monumental de Barcelona, en solidaritat amb Madrid. Teresa Pàmies va parlar al costat del president Companys i de Federica Montseny.

Durant la Guerra Civil va acabar sent la secretària femenina de la JSU i també va col·laborar en la creació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove.

"Una guerra revolucionària ensenya molt i molt de pressa. La promoció és molt de pressa. Com s'explica, si no, que jo als 18 anys ja fos directora de la revista 'Juliol'. Em van nomenar directora perquè els nois que se n'ocupaven estaven al front".

Teresa Pàmies recordava molt bé l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona. El 26 de gener de 1939, ella estava a la seu de la JSU. De matinada, van rebre la visita del coronel Tagueña que els avisava de l'entrada imminent. Recorda que els van demanar un gest simbòlic i que ràpidament un grup de noies va anar a la plaça Bonanova per construir una barricada amb pic i pala. Ho van fer, diu, perquè "era una qüestió de creure que teníem raó i de creure que no era possible que entressin".  Però la petita barricada amb les llambordes aviat es va veure insuficient i van haver de marxar. Així va començar un èxode esglaonat. Teresa Pàmies creuava els Pirineus a mitjans de febrer, setmanes després.

 

Mitja vida a l'exili

L'any 1939, Teresa Pàmies es va exiliar a França amb el pare. El mateix dia 26 de gener van saber que la mare no els acompanyaria. Va decidir quedar-se a Barcelona per no fer-los nosa, els va dir, i també que els guardaria la casa per quan tornessin. Però no van tornar a temps. La mare va morir l'any 1944.

A França, hi van estar un temps, fins que la Guerra Freda els va expulsar, explicaTeresa Pàmies. "Amb la Guerra Freda, als comunistes no ens deixaven actuar ni ens arreglaven els papers ni res. Aleshores vam anar a Belgrad i vaig treballar més d'un any a Ràdio Belgrad". Però no hi va ser gaire temps. a Iugoslàvia. L'exili la va portar a fer recórrer el món: la República Dominicana, Cuba, Mèxic... El 1947 va tornar a Europa i es va instal·lar a Praga, on va exercir de periodista com a directora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Després de Praga va tornar a París, on va viure uns 10 anys.


La família i el retorn

El juliol de l'any 1971, Teresa Pàmies torna a Catalunya i potencia la seva carrera literària, que ja havia començat a l'estranger. De fet, el seu primer gran llibre "Testament a Praga" va guanyar el Premi Josep Pla el 1970. El va enviar des de París amb el nom Teresa P. Bertran. "Jo havia estat fitxadíssima a la Via Laietana i no volia que tinguessin problemes ni els editors i ni els jurats" explicava. El llibre incorporava, com ella definia, "una mena de diàleg" entre Teresa Pàmies i el seu pare, ja que transcriu les memòries que ell va escriure a Praga. "N'estic molt orgullosa, del llibre ‘Testament a Praga', perquè només m'imagino la felicitat que li hagués proporcionat si ell hagués viscut aquell moment".

Teresa Pàmies va tenir 4 fills. "Dos d'un primer llit i els dos del meu marit actual", explicava ella mateixa a Josep Maria Espinàs. I era aquell marit, amb qui va mantenir, durant molts anys una relació clandestina per motius de seguretat. Ningú gosava revelar el seu nom; era un nom secret, era Gregorio López Raimundo. "Havia tingut tants noms que ni ell mateix els recordava, deia Teresa Pàmies del seu marit.

"Amb tants noms clandestins mai no vam poder viure com una família normal".

Durant molts anys, el seu marit va circular per Barcelona d'amagat i amb ella es trobaven clandestinament perquè havien establert un lloc de reunió: la plaça Letamendi. Era un lloc que els va semblar prou segur per si havien de fugir tal com explicaria al seu llibre "Món clandestí".

Quan es va normalitzar la vida de Teresa Pàmies? "El dia que el meu marit és alliberat a Barcelona, l'any 1977, i ve a casa i el nostre fill petit posa el seu nom a la bústia". El següent pas va ser poder-se fer la primera fotografia, a casa, i en família amb el seu fill petit.

 

Els seus llibres: les seves memòries

Molta gent havia preguntat a Teresa Pàmies si escriuria les seves memòries. I ella sempre havia estat contundent: "Les meves memòries estan als meus llibres". "Història dels morts" és un llibre dedicat a la seva mare", "Amor clandestí" parla de la seva relació amb Gregorio López Raimundo; "Gent del meu exili" repassa la seva vida a l'estranger... I així fins a 28.

Teresa Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1984, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona l'any 2000 i, un any més tard, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Durant molt de temps va aparèixer amb regularitat a diferents espais de la programació de TV3 per parlar de les moltes coses que sabia i, també, de les que li agradaven, com els boleros i les pel·lícules. "A banda d'escriure, m'agrada llegir i també el cinema" explicava. L'esperit d'aquella noia de Balaguer a qui tant agradava explicar pel·lícules ja de petita el va mantenir fins que va morir, als 92 anys, a Granada.

ARXIVAT A:
Teresa Pàmies

VÍDEOS RELACIONATS