Jo devia tenir uns 12 anys. Un dia, tot remenant pel garatge, el meu pare va treure d'un armari una petita capsa de fusta que contenia un tros de metall. Em va explicar que havia recollit aquell fragment d'alumini quan tenia més o menys la meva edat, al lloc on hi havia hagut un accident aeri. L'avió s'havia estavellat contra el massís del Montseny i no hi havia hagut supervivents. Ell s'hi va desplaçar amb el seu pare, que en aquells moments era tinent d'alcalde a Vic. Recorda haver passat un parell de dies sense menjar de la impressió que li havia causat tot allò. Aquella anècdota em va marcar profundament, sobretot quan al cap d'uns anys vaig saber que dos tiets de la meva mare, bombers de professió, havien assistit al lloc del desastre. Casualitats de la vida, tant per una banda com per l'altra hi havia certa vinculació.

Intrigat per aquella història colpidora, amb la necessitat de saber-ne més, l'any 2018 començo una recerca històrica amb l'objectiu de fer-ne un llibre. Em calia entendre què havia passat per tal de poder donar respostes a qui encara les demanava.

De seguida vaig veure que aquest projecte s'havia de fer amb les famílies. Sense elles, un projecte així no tindria sentit. Vaig decidir crear un grup a Facebook, únicament reservat als familiars i amics, per tal de trobar més persones vinculades amb les víctimes. Moltes vegades, i encara ara, les autoritats obliden que els homenatges no serveixen per penjar-se medalles. Han de ser accions reparadores sobre les famílies i els testimonis directes que porten anys patint.

El 2020 vaig portar aquest projecte al director David Fontseca, de La Kaseta Ideas Factory, amb la intenció de fer un documental. Ell hi va veure una bona història, i quan el "Sense ficció" va apostar per la proposta, vam engegar l'equip que seguiria el rastre de l'avió sinistrat, i també la meva recerca. Perquè jo continuava investigant, buscant documents, fotografies i testimonis que ens ajudessin a completar el relat del documental per una banda i, per l'altra, el del llibre. Amb tot això, va arribar el moment de viatjar al Regne Unit per entrevistar les famílies i recuperar tota la documentació possible. En aquest viatge vaig viure un dels moments més emotius: després de dos anys de parlar a distància amb Douglas Gill, germà d'una de les víctimes, ens vam poder abraçar i xerrar una bona estona. Ell és el primer familiar que vaig localitzar només començar, i simbolitzava el contacte amb la resta de parents dels passatgers. Serà un moment que m'acompanyarà tota la vida.

Ha estat dolorós comprendre el patiment que han passat aquestes persones. Les famílies s'han sentit soles, oblidades i faltades d'un respecte institucional que els permeti tancar el dol. Tinc l'esperança que aquest documental -amb totes les trobades i retrobaments que ha propiciat- els ajudi a curar una ferida que seguia oberta, i que la investigació hagi respost preguntes que ja passen dels cinquanta anys.

Malauradament, aquesta història és encara desconeguda per a la majoria de la gent. "Un accident al Montseny?", pregunta gairebé tothom quan surt el tema. No deixa de ser sorprenent que en només 51 anys, el record de la mort de 112 persones pràcticament s'hagi esvaït. I és paradoxal, però també una satisfacció, que ara la recuperació de la memòria de les víctimes vagi aparellada amb el record de les injustícies, les falsedats i les misèries que el règim franquista va cometre en el seu afany d'ocultar el sinistre. I que tot plegat sigui també un homenatge a la bona gent del Montseny, com els oncles de la meva mare, que van fer el que van poder per respectar la dignitat de les víctimes i que van compartir, a distància i sense coneixe'ls, el dolor dels seus familiars.