Trencant el gel
Josep Marí, membre de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants, va ser una de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, el 30 de desembre del 2000. Era un grup de tres muntanyencs, de qual no va sobreviure cap i van ser els últims cossos a ser rescatats. La seva filla, Xènia Marí, els recorda amb motiu de l'estrena del documental "Balandrau, infern glaçat"
Trencant el gel
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Fa vint anys, el seu pare va morir en la tragèdia del Balandrau

Trencant el gel

Josep Marí, membre de la Unió Excursionista de Catalunya de Sants, va ser una de les víctimes de la tragèdia del Balandrau, el 30 de desembre del 2000. Era un grup de tres muntanyencs, de qual no va sobreviure cap i van ser els últims cossos a ser rescatats. La seva filla, Xènia Marí, els recorda amb motiu de l'estrena del documental "Balandrau, infern glaçat"

Fa uns anys vaig fer un curs de medicina i rescat de muntanya... Vam cavar un forat a la neu i cridàvem dintre, per adonar-nos que, des de sota d'una allau, se senten les veus de fora, però no a l'inrevés. Aquesta història acaba així, però va començar, per mi, molt diferent.

Eren, són, una colla molt especial: "La colla pessigolla", sobretot de la UEC de Sants. Els caps d'any els passàvem junts, aniversaris i revetlles, sopars mensuals inamovibles i molts caps de setmana, "cames ajudeu-me" a la muntanya: famílies juntes, però sobretot la colla d'amics. El Josep Marí "el Nances" (el meu pare) i el Pep Miralles "el Cucut", entre ells.

Devia tenir  8 o 9 anys. El meu pare em lligava a un arbre perquè l'assegurés mentre escalava a Montserrat. Obria els ulls i agafava fort la corda amb por que caigués. Mai va caure. Tampoc esquiant, fent alpinisme, corrent, amb bici o qualsevol esport que ens apropés a la muntanya. Em feia servir de pes per entrenar mentre somiava que m'apassionés la seva passió... fotografies en bolquers em confirmen que vaig començar d'hora.

 

Xènia Marí i el seu pare, Josep Marí.

 

Havia de ser una excursió de puja i baixa com tantes altres, de les sortides més "laits" que havien fet: Alps, Andes, Himàlaia, Atles... Des del primer dia, he volgut creure que era tant i tant forta la seva estima per la muntanya, que aquesta se'ls va voler quedar... Aquell dia els acompanyava l'Àngels, companya del Miralles.

Van ser tres mesos de recerca, doncs vam ser els primers i els últims de la tragèdia, el meu pare va ser el primer i l'Àngels, l'última al març...

I allà, al Balandrau, entre els isards i les vaques que pasturen, cada any sense excepció els anem a visitar. Dies que ens ve de gust i el dia marcat al calendari des de fa 20 anys. El 30 de desembre... No accepto una feina, si no puc tenir dia personal aquell dia.

Hi tenim tresors amagats, estratègicament cuidats per tornar a estar amb ells una estoneta. A vegades hi deixem notes, ens cau una llagrimeta, brindem i ens expliquem inacabables batalletes. Hi portem amics i família, només gent especial sap les ubicacions dels nostres secrets.

Si som com som és gràcies a ells i ella. Ser muntanyenc/a, no és pujar o escalar muntanyes, sinó la solidaritat amb la cordada, l'esforç, l'alegria de viure i l'amor i respecte per  la natura.

Aprofito l'oportunitat per cridar fort que, tot i que no els vam poder tornar a abraçar,  que cap dels tres ho pot relatar, tenim coses a explicar. Trenco el gel, per recuperar la veu, dels que sepultats per la neu, ens hem sentit silenciats.

 

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut