"Tinc dos noms perquè he nascut dues vegades"

L'addicció ve per desconnectar el dolor, et sedueix perquè t'enganya. L'addicció et murmura a cau d'orella que ve a alleugerir el pes de la teva vida. L'addicció ve a provocar-te el dolor, segresta el que sents i l'envia, fosc i irrespirable, una vegada i una altra. I és llavors quan consumir sense control esdevé lògic. El meu nom és Mònica, addicta recuperada amb més d'una dècada d'abstinència a les espatlles. El meu nom és Mònica Jiménez, psicòloga especialista en addiccions i perspectiva de gènere. Tinc dos noms, igual que dos aniversaris: el dia que vaig néixer i el dia que vaig tornar a fer-ho. Biaix de gènere No sé si alguna de les persones que llegeixin aquest article ha sofert les addiccions en primera persona i, en conseqüència, ha hagut de fer algun tipus de tractament per poder sobreviure-hi. Si és així, i és dona, li semblarà una desagradable obvietat el següent: Demanar ajuda i la doble penalització social: sent dona, la meva capacitat de demanar ajuda va arribar tard i malament. L'enorme llosa que pesava sobre meu, saber que seria una decepció i una vergonya. Una bona filla no es droga, una bona esposa, una bona dona no es droga i menys encara fins a enganxar-s'hi. Aquesta llosa em va silenciar just fins a la mateixa porta de saber que em moria. Aquí vaig demanar ajuda i la llosa es va convertir en veritat. Això té la seva explicació (almenys en part) en la mirada androcèntrica, que descriu la vivència masculina com a representativa de totes les altres. En això subjau que, històricament, el consum d'alcohol i altres drogues s'entén com un dret masculí i, encara que emmalaltir d'això no és ben considerat socialment, entra dins del seu rol. Si ets dona i tens problemes amb el consum de drogues, ets l'excepció. La falta de perspectiva de gènere en els tractaments ens impedeix arribar-hi o sostenir-los. ("No penso tornar a beure mai més") Surts doblement del teu rol, perquè ets drogodependent i perquè transgredeixes els mandats de bona filla, parella, mare I d'aquí la doble penalització social. Precisament pel fet que, històricament, l'addicció s'ha entès com una situació que pot passar als homes (o els pot passar més), els tractaments durant dècades i fins a l'actualitat estan dissenyats per a ells. El tractament i la no incorporació de perspectiva de gènere: poques coses he viscut que siguin més desiguals, incòmodes, patriarcals, paternalistes i subrogatòries que un tractament per a addiccions. Són masculinitzats i androcèntrics, si ets dona o persona pertanyent al col·lectiu LGTBIQ+. La mala notícia: se n'ofereixen centenars. Sense perspectiva de gènere, l'atenció en drogodependències deixa fora tota persona que no sigui un home cis hetero. I és millor quedar-se'n fora, perquè a dins s'hi danya. Ens deixa fora perquè els elements diferenciadors de la vivència de l'addicció en dones i persones del col·lectiu LGTBIQ+ no es tenen en compte, no s'atenen. A més de perdre la possibilitat de donar una millor atenció a aquests homes, que en gran part el preu que paguen per una masculinitat tòxica és l'addicció, els seus tractaments no tenen en compte els elements de socialització masculina implicats en l'addicció i són menys garantistes perquè acompanyen un procés de canvi menys profund. La llosa que implica la doble penalització social ens porta, a les dones amb addicció, a invisibilitzar els consums i a retardar la petició d'ajuda. La falta de perspectiva de gènere en els tractaments ens impedeix arribar-hi o bé sostenir-los. Només el 8% dels alcohòlics comença el tractament per deixar de beure ("No penso tornar a beure mai més") Realitats com la diferència numèrica en la presència d'homes i dones en els recursos, la normativa de períodes d'incomunicació en els ingressos, les activitats que s'ofereixen, les figures que componen els equips Qüestions que poden semblar que no tenen importància, que no impacten o travessen, però que ho fan i molt. És ben difícil sentir-te en igualtat de condicions per abordar qualsevol temàtica en grups de vuit homes per cada dues dones. Es necessita, llavors, la formació adient per triar l'estil d'intervenció i les temàtiques adequades, igual que els elements a treballar. També cal dissenyar els espais adequats per a la comoditat i la seguretat de totes les persones usuàries dels centres d'atenció. Ens hauria de preocupar poder proveir d'igualtat d'oportunitats totes les persones amb problemes d'addicció. Això sembla portar a una estranya confusió, que significa tractar-nos a totes i tots per igual. I res més lluny. Tenir igualtat d'oportunitats porta implícita la idea de considerar les diferències. Les desigualtats de gènere incideixen en l'inici, manteniment i cessament del consum de drogues i comportaments addictius, així com en la seva possible recaiguda. És, per tant, una desagradable obvietat que, sense tenir-les en compte en el disseny i la implementació dels tractaments, no s'està oferint la millor atenció possible.