"Taxi cap a la foscor"

"Sense ficció" ha presentat la història de com Nord-amèrica va perdre la dignitat amb l'afany per guanyar la guerra del terrorisme: "Taxi cap a la foscor", un documental punyent, guanyador d'un Òscar, que ens ha mostrat com el govern de George Bush va adoptar una política d'humiliació i privació de la llibertat a les presons d'Abu Ghraib, de Bagram i de Guantánamo dissenyada per fer que els presoners polítics confessessin. Al programa hem entrevistat David Bondia, director de l'Institut de Drets Humans de Catalunya. embedEVPLight(1241159,320) "Posa les persones en situacions demencials i les persones faran coses demencials". Damien Corsetti. Militar destinat a Bagram, Afganistan. "Taxi cap a la foscor" aporta una mirada incòmoda, en profunditat, a les més que qüestionables pràctiques interrogadores utilitzades pels guàrdies militars a l'Afganistan, a l'Iraq i a Guantánamo durant els anys posteriors a l'11-S. El documental parteix de la història d'un jove taxista afganès anomenat Dilawar, que, el 2002, va ser assassinat mentre estava empresonat a Bagram. A partir d'aquí, "Taxi cap a la foscor" mostra les mesures preventives severes que el govern dels EUA va aplicar de manera reiterada, en un intent deseperat per aconseguir informació dels detinguts a Guantánamo. Es va aprovar l'ús de mesures cruels i poc habituals, de tècniques d'interrogació que van implicar la tortura, que van ser sistemàticament exportades a les presons dels EUA a l'estranger. En examinar les pràctiques d'interrogació utilitzades a Bagram, Abu Ghraib i Guantànamo, el documental inclou el testimoni de fotografies impactants, documentació d'arxiu, comentaris d'experts i entrevistes amb diversos soldats destinats a presons de l'Afganistan i de l'Iraq. Els guàrdies admeten haver utilitzat tècniques poc ortodoxes, que inclouen l'aïllament, el fet de penjar els presos del sostre emmanillats, la prohibició de dormir, amenaces amb gossos, vexacions físiques, abusos sexuals i altres que, segons els militars, van ser ordenades i, fins i tot, supervisades, pels seus superiors. Totes aquestes mesures violaven clarament les normes humanitàries subratllades en els principis de la Convenció de Ginebra de 1949. El títol del documental fa referència, primer, a Dilawar, un taxista afganès que va ser agafat pels soldats nord-americans el 2002 i confinat a la presó i base aèria de Bagram, on va morir a causa dels cops rebuts a les extremitats inferiors després de 4 dies. En segon lloc, el títol evoca una frase que el vicepresident Dick Cheney va dir a Tim Russert, periodista de l'NBC, uns dies després dels atacs de l'11-S. "Nosaltres també hem de treballar el costat fosc", va dir Cheney sobre l'estratègia de portar els terroristes a la justícia. "Hem de passar temps a l'ombra, en el món dels serveis d'intel·ligència". "Taxi cap a la foscor" denuncia l'abús a les presons militars dels EUA, passant també pel cas de Mohammad al-Qahtani, sospitós de ser el 20è segrestador de l'11-S, que va ser sotmès a les noves, humiliants tàctiques d'interrogació a Guantánamo, en un intent de fer que revelés informació. Amb la presumpta aprovació del secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, aquestes tàctiques van ser exportades a l'Iraq i a l'Afganistan, on els guàrdies de les presons van supeditar els presoners a tot tipus de pràctiques vexatòries. Com mostra el documental, després que es van fer públiques les fotos de la presó d'Abu Ghraib el 2004, molts soldats van ser jutjats, degradats o empresonats. Però el mal ja estava fet. Fitxa: "Taxi cap a la foscor". Escrita, produïda i dirigida per Alex Gibney, també responsable dels documentals nominats als Oscars "Enron: The Smartest Guys in the Room" i "The Trials of Henry Kissinger". El pare de Gibney, Frank, un soldat jubilat que va morir poc d'acabar el documental, va impulsar el seu fill a explicar aquesta història.