Enveja, desconfiança, odi i por entre persones d'una mateixa comunitat: aquest és el llegat de la cacera de bruixes. És la condemna de veure com alguns mecanismes d'estigmatització social no es deixen de repetir al llarg de la història. Reconèixer haver rebut aquesta violència com a herència pot ser un primer pas per intentar-la transformar.

Vídues, solteres o casades. Remeieres, llevadores, metgesses, metzineres; dones que coneixen els usos de les plantes i els cicles de reproducció de la vida. Algunes tenien conflictes amb gent del seu poble, o en la pròpia llar. Eren pageses, pastores, forneres, formatgeres. Joves, velles o de mitjana edat. N'hi havia que demanaven almoina. I fins i tot algunes venien de lluny, les anomenaven gavatxes o gavatxones. Eren dones amb vides al marge, encara que algunes encaixaven dins les normes i la moral del moment, i inclús podien gaudir d'un bon estatus socioeconòmic. Totes elles, pel fet de ser dones, podien acabar sent acusades de crim de bruixeria.

La cacera de bruixes a Catalunya va néixer al món rural. El primer document europeu que legisla contra el crim de bruixeria es va escriure al Pirineu català, concretament al Pallars Sobirà. Són les Ordinacions d'Àneu, del 1424, que situen els nostres Pirineus com un dels bressols de la cacera de bruixes, un fenomen que es va allargar fins al segle XVIII. En aquella època de canvis, de transició de l'edat mitjana a la moderna, o com assenyala la filòsofa i activista Silvia Federici, del feudalisme al capitalisme, milers de dones van ser acusades, jutjades, condemnades i assassinades. A Catalunya, moltes van acabar a la forca, el mètode d'execució dels tribunals locals. I és que tal com posen de manifest les investigacions recents, com les de l'historiador Pau Castell, a casa nostra la Inquisició no va tenir un paper destacat en la cacera, sinó que va ser la mateixa justícia local la que va portar a terme els processos judicials. Eren uns judicis atiats pels odis i les enveges entre veïns i veïnes, pels conflictes i per la necessitat de trobar persones a qui fer culpables dels desastres i mals del moment. Els mateixos coetanis de les acusades creaven i alimentaven els rumors al voltant d'elles, fins al punt de demanar que s'obrís un procés per jutjar-les o de testificar a la seva contra. Avui dia, aquests tipus de comportaments segueixen vigents. És el trist llegat que ha deixat la cacera de bruixes.

Al llarg dels segles hi ha històries similars. Posant el focus en la realitat de les dones del món rural (doblement invisibilitzades pel fet de ser dones i de viure en uns territoris que sovint han quedat a l'ombra, o a l'obaga), la llista de persones amb vides paral·leles de les anomenades bruixes està en ampliació permanent. És un llistat que seguirà incomplet, ja que hi ha moltes vides que s'han esborrat de la història. Per sort, s'han conservat alguns noms, com el de la Nati Ginesta, una jove de 17 anys que durant la Guerra Civil va ser afusellada i enterrada en una fossa comuna pels nacionals.

La història de la família de la Nati, de Casa Llinatge d'Escalarre, al Pallars Sobirà, guarda similituds perverses amb la cacera de bruixes. Quan els nacionals van ocupar el Pallars Sobirà, van passar pels pobles recollint noms de possibles persones simpatitzants amb el bàndol roig. Cal tenir en compte que el Sobirà no destacava per ser un territori especialment polititzat, per la qual cosa, els noms de les persones que acabaven figurant a la llista eren proporcionats pels seus mateixos veïns i veïnes, fruit d'enveges, odis i litigis personals. És una realitat que ja va posar de manifest l'historiador Manuel Gimeno als anys 80, quan va reunir el nom de 67 persones de la població civil que van ser afusellades a partir de la Setmana Santa del 38. El nom del pare de la Nati va acabar en un d'aquells llistats. Quan el van anar a buscar, no el van trobar, ja que havia fugit a França. Al seu lloc, es van emportar la Nati i la seva mare, que van ser detingudes i carregades a un camió, juntament amb set persones més, entre elles una tieta de la Nati, que estava en un estat avançat de gestació. Van conduir el camió, ple de dones, joves i vells, direcció a la presó de Sort, però aquest es va avariar en un punt anomenat l'Enraiador de l'Hostal d'Aidí. Els falangistes van rebre ordres d'afusellar tot el grup i ho van fer amb diferents ràtzies. I en aquell punt segueixen les seves despulles, en una fossa comuna pendent d'exhumació. A més, la família de la Nati va viure condemnada a veure com la persona que havia proporcionat el seu nom es quedava amb part dels seus béns, un fet que també es va produir durant la cacera de bruixes, ja que les acusades havien de costejar el seu judici i es contemplava l'expropiació de les seves possessions.

Aquesta és una de les tantes històries que remeten una vegada i una altra als mecanismes d'exclusió social que es van reproduir durant la cacera de bruixes i que tenien com a motor principal la desconfiança, l'enveja i la rancúnia entre persones d'una mateixa comunitat. És a dir, la por. En l'actualitat, hi ha diferents col·lectius que reben l'herència directa d'aquest estigma, com són les persones amb algun problema associat a la salut mental, les que tenen identitats o sexualitats dissidents, aquelles que no reprodueixen els cànons estètics i normatius, les migrades, les racialitzades, les treballadores sexuals, les que viuen en diversitat… És a dir, totes aquelles que tenen vides a la perifèria dels cànons morals o socials. En algun moment han estat anomenades males herbes, una expressió que surt de la boca i de la mirada dels altres; dels que assenyalen, persegueixen i condemnen. Tal com el terme bruixa, que va ser inventat pels perseguidors, ja que les acusades no s'autodenominaven així. En aquest sentit, cal tenir en compte que normalment aquestes dones eren assenyalades com a  bruixes i metzineres. Si bé en l'actualitat "metzina" és sinònim de "verí", fins al segle XIII significava ciència mèdica o medicament. És a dir, les metzineres eren aquelles que exercien la medicina. Tornar a l'origen de les paraules permet observar com els seus significats s'han anat modelant pels que s'han dedicat a escriure la versió oficial de la història.

Entre els lemes feministes més pronunciats, hi ha aquell que diu: "Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar [ni penjar]". És una frase que ressignifica la paraula "bruixa" i que repara la memòria de les acusades. Al mateix temps, estableix un lligam genealògic entre les feministes d'avui i les anomenades bruixes d'ahir. Tanmateix, aquest lema, tan útil i convenient a nivell de proclames feministes, no té tant de rigor històric. I és que en la majoria de casos es va intentar exterminar aquelles que teòricament participaven de la secta de les bruixes. Així doncs, les persones del present més aviat som les descendents dels i les perseguidores d'aquelles dones. Observar la història, i la responsabilitat individual i col·lectiva, des d'aquest punt de vista, obre escletxes d'esperança, ja que permet reconèixer les llums i les ombres de l'ésser humà. Tal vegada és més fàcil identificar-se en el bàndol de l'oprimit, però d'alguna forma l'opressor viu a dins de qualsevol, qui sap si per herència social o per condició humana. Saber-se botxí pot generar incomoditat, malestar, rebuig, i aquest és el terreny fèrtil del canvi, de la transformació. La incomoditat porta preguntes, permet prendre decisions, com el fet d'intentar viure el present d'una altra forma, identificant els mecanismes de marginació i estigmatització social, per intentar no tornar-los a reproduir.

Al cap i a la fi, la gent que va viure entre els segles XV i XVIII, en plena cacera de bruixes, prou feina tenia a sobreviure. No hi havia ni l'accés a l'educació ni a la informació que tenen les societats actuals. En aquells temps, es necessitaven respostes per apaivagar els temors i les preocupacions, i aquestes es trobaven en les acusades de crim de bruixeria. En l'actualitat se segueixen alimentant comportaments que marquen i arraconen determinades persones, i s'arriba a nivells elevats de violència com ara les agressions al col·lectiu LGTBIQA+, els feminicidis o crims per violència masclista, l'assetjament escolar, els rumors entorn de la població migrada o el control social entre persones d'una mateixa comunitat en temps de pandèmia, per citar alguns exemples. A més, cal tenir en compte que la cacera de bruixes segueix vigent en alguns llocs del planeta. El documental "The Letter", de Maia Lekow i Christopher King, relata la realitat de Kènia, on moltes persones d'avançada edat són acusades de bruixeria i fins i tot apareixen assassinades a punyalades pels seus veïns i veïnes, després d'haver rebut cartes d'amenaça. Padrins i padrines, avis i àvies, que en alguns casos s'han quedat en situació de viudetat, per la qual cosa han heretat un seguit de propietats que les posen en el punt de mira.

Des del present, es reconstrueix la vida de les dones acusades de crim de bruixeria a través dels judicis que van escriure els seus perseguidors. Són relats carregats de paraules que descriuen la injustícia, l'odi o la por. Qui sap si els historiadors i les historiadores del futur podran emprar altres mots per explicar els temps que ara estem vivint. Paraules plenes de sororitat, tendresa i llibertat. Tot dependrà de si aprenem a tractar-nos amb aquests termes.

Ivet Eroles Palacios

(Santa Maria de Meià, 1988). Periodista, escriptora i poeta, també actua en alguns espectacles. Ha publicat "Dones al marge. Bruixes i altres històries d'estigma i oblit" (Fonoll, 2021), un llibre amb il·lustracions de Maria Anaïs Miranda Solé que fa un recorregut per l'estigmatització i la invisibilització de les dones del món rural, des de la cacera de bruixes fins a l'actualitat. Amb l'artista Noemí Busquets dona vida a "BioLentes. Cronograma incomplet de les violències", una proposta de poesia i dansa-teatre. Al mateix temps, forma part de l'equip de l'espectacle "Violències. Guerra Civil i Postguerra al Pallars". També col·labora amb mitjans de comunicació, fa recitals poètics i publica textos, poemes i relats al seu bloc literari "Muntanyes de paraules".