Tothom sabia què havia passat a la costa el 1948. L'any de la guerra de la independència per als jueus israelians; el de la Nakba (literalment, "catàstrofe") per als àrabs palestins. Tots els haverim (membres) del kibbutz Ma'ayan Zvi on jo residiria 34 anys després sabien com s'havia "despoblat" el litoral de palestins autòctons. Inclosa Tantura, que ara s'anomenava kibbutz Nahsholim. Però en parlaven poc i en veu baixa. Jo només els hi vaig sentir explicar una vegada, arran de l'impacte que estava causant a tot Israel la complicitat del seu exèrcit en les últimes matances de palestins als camps de refugiats de Sabra i Shatila, a Beirut. Setembre del 1982.

Ma'ayan Zvi és només 7 quilòmetres al sud de l'altre kibbutz, Nahsholim. Però s'havia fundat 10 anys abans, el 1938, a la serralada del Carmel, cosa que li dona una excel·lent posició sobre les platges, tal com es veu al documental. Durant aquells 10 anys, Nahsholim encara va ser Tantura. Un poble palestí benestant de pescadors, pagesos i funcionaris de Haifa fins que va ser "netejat" d'àrabs durant la guerra del 48.  En acabar els combats, primer van assassinar una sisena part dels seus 1.490 habitants, i la resta van ser expulsats del país acabat de fundar.

"Tantura", el documental, detalla la matança i l'expulsió dels habitants del poble. Troba els testimonis, víctimes i botxins. Però el que li dona un valor especial no és provar el que ja se sabia, sinó destapar el complex sistema israelià amb què l'estat jueu ha blindat la seva narrativa històrica, el seu mite fundacional durant 75 anys. Els mètodes amb què ha convençut els ciutadans -i part de l'opinió pública internacional, sobretot l'occidental- que per sobreviure com a país han de fer creure i creure en la seva "superioritat moral", facin el que facin.

Queda molt clar amb tres frases de diferents protagonistes:

"Havíem de fer tot el que calgués perquè els àrabs marxessin."

"Sabem què va passar, però no cal dir-ho."

"Jo crec que som una nació pura, érem purs, érem bones persones."

Això va funcionar gairebé sense fissures fins a la dècada del 1980, quan es van obrir, encara que parcialment, els arxius del 48. Naixia una escola d'investigadors acadèmics, els "nous historiadors" o "revisionistes" israelians que dinamitarien aquest mite fundacional d'Israel: ni els estats àrabs van fer crides als palestins que marxessin per poder expulsar els jueus sense entrebancs  -ni una sola prova escrita o radiofònica-, ni ells, els àrabs palestins, van marxar voluntàriament.  Més aviat va passar com diu en el documental Tuvia Heller, cap de batalló de la brigada Alexandroni, responsable de la matança de Tantura:

"Sempre era la mateixa ordre, que venia de Ben Gurion (aleshores primer ministre d'Israel): "Feu fora la gent" (els àrabs palestins). I així ho vam fer. Els vam fer fora. Evidentment, algú havia de fer la feina.

Arribàvem al poble i sempre era el mateix, era automàtic. Venien els autobusos i s'emportaven la gent."

Era el pla Dalet de Ben Gurion (març del 1948), que tradicionalment s'ha resumit amb unes poques paraules: el màxim de territori amb el mínim d'àrabs. D'aquesta manera, com Tantura, van ser despoblades i majoritàriament arrasades entre 372 i 472 localitats àrabs palestines, segons les diverses fonts comparades en l'obra més minuciosament documentada: "All that remains" ("Tot el que queda"), de Walid Khalidi. Una de les fonts que cita és l'historiador israelià Benny Morris, considerat el primer "revisionista" perquè va destapar la caixa dels trons el 1987 amb la publicació de "The birth of the Palestinian refugee problem, 1947-1949" (El naixement del problema dels refugiats palestins, 1947-1949).

Uns altres "nous historiadors" israelians com Ilan Pappe -que participa en el documental- qualifiquen el Pla Dalet de "neteja ètnica". No és el cas de Morris, sionista, que en una entrevista a Jerusalem em va dir personalment que un dels problemes que tenia Israel ara mateix era que "Ben Gurion no va acabar la feina". Efectivament, un 20% dels ciutadans d'Israel són palestins. Descendents dels àrabs que van aconseguir quedar-se el 1948, menys de la meitat dels que hi vivien. La resta, uns 750.000, van ser expulsats. Són els que van "crear el problema dels refugiats palestins", amb paraules de Morris.

D'altres, però, en diuen "el pecat original d'Israel". Allò que les armes van imposar, les excavadores van enterrar i la propaganda ha amagat. Allò que continua sota les platges de Nahsholim.