"VIDES TRUNCADES"
EMISSIÓ: Dimarts 12 de febrer, a les 21.55, a TV3 i internet

"Vides truncades, històries d'impunitat", un documental de Josep Morell i Jordi Vilar, se centra en alguns casos d'excessos policials que, amb el pas del temps, lluny de resoldre's, han prescrit o han estat silenciats. Moltes de les denúncies per maltractament i tortura contra els cossos policials no s'investiguen, fet que ha comportat fins a nou condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per falta d'investigació.

Des del 1971 els excessos policials a Catalunya s'han cobrat més de 42 vides. "Vides truncades, històries d'impunitat" és un viatge al passat, però també al present, a través del recorregut per cinc històries d'abusos, males actuacions, tortures per part dels cossos de seguretat a ciutadans a Catalunya o "gallet fàcil".

El documental arrenca amb el cas de Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval de Barcelona l'any 2013 durant una reducció que li van practicar els Mossos d'Esquadra. Després, el documental aborda diversos casos del passat: el de Cipriano Martos, un militant del PCE m-l i el FRAP que serà torturat fins a morir a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus l'any 1973; el de Jonathan Carrillo, a qui un mastegot i una caiguda presumptament per part de la Policia Municipal de Terrassa, l'any 2009, portarà conseqüències fatals; el de José Luis Herrero, mort el 1974 per l'actuació negligent d'un agent de policia; i el de Pedro Álvarez, un noi assassinat a sang freda el desembre del 1992 a l'Hospitalet per un desconegut, presumptament un policia nacional de paisà. Aquest cas no s'ha resolt mai i segurament acabarà prescrit.

El documental compta amb el testimoni de persones implicades en cadascun dels casos, entre familiars, advocats, periodistes i autors de llibres que els han investigat: Miquel Sellarès, creador de l'Escola de Policia de Mollet; Ariadna Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional; Roger Mateos, periodista i autor del llibre "Caso Cipriano Martos"; David Fernández, periodista i exmembre de la comissió de seguretat del Parlament de Catalunya; David Ballester, historiador i autor del llibre "Vides truncades", i Jorge del Cura, portaveu de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura.

Aquestes cinc morts qüestionen els mecanismes de transparència dels cossos i forces de seguretat quan es cometen errors. Quins haurien de ser, llavors, els protocols d'actuació, d'investigació d'aquests tipus de casos i l'ètica policial perquè no hi hagi més vides truncades?

Fitxa tècnica
Direcció: Josep Morell
Realització: Jordi Vilar
Direcció de fotografia: Joan Tisminetzky
Muntatge: José M. L. Godínez
Producció: Anna Sosa
Guió: Josep Morell i Montserrat Rossell
Una producció de TV3 amb la col·laboració d'Ottokar.
2018

Josep Morell Feixas i Jordi Vilar Segura, codirectors
Codirectors del documental "Els homes del silenci", estrenat també a "Sense ficció", i guardonat amb el Premi Ondas al millor programa emès per emissores o cadenes no estatals el 2018. El 2015 van fundar Ottokar Editora Audiovisual el 2015. Anteriorment, el 2005, funden la productora La Quimera, on produeixen programes i sèries per a TV3, Cuatro, BTV i XTLC.
Anteriorment, Josep Morell ha treballat com a redactor d'internacional a Catalunya Ràdio i el Diari de Barcelona, i en l'àmbit del gènere documental des del 1992, quan va entrar a l'Agència Capa de Barcelona.
Anteriorment, Jordi Vilar (1990-2013) és soci fundador de GHV, empresa dedicada a la postproducció i producció audiovisual. Hi treballa com a productor, codirector i realitzador. També hi desenvolupa i dissenya la imatge corporativa per a canals de televisió. Entre 1976 i 1990 exerceix de muntador a Televisió Espanyola

"LA MIRADA DEL SILENCI"
EMISSIÓ: Dimarts 12 de febrer, a les 23.05, a TV3 i internet
INTERNET: 30 dies a la carta

Si a "The act of killing" (2012), nominada als Oscars, Joshua Oppenheimer mostrava un retrat de la impunitat dels autors del genocidi de 1965 a Indonèsia, a "La mirada del silenci"  ("The look of silenci", 2014) ens acosta a l'altra part de la història. Adi, germà d'una de les víctimes, s'enfronta amb els seus botxins, exparamilitars tractats com a herois.

La primera vegada que Joshua Oppenheimer va visitar Indonèsia va ser el 2001. Hi va realitzar un documental sobre la lluita dels treballadors de la palma d'oli per organitzar un sindicat després de la caiguda de la dictadura de Suharto. Malgrat les deplorables condicions en què treballaven, tenien por d'organitzar-lo, i fins i tot de parlar-ne. Els seus pares i avis, que havien tingut un sindicat fins al 1965, van ser acusats de comunistes. Els van enviar a camps de concentració, explotats com a esclaus i, finalment, assassinats per l'exèrcit i els esquadrons de la mort. Entre 1965 i 1966, l'exèrcit de Suharto va exterminar més d'un milió de suposats comunistes. L'any 2001, els assassins no només havien quedat impunes del genocidi, sinó que encara ostentaven el poder, des de la vil·la de la plantació fins al Parlament. Els supervivents vivien amb la por d'una nova massacre, però van demanar al realitzador nord-americà que tornés a Indonèsia per explicar les raons de la seva por, del que sentien en viure envoltats i governats pels homes que van assassinar els seus éssers estimats.

En tornar el 2003, els supervivents li parlaven sovint al realitzador de Ramli. Tothom coneixia la seva història perquè l'havien assassinat davant de testimonis i n'havien deixat el cos a menys de tres quilòmetres de casa dels seus pares. Oppenheimer va conèixer la seva família, els pares i els germans. La seva mare, Rohani, havia tingut després el fill menor, Adi, per superar la pèrdua i poder seguir vivint. Adi, oculista de professió, no tenia por i exigia respostes de la repressió i la violència que havia viscut la seva família. Oppenheimer i ell van començar a gravar entrevistes a supervivents. Van ser ells els que van demanar al realitzador que filmés els culpables perquè expliquessin com havien matat els seus familiars. Així ho va fer i els va gravar gravar durant dos anys i en va dedicar després cinc més al rodatge de "The act of killing". Els assassins, lluny de penedir-se dels seus actes, havien construït un règim terrorista basat en la celebració del genocidi i n'estaven ben orgullosos. Per això, pel director, el documental "The act of killing" desemmascara un règim fundat en el terror.

Joshua Oppenheimer va arribar a entrevistar els assassins de Ramli. D'aquesta manera, Adi, que sovint li demanava visionar el material, va conèixer amb la seva família els detalls de la seva mort.

El 2012, Joshua Oppenheimer va filmar "La mirada del silencio", quan tenia "The act of killing" muntada però encara no s'havia estrenat, ja que després no seria segur filmar a Indonèsia. En aquesta ocasió, Adi va decidir que volia conèixer els homes implicats en la mort del seu germà. A Indonèsia, que una víctima s'enfronti a un criminal és una cosa inconcebible. Aquest és el punt de partida de "La mirada del silencio".

Sinopsi
A través de les imatges dels responsables del genocidi indonesi gravades per Joshua Oppenheimer ("The act of killing"), una família de supervivents descobreix com va ser assassinat el seu fill i la identitat dels homes que el van matar.
El germà més jove decideix acabar amb el silenci i la por que oprimeix els supervivents de la massacre i encarar-se amb els responsables de l'assassinat del seu germà, una cosa inimaginable en un país on els assassins continuen al poder.

"The act of kiling" va aconseguir l'impacte que esperaven els supervivents quan van animar Oppenheimer a gravar els autors del genocidi. S'ha projectat milers de vegades a Indonèsia i està disponible gratuïtament per als seus habitants a internet. Quan va ser nominada als Oscars, el portaveu del president indonesi va reconèixer que el genocidi de 1965 havia estat un crim contra la humanitat i que Indonèsia necessitava un període de reconciliació. Pel director, "una pel·lícula no pot canviar el panorama polític d'un país però sí que pot crear un espai perquè la gent que estigui disposada a reaccionar pugui parlar sense por dels problemes més traumàtics i importants del país per primera vegada i sense por. Aquest és l'espai que crec que ocupa ‘La mirada del silencio'."

Premis (selecció)
Premi especial del jurat,  DocsBarcelona, 2015
Premi del públic, DocsBarcelona, 2015
Premi Amnistia Internacional Catalunya, DocsBarcelona, 2015
Premi del públic, DocumentaMadrid, 2015
Millor documental nòrdic, Festival Göteborg, 2015
Premi del públic, Festival Favorites, SXSW, 2015
Premi de la crítica a la millor pel·lícula, FIPRESCI, Festival de Venècia, 2014
Gran premi del jurat, Festival de Venècia, 2014
Premi drets humans, Festival de Venècia, 2014
Gran premi, CPH:DOX, 2014
Millor documental, Festival de Busan, 2014
Berlinale Special, Berlinale, 2015

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Joshua Oppenheimer
Codirecció: anònim
Producció: Signe Byrge Sorensen
Producció executiva: Werner Herzog, Errol Morris, André Singer
Direcció de fotografia: Lars Skree
Muntatge: Niels Pagh Andersen
Música original: Seri Banang, Mana Tahan (tradicional). E. Sambayon, Sakti Alamsyah (Lukisan Malam)
Una producció de Final Cut for Real ApS en coproducció amb Making Movies Oy, Piraya Film i Anònim, amb la col·laboració de Spring Films Ltd, Comercial internacional Cinephil Philippa
Kowarsky.


Joshua Oppenheimer, direcció i guió
(1974, Texas, Estats Units) Resideix a Copenhaguen, Dinamarca, on és soci de la productora Final Cut for Real. Ha treballat durant més d'una dècada amb milícies, esquadrons de la mort i les seves víctimes per explorar la relació entre la violència política i l'imaginari col·lectiu. Graduat a Harvard i Central Saint Martins, el seu primer llargmetratge, "The act of killing", codirigit amb Chistine Cynn i Anonymous, va guanyar 72 premis. Entre els treballs realitzats anteriorment destaquen: "The globalization tapes" (2003, codirigida amb Christine Cynn) i "The entire history of the Louisiana purchase" (1998, Gold Hugo, Chicago).