Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Documental "Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català"

Qui era Josep Maria Trias i Peitx, el Schindler català?

Un home d'acció, fidel a la República i al dictat de la seva consciència, obsessionat a ajudar els qui més ho necessitaven. Gemma Caballer, historiadora i autora de la recerca que ha desvelat la magnitud de l'obra de Josep Maria Trias i Peitx, defineix així el periodista i diplomàtic que protagonitza el documental que emet "Sense ficció"

Enllaç a altres textos de l'autor

Gemma Caballer Albareda

Historiadora investigadora del CEHI (Universitat de Barcelona) i autora del llibre "Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peix, un home d'acció entre catòlics i quàquers"

@martineta11

M'agrada definir Josep Maria Trias i Peitx com un home d'acció, incombustible, amb una determinació i una obstinació total per les causes en què creia. Tenia una fortalesa i desprenia una energia en tot allò en què s'implicava totalment inusual.

Trias i Peitx era d'aquelles persones que s'encoratgen davant l'adversitat. Així ho va demostrar durant la Guerra Civil Espanyola, destacant en el salvament de persones perseguides per motius de consciència i, posteriorment, durant l'exili del 1939, esdevenint un dels pilars del Comitè Nacional Catòlic de Socors als Refugiats d'Espanya. El petit grup de catòlics catalans del qual formava part va intentar fer front al desastre indescriptible d'un èxode massiu, malgrat les adversitats, contribuint a reunir famílies, millorant les condicions de vida dels més petits i facilitant la sortida dels refugiats dels camps. Les xifres són realment rellevants. Que el Servei de Mà d'Obra del Comitè –dirigit per Trias i Peitx– aconseguís treure dels camps de refugiats 26.350 persones, tal com apunta la documentació localitzada, representa una xifra totalment extraordinària. Considerant les penoses condicions de l'entorn concentracionari francés, no resulta agosarat afirmar que aconseguir sortir dels camps gràcies a un contracte laboral podria ser considerat un passaport a la vida. I no oblidem que, més enllà de les xifres i de les estadístiques, hi ha persones, individus que van aconseguir millorar la seva situació gràcies a la feina feta per tot aquell engranatge de voluntarisme i de solidaritat que va representar el Comité. Cal reivindicar aquesta tasca realitzada per Trias i Peitx i pel Comité entre el 1939 i el 1940.

 

Es calcula que gairebé 700.000 persones es van exiliar a França al final de la Guerra Civil Espanyola ("Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", de Mar Llanas)

 

Posteriorment, al Migdia francès, al capdavant de la iniciativa Pour la renaissance des villages abandonnés, Trias i Peitx va treballar braç a braç amb els quàquers, hostatjant refugiats de la Segona Guerra Mundial en dos pobles francesos semiabandonats: Puègcèlsi i Pena. Aquestes dues petites localitats van convertir-se en un petit oasi enmig de la desfeta mundial on encara es podia viure en llibertat. Pensem que no gaire lluny d'aquests pobles trobarem el camp de Ribesaltes, on l'estiu del 1942 havia començat la deportació de jueus.

 

Al poble francès de Puègcèlsi encara viuen descendents d'exiliats de la Guerra Civil Espanyola que van ser internats en camps de concentració a França i després van formar part del projecte "Pour la renaissance des villages abandonnés", elaborat per Trias i Peitx ("Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", de Mar Llanas)

 

Cal remarcar que la fidelitat als principis del seu partit i la fidelitat al dictat de la seva consciència van ser el que van marcar la seva posició durant la Guerra Civil Espanyola i l'exili. I no va ser fàcil. Justament, mantenir-se fidel a ell mateix el va situar en el focus de molts conflictes durant la guerra i l'exili, una posició gens agradable. I també molt menys còmoda que la d'aquells exiliats qui, com ell, gaudien d'un cert "renom" i per als quals marxar a l'exili tenia com a objectiu últim refer les seves pròpies vides. Ell no va seguir aquest camí: ell va treballar per ajudar a millorar i refer les vides dels altres: els refugiats que no tenien una posició tan privilegiada com la seva. El leitmotiv de la seva vida va ser focalitzar la mirada i els esforços envers els més desafavorits.

 

La periodista parisenca Clara Candiani va ser el gran amor de Trias i Peitx ("Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", de Mar Llanas)

 

Aquest projecte de vida va portar-lo a terme gràcies a la complicitat d'una dona extraordinària: Clara Candiani. Trias va trobar qui seria l'amor de la seva vida en plena Guerra Civil Espanyola, quan va conèixer aquesta periodista de tendències d'esquerra que havia estat destinada per La Dêpêche a cobrir el conflicte, i amb qui es casaria el maig del 1939. La responsabilitat cap als més desafavorits va ser un propòsit que Clara compartia amb el seu marit; no en va, entre el 1947 i el 1981 va ser la responsable del programa de ràdio setmanal "Les Français donnent aux Français", d'un marcat caràcter social.

De ben segur, la relació amb Clara Candiani va ser el fet fonamental que va determinar que Trias i Peitx es quedés a França a partir del gener del 1939, malgrat el trencament vital que aquella decisió va comportar. "Estic en un silenci esgarrifós de veus de la terra", escrivia Trias i Peitx a meitats dels anys cinquanta al seu amic Maurici Serrahima. S'enyorava desesperadament de Catalunya, però les discrepàncies polítiques i personals que havien aflorat durant la Guerra Civil i el primer exili amb els que havien estat els seus companys d'Unió Democràtica de Catalunya havien generat un abisme insalvable.

 

Des que es va exiliar, Trias i Peitx no va tornar mai a Catalunya ("Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català", de Mar Llanas)

 

Josep Maria Trias i Peitx va ser un exiliat fins a la seva mort, però no va deixar mai que aquella solitud ni que aquella enyorança el paralitzessin. Ben al contrari, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, instal·lat a París amb Clara Candiani es va entregar apassionadament a les empreses que considerava justes, començant per la lluita contra la fam al món. Els últims anys de la seva vida els va dedicar al Comitè Francès per la Campanya Mundial contra la Fam, encapçalant el seu programa "Promotion Protéines", que va salvar la vida de milers de persones desnodrides que vivien en països en vies de desenvolupament. Prèviament havia fundat el moviment pedagògic El Museu a l'escola, havia editat la revista "L'Amour de l'Art", havia entrat en negocis discogràfics i havia engegat, entre d'altres, l'Associació de Periodistes per la Informació sobre el Desenvolupament.

 

Al llarg dels anys, allunyat del partit i proper als nuclis ideològics de la seva dona, la seva postura política va anar evolucionant. Convidat a participar al primer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya –després de la mort de Franco–, el juny del 1976 Trias i Peitx envia una comunicació que comença amb la crida: "Catalans! Déu vos guard! Us porto al Congrés la veu de la pàtria a l'exili". En la seva intervenció, Trias i Peitx és especialment crític amb la Democràcia cristiana, que considera en decadència a causa del seu confessionalisme i la connivència amb la jerarquia catòlica, arribant a afirmar a les seves memòries: "Si vingués ara a Barcelona, jo no podria ser d'Unió Democràtica de Catalunya. Jo hauria d'anar molt més enllà". Amb declaracions com aquestes no ens ha de sorprendre que al final de la seva vida proclamés amb contundència afirmacions com: "La terra, per qui la treballa i el fruit, per a qui el cull"

 

"Jo soc burgès, de classe social, però he estat tota la meva vida contrari a la meva classe social.", Josep Maria Trias i Peitx("Les llistes de Trias i Peitx, el Schindler català)

 

Trias i Peitx no va tornar a trepitjar mai més Catalunya. Va mantenir-se ferm en la seva promesa: "Si Catalunya obté l'autonomia estic disposat a tornar-hi. Autonomia partint de la base de l'Estatut del 1932". Això no va ser possible. Trias i Peitx va morir el 7 d'agost del 1979, el mateix dia de l'acord sobre l'Estatut que obria les portes a l'autonomia catalana. La mort el va trobar a Cuixà, on acostumava a passar les vacances. Per ell –deia–, ser a Cuixà era com ser a Catalunya sense trobar-se l'Espanya de Franco. El pare Oleguer Porcel, prior del monestir de Cuixà, va complir la promesa que li havia fet uns anys abans, i va permetre que fos enterrat dins el monestir. Avui, reivindiquem la seva figura i desenterrem la seva història.

 

 

 

 

ARXIVAT A:
Guerra Civil espanyola Segona Guerra MundialNazisme
NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut