Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
"Sense ficció": "Els nens de la riuada"

Quan un riu de fang ensorrava les cases i s'enduia els veïns

El 1962 Asunción Garcia Campoy era una nena i vivia a la barriada de les Arenes de Terrassa amb els seus pares. No ha pogut oblidar la por que van passar la nit de la riuada. És un dels testimonis del documental "Els nens de la riuada", estrenat a "Sense ficció"

Enllaç a altres textos de l'autor

Asunción García Campoy

Supervivent de la riuada del 1962 a Terrassa

En tinc imatges i records vius, inesborrables, permanents. També en tinc llacunes i punts en blanc, d'aquella nit fatídica. Tot va començar en fer-se fosc. La meva mare parlava amb l'Engràcia, la veïna, i jo esperava que em fes cas, perquè havia de dir-li que no portava la carn perquè havia perdut els diners. Un carreter es va aturar al seu davant i sense més, els va dir que no sabien on s'havien instal·lat, que havien edificat a la llera d'un riu i que cada cent anys hi havia una gran desgràcia… I va seguir el seu camí.

 

El documental il·lustra els records d'Asunción Garcia. El primer és el del senyor amb un cavall que els va advertir del perill per haver edificat en la llera d'un riu (Documental "Els nens de la riuada")

 

Va començar a plovisquejar i vam entrar a casa. Ja érem al llit, els meus pares, la meva àvia Asunción i nosaltres, la Concha i jo. Vaig sentir el meu pare que cridava i li deia a la meva mare: "Berta, Berta, agafa les nenes!" S'havia abocat a la finestra i només quedava un pam perquè l'aigua entrés a casa, i vivíem en un primer pis. Ens vam abraçar els cinc i ens vam posar a resar. De sobte la meva mare es va deixar anar i va dir: "Així no, així no!" Cridava i donava cops de puny a la paret. El veí va contestar i no sé com, me'n recordo que caminàvem sobre el muret del pati en fila índia, el meu pare amb la Concha a coll, la meva mare que em donava la mà i l'àvia Asunción al darrere. A les fosques, il·luminats per milions de llampecs, vam arribar a casa de l'Enrique. I vam seguir, d'aquesta manera, fins a l'última casa del carrer, que estava mig destruïda i que feia de refugi als supervivents. Era l'única del carrer que quedava en peu, perquè cada vegada que passàvem d'una casa a una altra, aquesta desapareixia amb un gran estrèpit.

 

A mesura que l'Asunción fugia amb la seva família, entre pluja i llampecs, desapareixien les cases que deixaven enrere (Documental "Els nens de la riuada")

 

Allà recordo una noia jove que dirigia la pregària, i dones i nens resant en semicercle. A mà esquerra hi havia alguns homes, entre ells el meu pare, que llençaven una corda a l'aigua perquè miressin d'agafar-s'hi els que passaven arrossegats per la riera. No vaig veure'n cap que se salvés.

 

Els intents de llançar una corda amb un nus gros per salvar la gent que arrossegava la riuada van ser fallits (Documental "Els nens de la riuada")

 

L'Asunción recorda com el fang arrossegava amb força les persones (Documental "Els nens de la riuada")

 

Vaig parar de resar i em vaig acostar al pare, i llavors va aparèixer no sé d'on una dona completament despullada i ensangonada, veïna del carrer, que intentava tirar-se al fangar en què ja s'havia convertit l'aigua. La seva filla de catorze anys s'estava enfonsant al fang. Aquesta dona la subjectaven entre tres o quatre homes, perquè tractava d'anar amb la filla. I la nena movia la mà, només sobresortien del fang el cap i la mà, acomiadant-se de la seva mare. No sé si va ser la meva imaginació o si la vaig sentir de veritat, "adeu mama, adeu", i es va acabar d'enfonsar.

 

Aquesta imatge reprodueix el record més traumàtic de l'Asunción (Documental "Els nens de la riuada")

 

La meva mare em va agafar i em va portar amb la resta, però quan va trobar un matalàs a terra, ens hi va posar a les tres, a la meva germana, l'Engracita i jo. Arrossegant-lo ens va treure del mig de la plataforma on érem i ens va ficar en una habitació perquè no veiéssim tantes coses. Uns minuts després vaig sentir que el matalàs es bellugava i eren la meva mare i l'Engràcia tibant el matalàs cap enmig de la plataforma. S'havia obert una línia molt fina al sostre. De sobte es va ensorrar tot aquell tros i ens vam quedar a un metre de l'aigua. De poc…

Després ja només recordo que el meu pare em duia a l'esquena, jo aferrada al seu coll, nedant cap a algun lloc que ell sabia. Com si alguna cosa ens hagués xuclat, ens vam enfonsar uns quants metres sota l'aigua, però vam tornar a la superfície i el pare em va deixar a terra ferma amb més gent, i va tornar a buscar la resta de la família.

No recordo res del que va passar després. Ni d'aquells dies, ni de com vaig anar a Jaén amb la meva àvia Concha. Em vaig quedar tan trasbalsada que ni dormia ni menjava, era com estar somnàmbula.

 

Esther Lázaro Sanz, investigadora i directora del documental, a la dreta, entrevista Asunción García Campoy, a l'esquerra (Documental "Els nens de la riuada")

 

Quan el meu pare em va venir a buscar a Jaén i vaig tornar a Terrassa, sis mesos després, em vaig quedar parada de veure que vivíem en unes cases de fusta sense portes, un metre sobre el terra. Però d'ençà aquell moment ja no tinc mals records. Només me'n recordo de com treballaven els meus pares, amb la botiga oberta divuit hores al dia, i de la meva mare plorant i cridant "no puc més, no puc més". Però sí que va poder. Els diumenges eren molt especials, perquè els meus pares, malgrat el cansament, es mudaven, ens posaven ben maques, ens portaven a missa (només nosaltres dues) i després a voltar amb la furgoneta. Junts estàvem bé i feliços.

 

Quan ja van construir els habitatges per als damnificats, i els meus pares ja havien moblat el nostre i preparaven el local per posar una botiga, tot això amb préstecs a baix interès, el meu oncle Alfredo els va animar perquè fessin unes vacances i anessin a Eivissa. Ell treballava a l'empresa del comte de Godó, Salamat, i l'havien destinat a Eivissa a la construcció de les grans infraestructures: l'aeroport, la central elèctrica i les carreteres.

Els pares hi van anar, i l'illa els va causar tal impacte que tres dies després ja tornaven a Terrassa: van regalar els mobles a la família, van omplir la furgoneta i ens vam instal·lar a Eivissa.

Allà va ser com trobar el paradís. Les pors i els mals records van quedar enrere i la família va començar a viure de nou.

 

Asunción Garcia Campoy no havia tornat mai a la riera de les Arenes fins al rodatge del documental. Actualment és empresària (Documental "Els nens de la riuada")

 

 

 

 

 

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut