Quan saps que falten respostes

El director d'"1-O, cas obert", Carles Torras, explica com la declaració de Soraya Sáenz de Santamaría davant del Tribunal Suprem va ser el detonant perquè decidís fer un documental que posés llum sobre la resposta de l'Estat al "desafiament català"

Carles Torras

Director d'"1-O, cas obert"

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Soraya Sáenz de Santamaría era la persona ungida per Mariano Rajoy per dissenyar la resposta de l'Estat al que ells anomenaven -i anomenen- "el desafiament català". En canvi, durant la seva declaració al Tribunal Suprem, Soraya va tenir molt interès a desempallegar-se de qualsevol responsabilitat operativa en els fets de l'1 d'Octubre. A preguntes -insistents i incisives- de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, Soraya Sáenz de Santamaría va dir textualment que "no va dissenyar ni prendre part en el dispositiu policial" que va reprimir violentament els electors catalans.

Assegut a casa meva davant la televisió, va ser just en aquell moment quan em va caure la cullereta dins del cafè amb llet i em vaig esquitxar els pantalons. No podia ser. No podia ser una contradicció tan flagrant entre el que estava dient Soraya Sáenz de Santamaría, l'arquitecta de la resposta espanyola al desafiament català, i la informació que jo tenia de primera mà sobre el que en realitat va succeir les setmanes anteriors a l'1 d'octubre del 17.

Hi havia una enorme preocupació al gabinet de Rajoy pels efectes que podia tenir un segon 9N a Catalunya. L'encàrrec del president del govern a la seva vicepresidenta va ser que s'ocupés directament de coordinar l'operatiu estatal a Catalunya, tant pel que fa a la negociació amb la Generalitat com a la designació de comandaments operatius i el seguiment de les seves decisions sobre el terreny. De fet, com és sabut, Soraya es va fer condicionar un despatx a la delegació del govern i venia a Barcelona amb marit i fill cada setmana (una vegada al seient del davant del meu a l'AVE, per cert: allò va ser un senyal).

La vicepresidenta va organitzar trobades "off the record" amb periodistes tant de Madrid com de Barcelona en què va voler transmetre sensació d'absolut control de la situació. Va dir repetidament que no hi hauria ni urnes ni paperetes, perquè suposadament les forces de seguretat les havien d'interceptar abans de la data electoral. I va fer una detallada exposició de totes les disposicions legals que havia previst el seu equip per tenir-ho tot ben lligat.

Per tot això, no és que no me la cregués quan la vaig sentir al judici. És que vaig saber que no deia la veritat.

Dlo/Magnolia i El Nacional vam decidir unir esforços per respondre a qüestions, com aquesta, que el judici de l'1-O va deixar en l'aire. El documental "1-O, cas obert" ens ajuda a fer llum entre les bambolines de la repressió espanyola.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS