Ajuntaments rurals en perill sense les hidroelèctriques

Els pròxims anys començaran a caducar les concessions de les instal·lacions construïdes fa més de 75 anys i això pot suposar un greu perill per a molts d'ajuntaments. En alguns casos, estan condemnats a mort, segons Francisco Pérez Torrecilla, president de Femembalses, la federació que aplega uns 600 municipis amb centrals i embassaments a Espanya. "Si no fem res, perdrem molts dels pobles del Pirineu. No queda temps per continuar pensant. Hem d'actuar", és el crit d'alarma que també ha fet el president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, al qual se suma l'advertiment del seu homòleg d'Osca, Miguel García: "La desaparició de pobles és una amenaça permanent". "Si no fem res, perdrem molts dels pobles del Pirineu", Joan Talarn, president Diputació de Lleida Pressupostos lligats a les concessions La possibilitat que caduquin les centrals preocupa, i molt, alcaldes com Josep Dalmau, de la Torre de Capdella, a la Vall Fosca, on es van construir les primeres grans hidroelèctriques de Catalunya: "Dels 650 ajuntaments que estem a dintre la Federació, ara posem-nos al cas que tot caduqués. Molts ajuntaments ja podrien tancar les portes, perquè entre el 80 i 90% del pressupost dels ajuntaments venen dels impostos de les centrals hidroelèctriques". Josep Dalmau, alcalde de la Torre de Cabdella, Pallars Jussà. (Marc Durà Pipo) Quines concessions caduquen aviat? De moment, fins al 2027 caducaran les concessions de 19 centrals que depenen de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. Dues són a Catalunya: la minicentral de Mal Pas, al riu Santa Magdalena, i la de Castillonroy, al canal de Pinyana. Aquestes són les dades oficials del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic i que Javier San Román, de la Confederació Hidrográfica de l'Ebre, va confirmar al programa "Sense ficció". Canonades forçades de la central de Lafortunada, a Osca. (Marc Durà Pipo) Concessions sota sospita Però hi ha qui posa en qüestió les dades de la CHE i considera que moltes centrals centenàries ja haurien d'haver tornat a l'administració pública fa molts anys. No és el cas de l'alcalde de la Torre de Cabdella, que té por de perdre els diners que aporten les centrals a les arques públiques. Ara bé, admet obertament que és "una anomalia" el fet que una central com la de Cabdella, de l'any 1914, caduqui més tard que la central reversible de Sallente, del 1985. Tampoc al president de la Diputació de Lleida li consta que hi hagi més centrals que caduquin aviat a Catalunya, tot i reconèixer que, en el cas de les concessions, "els períodes són molt llargs, excessivament llargs". On se'n van els impostos? El gran problema per als petits ajuntaments de muntanya amb centrals és que, un cop s'acaba la concessió, les instal·lacions tornen a mans de l'administració pública, en aquest cas a la CHE. I les administracions no han de pagar l'impost d'activitats econòmiques, l'IAE, que sí que paguen les empreses privades. "Si recursos consolidats des de fa cent anys desapareixen, això és molt greu", insistia el president de la Diputació d'Osca en una jornada organitzada a Madrid per presentar un manifest i reclamar respostes als diputats, als senadors i al govern espanyol. Miguel García mostrava la seva contrarietat: "No és normal que les taxes o impostos que es generen al nostre territori es destinin lluny d'aquest territori. Se'ns està exigint preservar i mantenir el territori. Però després s'enduen els recursos fora." Les petites poblacions de Lleida i Osca reclamen que siguin els pobles els que decideixin les solucions que més els convenen i que no es faci des de despatxos llunyans a Madrid, Barcelona o Saragossa. La llei 'no diu enlloc' que s'hagi de tenir en compte el territori, assegura rotundament Javier San Román des de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. (Marc Durà Pipo) "La Ley de Aguas en ningún sitio dice que haya que tener en cuenta el territorio o que haya que mirar el bien social. Eso no lo dice en ningún sitio" Javier San Román, CHE Primers pobles afectats La por d'alcaldes com Josep Dalmau es basa en fets reals i molt propers. Ja hi ha mitja dotzena de centrals aragoneses que han acabat tornant a l'administració. L'última, la de Lafortunada-Cinqueta, després d'un llarg procés judicial de més d'una dècada. I no tot han estat flors i violes amb la nacionalització. L'Ajuntament ha deixat d'ingressar els impostos que pagava Endesa, perquè Estat no paga l'IAE. Després d'anys batallant per a la reversió, ara, el secretari de l'Ajuntament del petit poble de Tella-Sin, Joaquín Irigoyen, centra tots els esforços a reclamar una compensació al territori. En declaracions al "Sense Ficció" considera essencial mantenir la pressió política: "Si podem canviar la Constitució en un cap de setmana, podem canviar un article de la Llei d'Hisendes Locals, que parla de l'IAE." "Si podem canviar la Constitució en un cap de setmana, podem canviar un article de la Llei d'Hisendes Locals", Joaquín Irigoyen, secretari Ajuntament Tella-Sin Central hidroelèctrica de Lafortunada-Cinqueta, al municipi de Tella-Sin (comarca de Sobrarb, Osca). (Marc Durà Pipo) "Una reivindicació justa" El govern espanyol reconeix que reclamar compensacions per lluitar contra el despoblament "és una reivindicació justa". L'actual secretari general per al Repte Demogràfic i antic Síndic d'Aran, Francesc Boya, es va solidaritzar amb els alcaldes del territori que es van desplaçar a Madrid. "Estem en un moment decisiu", segons Boya. Considera que cal articular un marc legislatiu perquè els territoris productors d'energia i que tenen les infraestructures "siguin compensats per la seva aportació al conjunt de la societat". Ara que ocupa un càrrec al Ministeri, Boya va assegurar que "és una gran oportunitat per als territoris oblidats, dels quals només s'han ocupat les Diputacions". Des de la Diputació de Lleida, Talarn reblava el clau: "L'aigua és vida, però per a molts municipis és futur i és oportunitat. No la podem deixar passar".

Ajuntaments rurals en perill sense les hidroelèctriques

La supervivència de molts ajuntaments de petits pobles de muntanya penja d'un fil. D'un fil elèctric, podríem dir. Des de fa cent anys, les arques municipals depenen en bona part dels ingressos que obtenen de les centrals hidroelèctriques