Paco Etxeberria, antropòleg forense: "Hem documentat més de 4.500 casos de tortura policial a Euskadi"

Paco Etxeberria (Beasain, 1957) és doctor en Medicina i metge especialista en medicina legal i antropologia forense. També és professor de la Universitat del País Basc i una autoritat mundialment reconeguda en el seu camp. Els seus dictàmens han estat decisius en casos com les autòpsies de Lasa i Zabala, o l'esclariment de les morts de Salvador Allende, Víctor Jara i Pablo Neruda, a Xile. També ha participat en l'exhumació de nombroses fosses de la Guerra Civil Espanyola, i com a pèrit, en crims com l'assassinat dels fills de José Breton. Personalment i professionalment, es defineix com a "objectiu i imparcial, però mai neutral". Paco Etxeberria ha dirigit, encarregat pel govern basc, l'informe oficial sobre els maltractaments i tortures en dependències policials des del 1960 fins al 2014. Amb un equip d'especialistes de l'Institut de Criminologia de la Universitat del País Basc, n'ha documentat més de 4.500 casos. L'objectiu d'aquest informe, fruit del mandat del Pla de Pau del Govern Basc, era fer un cens de les víctimes de tortures i maltractaments a mans dels cossos i forces de Seguretat de l'Estat: un cens que recull, a més, tota la documentació sobre aquests casos i la gravació d'entrevistes amb cadascuna de les víctimes. "Es tractava de superar una frase que ha estat tradicional en la política basca pel que fa al tema de les tortures, que és la frase "la tortura al País Basc ha estat més que esporàdica", explica. Va ser una oportunitat única de dimensionar el fenomen de la tortura, de conèixer i difondre la veritat i, reconeixent-ne les víctimes, reparar moralment el mal sofert. "On és en Mikel?", d'Amaia Merino i M. Á. Llamas ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i M. Á. Llamas) "Sabem que hi ha hagut uns 20.000 detinguts en el que s'ha anomenat el problema basc des dels anys 60 fins a l'any 2017". D'aquests 20.000, i entre els que van ser voluntaris per explicar la seva experiència, l'equip d'investigadors ha pogut documentar més de 4.000 casos de tortures. El 2018 es va presentar oficialment l'estudi, però des d'aleshores n'han aparegut 500 casos més, només al País Basc. "Hi havia gent que en el seu moment no es van animar, gent que va venir a fer el testimoni i no ho va poder fer, perquè es van ensorrar, perquè van començar a plorar i no podien cal respectar els seus temps, en aquestes persones. I hem anat acumulant nous exemples, perquè aquesta investigació continua oberta, i no s'hi inclou el que pertoca a Navarra, que fàcilment serien un miler de casos més. Una tasca que tindrà continuïtat en els propers anys. Són les altres víctimes que teníem al nostre voltant i que la societat basca coneixia perfectament". Es pot dir que la tortura ha estat un fenomen més que esporàdic, doncs. Si incloem Navarra, són més de 5.000 casos amb tota seguretat. I sempre és una xifra que quedarà per sota la realitat, perquè moltes persones ja no tenen ganes de donar-hi més voltes, i n'hi ha d'altres que han mort en el decurs del temps, a les quals ningú ha mirat mai als ulls per demanar-los què els va passar. Qualsevol correcció al nostre informe serà sempre a l'alça, augmentarà el nom i la intensitat de la tragèdia, perquè gairebé totes les víctimes, i aquestes en especial, tendeixen a simplificar o reduir el que els ha passat. Quan es diu als mitjans que "les víctimes, i sobretot aquestes víctimes, exageren o inventen coses que no han passat, amb la intenció de desprestigiar les forces de seguretat", és una mentida: ho tenim molt avaluat. És més, és al contrari. Les víctimes dels maltractaments, les tortures, els abusos, en general, el que fan és dissimular moltes de les coses que els van passar. El que van viure els deu dies de detenció sota la Llei Antiterrorista és gairebé impossible de resumir. Hi ha qüestions que inclús no te les expliquen perquè potser pensen que no són tan rellevants, t'expliquen el més fort de l'assumpte, però quan tu preguntes: "tot això era amb crits?" "Ah, sí, sí! És clar que hi havia crits". "I tot això era amb amenaces?" "Ah, és clar que hi havia amenaces". I tot això era amb insults? "Ah, és clar que hi havia insults". O sigui, potser a tot això que acabo de dir no se li dona tota la importància que té. Quines han estat les conseqüències psicològiques i morals, per a les persones que han patit aquestes tortures? Hem pogut estimar que un 10% dels milers de testimonis tenen alguna afectació psicològica. També hi ha moltes afectacions físiques, i aquestes van anar canviant amb el temps: dictadura, transició, democràcia I va arribar un moment en què van arribar les primeres sentències condemnatòries i es procurava no deixar senyals. També hi va haver morts, gent que va morir a les dependències policials o després de passar per comissaria, com Joseba Arregi per exemple, que va morir 24 hores després d'estar a la Direcció General de Seguretat de l'Estat a Madrid. Però el que més seqüeles ha deixat és el mal psicològic. Pel que fa al tema psicològic, cada ésser humà es comporta de manera diferent. Moltes vegades explico que quan una dona et diu "em vaig orinar a la primera patacada", això per a ella és important. El que ha passat després, també, i nosaltres podríem pensar des de la distància que això que acaba de dir no és rellevant, però per aquesta dona pot ser molt, molt rellevant. O quan els deien: "ara continuarem amb els teus familiars, perquè podem detenir la teva mare, l'acusarem de col·laboració i en conseqüència li farem el mateix" Tot això que és de caràcter psicològic mina les persones. En el fons pel que més patim tots és per les incerteses. I els torturadors en saben molt, de manejar les incerteses. Van passar de ser uns brètols colpejadors amb tot tipus d'instruments a manegar aquesta altra dimensió, en què és molt més difícil que hi hagi una sentència condemnatòria. El que és psicològic no es pot separar del que és físic. Amb la mort de Mikel Zabalza sembla que la banyera, és a dir, l'asfíxia humida, es va utilitzar menys. Entre la mateixa policia, hi ha relats -espantats- que alguna vegada algú va estar a punt de quedar-s'hi. Hi ha força casos de gent que van perdre el coneixement diverses vegades: això vol dir que van estar a punt de morir i es van despertar després de no sé quantes hores al terra d'una cel·la, a comissaria. I després, les sessions de tortura van continuar. Un percentatge altíssim et diuen "jo em vaig pensar que em moria, o em vaig voler morir, si hagués pogut m'hauria mort". Hi ha un cas interessant d'un mestre que va ser detingut, i la policia diu que es va tirar per la finestra de comissaria. I quan li preguntes "i tu et vas tirar, o et van tirar?" ell et diu que no ho sap, però li és igual: "Què hi fa si em van tirar o si van provocar que jo fos capaç de tirar-me per la finestra, no importa, el resultat és el mateix". I això ho ha explicat molta gent. "Et posaven una bossa de plàstic, d'aquestes de fer la compra, com les de l'Eroski. Te la posaven, te l'ajustaven, tu començaves a respirar i la bossa se t'anava enganxant, i al principi jo mossegava la bossa com podia, però te'n posaven una altra, una sobre l'altra, i vaig perdre el coneixement més d'una vegada.", Ion Arretxe, detingut en la mateixa operació que Mikel Zabalza, el 26 de novembre del 1985 ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas) Una cosa que ens deixa astorats al final del documental és que tant Ion Arretxe com Idoia Ayerbe, companys de detenció de Mikel Zabalza -ella, la seva promesa- van morir molt joves, amb cinquanta-pocs anys. Sabem que tots dos van morir de càncer, però, pot tenir relació amb les tortures a la caserna d'Intxaurrondo? No hem pogut demostrar aquesta qüestió concreta. També hi ha graus de severitat en les tortures, i en el cas d'Arretxe i Ayerbe van ser realment greus: ús de banyera o bossa, cops, etc. I van creure que morien. A Arretxe li fan la banyera en un riu, i ell pensa que es morirà, i explica molt bé en el vídeo com el cervell se t'esponja, i penses, "ara moriré i ja està, s'ha acabat aquest patir". Si això ha tingut alguna repercussió en el debut d'algunes malalties cancerígenes, nosaltres no podem determinar-ho, jo no goso dir sí o no. Però que després van viure situacions perpètues de tragèdia, de malestar, d'incidències negatives, segur. Cal tenir en compte que tots dos van quedar amb seqüeles. Idoia no va poder remuntar mai aquesta situació. Va quedar amb l'efecte d'un estrès postraumàtic que no va poder remuntar, no només pel que li va passar a ella sinó pel que li va passar al seu company, a Mikel Zabalza. Ell va morir i a sobre no la creien, això és inaudit. Quan ella va explicar, després de quedar en llibertat a l'Audiència Nacional, que ella també havia patit maltractaments, no la van creure, la van desqualificar: "això segur que ho diu per molestar, per enganyar". Que no et creguin, però tu sàpigues que el teu company, que estava a l'habitació del costat, que vas sentir els sorolls, etcètera, que imaginaves el que estava passant I que després et diguin la versió de la desaparició, que ella no creu en absolut, això la va deixar marcada de forma perpètua. I amb Ion Arretxe, passa una cosa molt semblant: ell sempre va estar amb aquest rum-rum al cap. El van detenir sense cap sospita, gratuïtament. Perquè les raons per les quals va ser detingut apareixen en un informe on queda clar que era per "veure si a través d'ell es podia arribar a algú altre". Per cert, Ion Arretxe no coneixia ni Zabalza ni Idoia Tots van quedar en llibertat sense càrrecs a la porta de comissaria. Hi va haver molts casos de persones a qui es va aplicar la llei antiterrorista, que després quedaven en llibertat sense càrrecs. Al documental, Ion Arretxe elabora una maqueta del pis de la caserna de la Guàrdia Civil a Intxaurrondo, a Sant Sebastià, on va ser torturat ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas) Què li va passar a Mikel Zabalza? Se li van fer dues autòpsies, en les quals van intervenir quatre forenses, però no hi va haver un resultat determinant. El que és segur és que va patir una asfíxia amb el que anomenem un enfisema hidroaeri, és a dir mort per asfíxia. Això queda clar pel que es va apreciar als pulmons. Ara bé, va ser una asfíxia humida, va ser una asfíxia seca? Perquè en la resta de detinguts es va aplicar la bossa -una asfíxia seca- i també la banyera, asfíxia humida. I d'aquí ve la dificultat. Si només fos humida això podria coincidir amb la versió oficial que va morir ofegat al Bidasoa. Però hi ha molts altres arguments: també podria haver-se ofegat a les banyeres de la caserna. Ara s'està tornant a analitzar tot, i la versió oficial no es pot sostenir. Aviat sortiran els resultats de la investigació que s'ha dut a terme per part del govern basc. Mikel Zabalza continua present en la memòria dels bascos. No hi ha hagut judici ni per la seva mort ni per les tortures rebudes pels seus companys de detenció ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i M. Á. Llamas) Hi ha una apreciació judicial que diu que aquí hi caben totes les hipòtesis, cosa que ja posa en dubte la versió oficial. Aquesta explicació que es va tirar al riu Bidasoa i es va ofegar no es resol només amb una qüestió forense, per a mi el que és rellevant és l'escenari. Són les sis del matí, encara no s'ha fet de dia, i diuen que tres guàrdies civils, guàrdies d'elit de la lluita antiterrorista acompanyen Zabalza a buscar un zulo. Zabalza va emmanillat, van per un túnel que té un forat i Zabalza s'escapa pel forat. Diuen que el persegueixen, però no el persegueixen. Tot és increïble: a un quilòmetre de distància en línia recta hi ha una caserna de la Guàrdia Civil amb una dotació de 10 homes, però els tres guàrdies que acompanyen Zabalza diuen que no ho sabien, i els que eren a la caserna diuen que no van veure ningú aquella nit, que no es van adonar que arribava un cotxe amb 4 persones. Això, coneixent l'escenari, ja és increïble. Del forat del túnel al riu hi ha com 10 metres de distància, un terreny rocallós que jo crec que és totalment impossible, a les fosques, emmanillat amb les mans per davant, baixar per un terreny vertical i arribar a l'aigua, ni volent. S'hauria quedat a metre i mig, s'hauria partit la cara. En aquest capítol de la websèrie "Objectes perduts" ("Galdutako Objektuak"), realitzada amb material extra del documental "On és en Mikel?" (Non dago Mikel?), el metge forense Paco Etxeberria i Iñigo Iruin, advocat de la família Zabalza, es desplacen fins al túnel d'Endarlatsa, al riu Bidasoa, Navarra. És l'escenari on, segons la versió oficial, Mikel Zabalza va fugir de la Guàrdia Civil. Hi ha més coses: l'escenari, les circumstàncies, el relat dels altres protagonistes aquella nit a Intxaurrondo que van ser torturats. Això et permet imaginar que hi ha hagut maltractaments i que Zabalza, que era una persona a qui havien operat dues vegades en el seu últim any per un problema abdominal, no ho va poder aguantar. Demostrar això es fa difícil, però en conjunt hi ha molts elements que em permeten, a mi i a molta altra gent, no creure la versió oficial. No la vam creure aleshores ni la creiem ara. Ni la creien les autoritats judicials ni tampoc algunes autoritats polítiques, que van arribar a dir "això és rocambolesc, com se us ha pogut escapar un individu emmanillat"? Zabalza no hauria pogut fugir a França pel riu, perquè a l'altra banda, en aquella zona, no hi ha França, sinó que és Navarra. Els submarinistes de la Creu Roja havien rastrejat la zona on després es va trobar el cos, amb molt poc corrent, i no van trobar res. Tenien clar que allà no hi havia el cos. Hi ha un caçador que era molt a prop i tampoc no va veure res. Hi ha moltes dades per pensar que la versió oficial és falsa, i si és falsa, si aquesta vegada també van mentir, és per alguna cosa. El cosí de Mikel Zabalza, Manolo Vizcay, detingut a Intxaurrondo amb Mikel Zabalza, explica perfectament com va sentir allà les queixes, els gemecs, els crits, del seu cosí. No de cap altre. Separats només per un envà. I, a més, altres detinguts van veure el cos, en un moment determinat, sobre una llitera. Van notar que passava alguna cosa per com canviava l'actitud d'un moment a l'altre. Això va passar aquella primera nit. Van entrar allà a les tres i escaig del matí, i a partir de les sis ja no se senten ni els gemecs ni res. Jo crec que a més van trigar uns dies a preparar aquesta versió, perquè al principi tot era "se'ns ha escapat, se'ns ha escapat", i quan es va donar la versió amb detalls, quan la va donar el ministre Barrionuevo al Congrés a petició del diputat Marcos Vizcaya, ja havien passat unes dies. "Hi ha la nostra versió i hi ha l'altra versió, la dels que són amics de la gent que segresta, extorsiona i assassina al País Basc. Aquestes són les dues versions que hi ha, i cal optar per l'una o per l'altra", José Barrionuevo, ministre de l'Interior (PSOE), al Congrés dels Diputats ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas) Tu no vas poder participar en les autòpsies, entenc. Es van fer a Pamplona. A mi, amb un altre metge forense de San Sebastian, m'hi va enviar el fiscal en cap de Sant Sebastià, però quan vam arribar hi havia força embolic. Al final, al jutge Zubiri, que era el que portava la investigació, li va semblar que érem massa forenses. Jo vaig entrar a l'Institut Anatòmic Forense i vaig veure el cadàver sobre la taula, però no hi vaig tenir accés ni vaig poder participar pericialment en el cas. Com es poden curar aquestes ferides? Les dels que han estat víctimes de tortura, les de la societat basca a què pertanyen, les de tots els afectats pel conflicte? En primer lloc, coneixent la veritat, fent tasques com la que es va fer per part del govern basc, i en l'actualitat amb les lleis de reconeixement, en què es mira als ulls a la gent i se'ls diu que expliquin lliurement el que els va passar. I quan aquestes persones et diuen que és la primera vegada que els demanen que expliquin el que els va passar, i se sinceren, i tot queda gravat, i se'n tornen a casa amb un DVD i poden reunir la família i dir "mireu, mai m'he atrevit a explicar-vos-ho ni a donar detalls, però ara vull que sapigueu això". La família queda commoguda, sabien que a l'home l'havien detingut, que ho va passar molt malamentetcètera. Però quan veuen el conjunt jo crec que es produeix un efecte sanador, de reparació, sobretot. Penso que el que fem serveix per a reparar, no en la part econòmica, sinó en el reconeixement. Hem d'adonar-nos del que passa al País Basc: hi ha unes víctimes que tenen reconeixement social i els falta el reconeixement institucional, i hi ha altres víctimes que tenen el reconeixement institucional i els falta el reconeixement social. És per aquí per on hem de treballar. En matèria de tortura i maltractaments òbviament el que falta és el reconeixement institucional, que crea una veritat oficial i que les víctimes agraeixen, perquè potser havien pensat que arribarien al final de les seves vides sense que els cregués ningú més que el veí, l'amic o el company. Silenci d'Ion Arretxe, en acabar l'entrevista del metge forense Paco Etxeberria. Va denunciar les tortures que havia patit el 1985 a mans de la Guàrdia Civil, però el seu cas es va sobreseure per falta de proves ("On és en Mikel?", d'Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas)