"No puc respirar": quan el racisme institucional ofega, literalment, també ara i aquí

D'ençà la mort de George Floyd fa més d'un any i mig, hi ha un degoteig constant als nostres mitjans de comunicació de notícies relacionades amb el racisme als EUA: d'assassinats brutals d'afroamericans sovint a mans de policies, a vegades de supremacistes blancs, de judicis que conclouen en doloroses absolucions, o en històriques condemnes Aquestes informacions confirmen en el nostre imaginari col·lectiu la realitat dels EUA com un país tossudament racista. De forma probablement involuntària, l'èmfasi en el racisme nord-americà dilueix el problema del racisme a la nostra societat i alleuja consciències. I això és problemàtic. I els moviments antiracistes d'aquí ens ho van recordar. D'aquesta reflexió i de la voluntat de posar el racisme institucional al centre del debat públic va néixer el documental "Els nostres George Floyd", que emet el "Sense Ficció" de TV3. El nostre film documenta les històries de quatre persones estrangeres o racialitzades que van morir els darrers anys sota custòdia de l'Estat en situacions com a mínim estranyes, o potencialment delictives. Per bé que en alguns casos els mitjans generalistes se'n van fer ressò, no van suscitar un interès ni una cobertura que s'apropi a la de l'assassinat de George Floyd a milers de quilòmetres. Aquí, molt pocs recorden els noms de l'Elhadji Ndiaye, l'Ilyas Tahiri, en Iassir al-Ianoussi o l'Aramais Manukian. I això, tot i que en alguns casos també van sortir a la llum gravacions dels instants previs a la mort on l'abús d'autoritat se sent com una puntada de peu a l'estómac. Els llocs, les circumstàncies i les institucions implicades en les seves morts són molt diferents, la distància que va dels carrers de Pamplona, a un centre de menors d'Almeria o una comissaria dels Mossos d'Esquadra. Però un fil no sempre visible vincula tots els casos: el de la impunitat. Les investigacions oficials rarament van mostrar un mínim zel per esclarir els fets. De fet, en alguns casos, més aviat semblaven aspirar a encobrir negligències o males pràctiques dels cossos implicats. Alguns casos es van arxivar perquè les càmeres en teoria no estaven gravant la nit dels fets. També hi ha casos d'autòpsies que semblaven sostenir tesis contradictòries, o fins i tot en algun van aparèixer misterioses bossetes amb droga dins d'una cel·la d'una comissària policial. En tots els casos, les investigacions es van quedar aquí i el dubte dels amics i familiars es va quedar sense resoldre gràcies a explicacions incoherents o incompletes. Mai es va arribar ni tan sols iniciar cap judici. Al final, la defunció d'unes persones massa joves per experimentar una mort natural s'acaba explicant a la societat per atacs de cor inusuals, o col·lapses fruit de la mala sort. Andrés García Berrio, Centre Irídia (Documental "Els nostres George Floyd") "Hi ha un problema estructural en el marc de l'estat espanyol amb una justícia que tendeix a no garantir els drets fonamentals i els drets humans? Sí, existeix. Però això es veu agreujat quan les persones són racialitzades", Andrés García Berrio, portaveu d'Irídia-Centre per la defensa dels drets humans. L'advocat Nabil Meknessi, que defensa sovint persones d'origen magribí que han vist els seus drets manllevats coincideix en el diagnòstic. D'acord amb la seva experiència, els casos en què s'acusa les autoritats de maltractes o abusos a les persones racialitzades "se sol investigar menys". "S'han de fer uns esforços enormes perquè s'investiguin. I esclar, partim de la base que són individus particulars sols, amb pocs recursos els que estan intentant lluitar contra tot un aparell tan poderós com l'Estat", Nabil Meknessi, advocat L'existència d'un racisme institucional ben estès i arrelat que discrimina les persones estrangeres o racialitzades no és només una qüestió d'opinions subjectives, sinó que es veu clarament reflectit en nombroses dades. "No és casualitat que a un servei d'atenció i denúncia de casos de violència institucional com el que tenim a Irídia, el 43% dels casos siguin de persones migrants i racialitzades ... A més, hi ha una tendència a l'alça", remarca García Berrio. Com tampoc és casualitat que un estudi de la Universitat de València detectés que la probabilitat que una persona blanca fos aturada al carrer per procedir a una identificació fos deu vegades menor que a una persona romaní o set vegades menor que una persona magribina. La mort d'Elhadji en una identificació a Pamplona va aixecar les protestes d'entitats antiracistes i solidàries (Documental "Els nostres George Floyd") Tanmateix, el discurs oficial és que a Espanya i a Catalunya no existeix el racisme institucional. Un cop més, les autoritats solen recórrer a la suada tesi de la "poma podrida", o els "casos aïllats". Mentre a les institucions dels EUA, per seguir amb la comparació, hi ha una àmplia consciència de l'existència d'aquest problema, a casa nostra es fa els ulls grossos. El silenci és eixordador. La majoria de vegades, el racisme institucional es tradueix en algun tipus de falta de respecte, o en la pèrdua de temps, i desemboca en una simple emprenyada. Altres cops, però, pot comportar diferents graus de violència física, i fins i tot, la mort. Potser, si aquests casos més extrems no tenen una visibilitat més gran és perquè succeeixen en un país en què històricament un vel de silenci administratiu ha cobert les morts sota custòdia. Gràcies a la petició del diputat Jon Iñarritu, les autoritats van fer pública una llista dels casos de mort sota custòdia a l'estat espanyol des del 2010. La xifra que establia aquest informe oficial era de 65 persones, però vam detectar que hi mancaven diversos noms. Per tant, el nombre real és encara més elevat. En tot cas, de tots aquests casos, que estan classificats oficialment com a "morts naturals" o "suïcidi", en molt pocs hi va arribar a haver un judici per negligència, i que sapiguem, no hi ha hagut cap condemna. A petició d'un diputat al Congrés, les autoritats van fer pública la llista de morts sota custòdia des del 2010. Un total de 65, però hi manquen diversos casos, com el d'en Yassir (Documental "Els nostres George Floyd") La investigació periodística al voltant de les morts dels quatre protagonistes d'"Els nostres George Floyds" ens ha suscitat més preguntes que respostes. Per què hi ha més acusacions de racisme als cossos policials? Pot ser que hi estigui sobrerepresentada l'extrema dreta? Per què els jutges mostren tan poc zel quan les víctimes són persones racialitzades? És potser pels seus propis prejudicis racials, per corporativisme o per la seva dependència dels cossos policials? Realment hi ha una opció d' "humanitzar" els CIES? Les respostes no són fàcils, i ens porten inevitablement a la pregunta central de l'estructuralitat del racisme a la nostra societat i a les nostres institucions, però com més tardi la nostra societat a fer-se aquestes preguntes, més tard arribarà la solució. Article de Marc Almodóvar i Ricard González, directors d'"Els nostres George Floyd"