Negacionistes del canvi climàtic, l'engany del segle

Una campanya que ha aconseguit ajornar durant dècades les mesures urgents per salvar el planeta. Com ho ha fet? Desmobilitzant, desinformant i adormint una opinió pública a la qual deia el que volia sentir: Escalfament global? "No hi ha dades que ho demostrin". Canvi climàtic? "El clima sempre ha tingut oscil·lacions". Efecte hivernacle? "Siguem seriosos, sisplau". Una amenaça contra la vida al planeta? "Falòrnies apocalíptiques escampades pels comunistes". La versió espanyola en seria la famosa frase de l'expresident Mariano Rajoy: "Tinc un cosí físic que diu que si no podem saber el temps que farà demà a Sevilla, com hem de saber què passarà d'aquí 300 anys?" Qui feia aquestes afirmacions als mitjans, en publicacions de prestigi, en debats públics o trobades internacionals no eren, òbviament científics. Eren, i són, propagandistes, polemistes experts, comunicadors pagats i promoguts per la indústria petroliera. Una indústria que ha finançat generosament organitzacions, universitats, centres d'investigació i mitjans de comunicació per tal de dominar el debat públic amb un objectiu: sembrar el dubte sobre les afirmacions científiques i convertir en discurs majoritari el negacionisme o, com s'estimen més dir-ne, l'escepticisme climàtic. "No soc científic", diu un d'ells, "però sé molt bé com derrotar-los a la tele". En els últims trenta anys, un exèrcit de polemistes i comunicadors d'organitzacions finançades per les companyies petroleres ha ocupat platós i publicacions en defensa del negacionisme climàtic (Documental "Negacionistes del canvi climàtic") El 1988 el científic James Hansen, de la NASA, va comparèixer davant el Senat dels Estats Units amb un missatge urgent: "L'escalfament global és més greu del que podem descriure amb precisió, i manté una relació directa de causa-efecte amb l'anomenat efecte hivernacle". Els efectes devastadors dels combustibles fòssils sobre el clima no eren cap misteri. Científics de tot el món estaven d'acord amb Hansen, i el mateix president George Bush estava disposat a parlar-ne. Tot semblava a punt per actuar. Va ser aleshores quan van començar a aparèixer en televisió, en horaris de màxima audiència, els primers "experts" que qüestionaven el canvi climàtic: Myron Ebell, Fred Singer, Jerry Taylor o Marc Morano, entre d'altres. Jerry Taylor forma part de l'Institut Cato, un think-tank o laboratori d'idees que s'autodefineix com a "defensor de la llibertat individual, un govern mínim, els mercats lliures i la pau". La feina de Taylor consisteix a influir en l'opinió pública contra l'acció climàtica des de tota mena de mitjans i plataformes (Documental "Negacionistes del canvi climàtic") Tots ells, en nom d'instituts i think-tanks tan influents com CATO, el Competitive Enterprise Institute, o l'Institut Washington pels Valors en les Polítiques Públiques, organitzacions conservadores creades per influir sobre l'opinió pública. Armats d'extraordinàries habilitats dialèctiques, capaços de bombardejar l'interlocutor amb un arsenal d'arguments i dades de difícil comprovació, la seva feina consistia a comunicar que el canvi climàtic no era un problema tan greu. Que era, de fet, un invent polític de les esquerres del món per espantar i manipular la població. La majoria d'aquests experts en parlen avui, sense amagar-se, al documental. Myron Ebell, per exemple, afirma sense enrojolar-se que el canvi climàtic és "un projecte polític desenvolupat a Suècia en els vuitanta com a excusa per apujar els impostos, perquè l'estat de benestar necessita molts recursos". La indústria petrolera disposava de dades pròpies, fiables, sobre la relació entre combustibles fòssils i escalfament global fa més de quaranta anys, però mai no les va fer públiques (Documental "Negacionistes del canvi climàtic") Però com desvela el documental, el problema no és d'ignorància. Fa més de quaranta anys que la indústria petroliera disposa de dades contundents sobre els efectes dels combustibles fòssils sobre el clima. Tot i que mai les van donar a conèixer públicament, aquestes dades van permetre a les diferents companyies, agrupades en l'American Petroleum Institute, API, fer-se càrrec de la dimensió del problema i actuar en conseqüència. És a dir, demanar ajuda als millors experts en comunicació dels Estats Units per plantejar una estratègia defensiva. Una estratègia defensiva -acordada el 1998- que contemplava vuit maneres diferents d'influir als mitjans, reclutant i entrenant científics i influenciant periodistes per "tranquil·litzar" la població. A més, el pla -oportunament filtrat anys després- contemplava influir igualment en els centres escolars, en les universitats (la majoria generosament finançades per l'empresa privada) i en els seus centres de recerca, intentant controlar-ne els projectes d'investigació. "Influir alumnes i professors ajudarà a aixecar una barrera contra els esforços per imposar mesures com el Protocol de Kyoto", s'hi deia. Mesures, s'entén, per limitar les emissions de CO2. Les universitats, de moment, encara no han renunciat al finançament de les petrolieres. En un cas molt similar de conflicte d'interessos, des de l'any 2001 no permeten a la indústria tabaquera finançar cap recerca en temes de salut. Moltes de les estratègies dels escèptics climàtics dels últims trenta anys són les mateixes que havien fet servir unes dècades abans els negacionistes dels perjudicis del tabac, finançats per les companyies tabaqueres. També llavors la publicitat i el discurs públic dels negacionistes posaven en dubte les afirmacions científiques. Durant anys van intentar convèncer l'opinió pública que no hi havia cap relació entre el tabac i el càncer. Fins i tot alguns dels comunicadors estrella han estat els mateixos en les dues campanyes, i igualment les seves mentides han acabat -massa tard- desemmascarades per la realitat. Professora a la Universitat Harvard, Naomi Oreskes va investigar la solidesa científica dels negacionistes del clima. No va trobar ni un sol article favorable a les seves tesis en cap publicació científica de prestigi (Documental "Negacionistes del canvi climàtic") L'estratègia dels escèptics del canvi climàtic ha inclòs, durant molts anys, la fal·làcia d'una inventada batalla entre científics: la de dos bàndols igualment qualificats que arriben a conclusions oposades. Una fal·làcia que Naomi Oreskes, professora de la Universitat de Harvard, va desmuntar amb una anàlisi exhaustiva dels articles revisats i publicats en els mitjans científics de més prestigi al llarg dels anys. No hi ha dos bàndols, en realitat, sinó només un: el consens científic sobre el canvi climàtic és absolut. "Cap dels articles publicats està en desacord amb la idea de l'escalfament global", va concloure. Comprovar-ho i publicar-ho li va costar a Orestes, com a altres crítics del negacionisme climàtic, una campanya demolidora de desprestigi i amenaces personals. Els insults més repetits eren, justament, "comunista" i "estalinista". "Negacionistes del canvi climàtic" és un documental ple d'arguments, exhaustivament documentat i presentat amb ritme i sentit de l'humor, però també una peça excepcional que desvela les interioritats d'una campanya que va canviar el món, i no va ser per a bé. "Negacionistes del canvi climàtic" ("Campaign against the climate", 2020) és una producció de DR dirigida per Mads Ellesøe. &#128242; #CrisiClimàticaTV3