Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Dimarts, a les 22.05, a TV3

Michael Moore envaeix Europa, a "Sense ficció"

Vacances pagades, menús escolars saludables, universitat gratuïta, seguretat social, educació sexual… què s'endú Michael Moore als Estats Units quan l'envien a envair Europa? "Sense ficció" emet "I ara, què envaïm?", un documental en clau d'humor del radical periodista americà

Les forces armades americanes no saben què fer. S'avorreixen. Els comandaments estan amoïnats: les últimes guerres en què s'han ficat no han anat gens bé, i no se'ls acut què podrien envair ara. Qui els podria aconsellar? Convoquen el periodista i documentalista Michael Moore al Pentàgon per parlar-ne… O almenys, així comença el documental.

"Van lamentar haver-se gastat trilions de dòlars i haver ajudat a crear nous grups terroristes com ISIS. Van admetre que l'únic que n'havien tret, d'aquelles guerres era més guerra. Ni tan sols havien pogut portar-nos el petroli d'Iraq que ens havien promès. Se sentien avergonyits, humiliats, i em van demanar consell."

 

La cúpula militar dels Estats Units, amoïnada pel fracàs de les últimes guerres, demana consell al periodista: "I ara, què envaïm?" (Documental "I ara, què envaïm?")

 

Ple d'entusiasme patriòtic, Michael Moore es compromet davant els militars a envair personalment i en solitari uns quants països dels que els Estats Units en puguin treure alguna cosa útil de veritat. Però amb algunes condicions: "Envairé països habitats per blancs, amb noms que pugui pronunciar. N'agafaré allò que necessitem -no petroli- i m'ho enduré a casa, als Estats Units. Perquè tenim problemes que cap exèrcit pot solucionar."

Poc després, Moore aterra a Itàlia. A partir d'aquí, ja som al documental de debò. Tot el que es digui a partir d'ara és cert, potser una mica idealitzat. Per exemple, en la primera trobada amb l'"enemic", una parella anomenada Johny i  Cristina Fencalli -policia i treballadora d'uns grans magatzems- li expliquen que al seu país hi ha vacances pagades. No una setmana ni dos, sinó entre 30 i 35 dies anuals, "sense comptar les festes nacionals, les locals, el Nadal…" Amb els ulls desorbitats, Moore s'ho fa repetir. "I quinze dies quan et cases, pel viatge de noces", afegeixen. "I tot això us ho paguen?" "És clar, són vacances pagades. I al desembre tenim una paga extra."

Incrèdul, Moore se'n va a veure una família de grans empresaris, els Lardini, fabricants de roba de marca. "No us sap greu pagar totes aquestes vacances als vostres empleats?" "No gens. Ens agrada, és just, està bé, hi tenen dret." Les treballadores l'hi confirmen. Claudio Domenicali, president de Ducati, li explica que els seus treballadors també tenen vacances pagades, "i un sindicat molt potent". Tot i així, la fàbrica té grans beneficis, no es pot queixar. Salvatore Bernaducci, un dels líders sindicals de la fàbrica, li aclareix la situació: als italians no els ho han regalat, tot això, s'ho han guanyat. "Ho van guanyar, en una lluita ferotge, els sindicalistes que van venir abans que nosaltres. Van ser perseguits, detinguts, condemnat, acomiadats. Va ser una lluita, i encara ho és."

"Sabeu quantes vacances pagades tenim per llei als Estats Units?" pregunta Michael Moore al Johny i la Cristina. "Zero." "Zero?", ara són ells que no s'ho creuen. "Si teniu un bon sindicat podríeu obtenir dues setmanes. En una bona feina. No conec ningú a qui paguin quatre setmanes de vacances."

 

Moore insisteix al propietari de la fàbrica Ducati: de veritat no li sap greu pagar les vacances als seus empleats? (Documental "I ara, què envaïm?")

 

Els Estats Units i Itàlia estan entre els 15 països més productius del món,  "i els americans treballem moltes més hores que els italians, però no som tan productius com ells", diu Moore. "Això és perquè no feu prou vacances" (Johny). "Això és perquè no feu prou l'amor" (Cristina). "Crec que aquí teniu més temps, feu més sexe i per això sou més feliços i treballeu millor", reconeix el periodista americà. "I una de les coses que m'enduré d'aquí és aquesta idea de donar als treballadors quatre setmanes de vacances pagades". Moore planta la bandera americana a la sala d'estar de la parella italiana, i també a les fàbriques Lardini i Ducati.

La invasió individual i incruenta d'Europa continua a França, "a una de les millors cuines del país, per veure com preparen un menú gourmet". És la cuina del menjador escolar d'una escola pública, en una de les zones més deprimides del país. "Què mengen aquí els nens?", demana al cuiner uniformat. "Un menú dissenyat per un nutricionista, com sempre. Avui, amanida de tomàquet i mozzarella, pernil a la mostassa, pasta i gelat de vainilla". A les escoles franceses, li expliquen, l'hora de dinar és com una classe més, on les criatures aprenen a menjar civilitzadament. "Així quan siguin grans sabran com és una dieta equilibrada", li explica la regidora d'ensenyament. Els alumnes beuen aigua de l'aixeta, mengen a taula amb plats i estovalles i fan cara de fàstic quan Moore els ensenya una foto del típic dinar d'una escola americana: ranxo servit en una safata metàl·lica o porqueries tretes d'una màquina expenedora. "Em miren com si els hagués ensenyat fotos truculentes d'un episodi de CSI", diu.

"I com és que els francesos es poden permetre aquests àpats a les escoles, ells que fins i tot tenen la sanitat pública gratuïta?", es pregunta i respon el periodista. "Pels impostos. Pagant una mica més que els americans, reben molts més serveis. I a sobre, els expliquen detalladament, amb el rebut dels impostos, en què es gasta el govern els seus diners." No gasten tant en armament com els americans, diu, "perquè els francesos no són guerrers, són amants".

En una classe d'educació sexual a un institut, Moore observa com la professora explica als alumnes la importància de la primera experiència amorosa. "Preneu-vos el temps que necessiteu, feu que el vostre amant sàpiga el que voleu, perquè sigui un moment màgic". "Un moment màgic?", esclata l'"invasor". "Quan jo anava a l'escola, l'objectiu de les classes d'educació sexual era espantar-nos per allunyar-nos del sexe!" Moore explica a la mestra que a les escoles de Texas funciona un anomenat "Programa d'abstinència", per promoure la castedat entre els alumnes. "Però Texas és el tercer estat americà amb més embarassos adolescents… i als Estats Units la taxa de mares adolescents és el doble que a França, i multiplica per sis la d'Alemanya i per set la de Suïssa". Com a botí, Michael Moore s'endurà de França els menjadors escolars i algunes bones idees sobre impostos i sobre educació sexual.

 

Michael Moore busca a Europa allò que falta al seu país. Un retrat en negatiu del sistema americà, contraposat a les preocupacions socials d'altres nacions occidentals (Documental "I ara, què envaïm?")

 

Pujant al nord, el periodista arriba a Finlàndia per robar-los el sistema educatiu. Ha descobert que -tot i tenir la millor educació del món- en aquest país nòrdic els deures es consideren obsolets i una pèrdua de temps. Krista Kiuru, la ministra del ram, li recorda que els nens "necessiten més temps per ser nens, per ser joves, per gaudir de la vida". Fins i tot per al professor de matemàtiques, l'objectiu és que els alumnes siguin feliços. I funciona! Amb els horaris escolars més curts, Finlàndia té els millors resultats acadèmics. Allà gairebé totes les escoles són públiques, i totes són igual de bones i gratuïtes. "És depriment pensar que els nostres nens no tenen tot això", reflexiona amoïnat Michael Moore després de plantar la bandera al pati d'un centre escolar.

D'Eslovènia, "el país de Rapunzel i la Bella Dorment", l'"invasor" s'endurà la idea de la universitat gratuïta per a tothom, sense estudiants esclavitzats pel deute que adquireixen els americans per pagar-se els estudis. També hi poden anar alumnes estrangers, entre ells hi troba alguns compatriotes.

D'Alemanya, el botí "robat" per Michael Moore no seran només les fàbriques amb vistes i les jornades de set hores, sinó també l'esforç per reconèixer la tragèdia i el crim que va suposar el nazisme. El periodista  recorda que als  Estats Units no hi va haver un Museu de l'Esclavitud fins a l'any 2015. "Si hi ha una cosa que hauríem de robar als alemanys, és la idea que si reconeixes el teu costat fosc i mires de reparar el dany causat, pots alliberar-te i ser un poble millor. Si ells poden, nosaltres també."

 

La voluntat dels alemanys de recordar els horrors del nazisme porta Moore a demanar-se què ha fet Estats Units amb la memòria de l'esclavisme (Documental "I ara, què envaïm?")

 

De Portugal, Moore s'emporta la despenalització del consum de drogues, amb un sistema sanitari gratuït que promou la rehabilitació dels toxicòmans, i la idea -explicada per un policia- que la dignitat humana ha de ser la columna vertebral de la societat. "La pena de mort va contra la dignitat humana."

A Noruega, el pacífic "invasor" s'enamora d'unes presons exemplars destinades a rehabilitar els presos i reintegrar-los a la societat; de Tunísia -l'únic país no europeu que visita- Michael Moore s'endú les clíniques de salut reproductiva i l'avortament gratuït. I quan arriba a Islàndia, on admira el poder femení en moltes de les institucions més poderoses de l'Estat, el periodista ret homenatge al fiscal que va encausar els responsables de la gran crisi financera.

"He envaït Islàndia perquè vau decidir investigar i processar els vostres banquers després del col·lapse financer, i en vau tancar uns quants a la garjola. És una idea genial que me'n vull endur als Estats Units."

Si vist des d'aquí el resultat de l'expedició invasora de Moore és un retrat massa idealitzat del benestar social europeu, el negatiu de la fotografia ens mostra els dèficits més cruels del sistema americà. Un negatiu que Moore exposa sense pietat, ridiculitzant i denigrant per comparació la situació al seu país, amb dades i exemples que evidencien aquests problemes "que cap exèrcit pot solucionar". Problemes que reverteixen en injustícia, desigualtat, ignorància i infelicitat per a gran part dels seus conciutadans. Però, alhora, el seu periple d'invasor de fireta ens demostra -sobretot al públic americà- que ni són problemes inevitables, ni són irresolubles, ni tenen solucions tan complicades que hagin de durar per sempre. I és xocant, però molts dels primers a plantejar-los i a proposar-hi solucions van ser nord-americans.

I és que a Europa Michael Moore se sent dir sovint que moltes de les idees que vol "robar" per als Estats Units són, paradoxalment, idees que van néixer en aquest mateix país. "No eren idees europees, no eren idees noves, eren les nostres idees. No necessitem envair tots aquests països per endur-nos-en les seves idees: ja eren nostres. No calia envair res. Eren a les oficines d'objectes perduts del nostre país". Llàstima que l'única part del documental que és ficció sigui, justament, l'encàrrec del Pentàgon.

 

Podeu veure el tràiler d'"I ara, què envaïm?" aquí.

 

Fitxa tècnica
Direcció i guió: Michael Moore  
Producció: Michael Moore, Tia Lessin i Carl Deal
Producció executiva: Mark Shapiro i Will Staeger
Caps de producció: Richard Rowley i Jayme Roy
Producció associada: Solly Granatstein
Producció de camp: Tierney Bonini, Adriane Giebel i Nicky Lazar
Producció d'arxiu: Christine Fall
Direcció de fotografia: Richard Rowley i Jayme Roy
Muntatge: Pablo Proenza, T. Woody Richman i Tyler H. Walk
So directe: Francisco Latorre i Hilary Stewart
2015

"I ara, què envaïm?" ("Where to invade next") és una producció de Dog Eat Dog Films en associació amb IMG Films.

 

📲 #MichaelMooreTV3

 

NOTÍCIES RELACIONADES
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut