Fa un any estrenàvem la nostra campanya promocional "Per què fem documentals?" i responíem "perquè ho hem de fer", que és una manera de dir: si no ho fem nosaltres, com a televisió pública i nacional amb voluntat de servei, qui ho ha de fer?

Arriba el març i una nova temporada tornem a dedicar tot el mes a documentals protagonitzats per dones. Per què? Perquè ho hem de fer, perquè ho hem de seguir fent, perquè, si no, qui ho farà?

Ho fem perquè dones valentes han decidit destapar què passa darrere de l'escenari, entre bambolines, quan un professor de teatre lleidatà es converteix en un abusador. Ho fem perquè encara s'ha parlat poc de la tortura en dependències policials al País Basc fa quatre dies, en plena democràcia, però encara s'ha parlat menys de les dones que a cops, asfíxies i descàrregues elèctriques han hagut de sumar la vexació i l'agressió sexual. Ho fem perquè encara es tapen processos naturals com la menstruació amb vergonyes, tabús i pudor. Ho fem perquè en molts països del món, com el Salvador, les dones paguen amb llargues penes de presó l'avortament, voluntari o involuntari.

Aquest any fem un pas més i escoltem els homes que volen transitar cap a una nova  masculinitat, que els alliberi a ells de les cadenes i peatges amb què ens invisibilitzen o maltracten com a dones.

Hi ha una tendència a dir que "donem veu". No, nosaltres no donem veu a qui ja la té per mèrit propi. Nosaltres en som els altaveus. I vosaltres, l'audiència, els amplificadors que poden canviar les coses. 

Montse Armengou
directora "Sense ficció"

• DIMARTS 7 DE MARÇ: EL DOCUMENTAL D'ISABEL COIXET SOBRE ELS ABUSOS SEXUALS A L'AULA DE TEATRE DE LLEIDA

Comencem la programació especial de març amb "El sostre groc", el premiat documental d'Isabel Coixet que recorda i denuncia els abusos sexuals comesos per dos professors de l'Aula de Teatre de Lleida entre el 2001 i el 2008. Una història intensa i dolorosa explicada per les protagonistes, que ha permès reobrir amb noves denúncies un cas judicial ja arxivat, i que ha suposat una experiència guaridora per a les víctimes.

"El sostre groc", d'Isabel Coixet

Isabel Coixet, que va tenir notícia dels abusos per la investigació del diari Ara, va decidir fer-ne un documental, perquè, segons diu: "cap ficció estaria a l'altura del que vaig sentir quan les protagonistes m'ho explicaven." El documental -que conté nombroses imatges gravades en el seu moment a les classes- va ser acceptat com a prova per la Fiscalia, i ha estat decisiu per al reconeixement públic dels abusos i del patiment de les víctimes, que reivindiquen la importància de parlar-ne en veu alta. Premiat amb un Gaudí al Millor Documental, "El sostre groc" va ser estrenat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i va rebre el premi RTVE Una altra mirada per "no mirar cap a una altra banda i per la seva valentia". 

• DIMARTS 14 DE MARÇ: TESTIMONIS DE DONES SOBRE LA TORTURA I UN CANT A LA SORORITAT

"Bi Arnas", de Jon Mikel Elorz, és un documental sobre la realitat recent de la tortura al País Basc i sobre les devastadores conseqüències que ha tingut sobre les víctimes, en particular quan aquestes són dones i el que han patit té un fort component d'agressió sexual. D'aquell horror no és fàcil parlar-ne, ni tan sols amb la família, però sense aquest diàleg és difícil tancar les ferides més íntimes.

"Bi Arnas. Dues respiracions", de Jon Mikel Elorz

Mari Nieves Díaz és la mare d'Iratxe Sorzabal, detinguda i salvatgement torturada ara fa més de vint anys per la Guàrdia Civil. Entre totes dues hi ha una conversa pendent massa dolorosa.  El testimoni d'Iratxe i el de Nekane Txapartegi, també detinguda i torturada en aquells anys, ens obre una perspectiva nova, íntima i familiar, sobre les seqüeles de la tortura. "Bi Arnas", un documental culminat amb l'ajut d'aportacions ciutadanes, va ser estrenat al Festival de Sant Sebastià.

"Fly so far. La nostra llibertat", de Celina Escher

En un país on les violacions, els abusos a menors i la violència de gènere són endèmiques, les dones acusades d'avortar són condemnades a 33 anys de presó, una pena més dura que la d'assassinat. Alliberada gràcies a una campanya de solidaritat internacional, Teodora decideix dedicar-se a lluitar per les seves companyes empresonades. "Totes les dones tancades a la presó per avortar són pobres", explica. "Les riques només han de viatjar fora del país." Un documental indignant i commovedor sobre el dret a l'avortament i el poder de la lluita col·lectiva, amb un personatge que creix fins a menjar-se la pantalla.
 

• DIMARTS 21 DE MARÇ: LES NOVES MASCULINITATS I UNA HISTÒRIA DE LA REGLA QUE TRENCA TÒPICS I TABÚS

Noves masculinitats, masculinitats alternatives, no hegemòniques, dissidents, homes igualitaris, contra el patriarcat, en deconstrucció, aliats del feminisme... Són termes controvertits, però els avenços de la lluita feminista obliguen a redefinir el paper dels homes. Poden ser feministes, ells? Carles Prats, Xavi Garcia i Joan Carles Villacreces, de l'equip del "Sense ficció", han buscat i donat veu a "On són els homes?" a aquells que volen desmarcar-se de la masculinitat hegemònica tradicional.
 

"On són els homes?", de Carles Prats, Xavi Garcia i Joan Carles Villacreces

Cada cop hi ha més grups d'homes que intenten desfer-se del pòsit masclista que impregna la nostra societat. Per iniciativa pròpia o empesos per les dones del seu voltant, n'hi ha que s'han apuntat a cursos, tallers i teràpies. Es volen desmarcar de la masculinitat hegemònica tradicional. Fugen del model que alimenten mitjans de comunicació, cinema, esport... que porta associats: falta d'empatia, bloqueig emocional, competitivitat, dominació, poder i violència. Però no n'hi ha prou fent un curs i pintant-se les ungles. Hi ha el risc que els canvis només siguin estètics i de discurs, per a un benestar exclusivament personal. "On són els homes?" és el retrat d'una inquietud emergent, un documental que obrirà debat.

"Red Cunt", de Toti Baches

El segon documental de la nit, "Red Cunt. Cony vermell, repensant la regla", parla sobre la menstruació: una pel·lícula germanocatalana que aborda els tòpics i tabús associats a la menstruació. Increïblement, gairebé no parlem mai d'un fenomen fisiològic que afecta la meitat de la població mundial al llarg de tota la seva vida fèrtil.
 

Toti Baches, cineasta catalana resident a Alemanya, es va plantejar aquest documental quan la seva filla tenia deu anys. "Li vaig voler explicar què és la regla, però només em sortia avisar-la que és un pal i que, a sobre, li duraria quaranta anys. Em va saber molt greu no poder dir-n'hi més que coses dolentes... i vaig adonar-me que no volia passar-li tot això a la meva filla". I d'aquí va sorgir "Red Cunt": entrevistes a dones menstruants i exmenstruants, expertes i animacions en un documental pedagògic, divertit i tranquil·litzador que trenca prejudicis i vol reconciliar-nos amb el que es considera "gairebé un superpoder", per bé que a vegades sigui molest. "Red Cunt" arriba just quan la regla entra als informatius: motiu de baixa mèdica, copes menstruals, rebaixa dels productes higiènics... El silenci ha començat a trencar-se.
 

• DIMARTS 28 DE MARÇ: EL RETRAT D'UN FENOMEN SINGULAR

"Tina", de Dan Lindsey i T. J. Martin

Estrenada al Festival de Cinema de Berlín, "Tina" és una mirada íntima i reveladora a la vida i la carrera de la llegendària Tina Turner, un cant a la resiliència i a l'energia inesgotable d'una dona ressorgida una i altra vegada de les cendres. La reina indiscutible del rock and roll s'acomiada d'escenaris i pantalles amb el relat duríssim i sincer d'una vida marcada per la violència i el desamor en la infància i per la relació amb el seu marit i maltractador, Ike Turner. Envoltada de celebritats com Oprah Winfrey o Angela Basset, aquesta icona musical dels vuitanta se'ns presenta com la viva imatge del triomf contra l'adversitat.

Una artista de veu i presència poderosa, un huracà a l'escenari, amb un talent natural modelat a partir de la disciplina i l'esforç, i d'una força extraordinària que la fa heroïna també en la vida personal. Retirada i refugiada a Suïssa des de fa gairebé quinze anys. Tina Turner va fer d'aquest documental el seu testament artístic i una proclama individual, i va insistir als autors que s'hi veiessin no només l'èxit i la fama, sinó també, físicament, la suor i l'esforç que li va costar tot plegat. Música -molta música- arxiu i entrevistes actuals ens dibuixen, a Tina, el retrat d'un fenomen singular i d'un exemple de valentia i superació que va molt més enllà del món de l'espectacle.