Qui ha estat el millor jugador de la història? Messi o Maradona? Depèn. Si parlem estrictament del joc, ara que per fi ha aconseguit el seu Mundial, el palmarès de Messi és superior. Però el futbol va més enllà de la pura habilitat amb els peus, amb el cap (en sentit físic i mental) o amb la mà (la de Déu, per descomptat).

El futbol és un excel·lent canalitzador de frustracions i una magnífica eina de gestió de passions (de les nobles i de les baixes). Òbviament, el carisma compta i és aquí on el personatge Maradona és imbatible. En el guió de les seves vides, l'actor principal Diego Armando guanya per golejada el secundari Lionel.

Hi ha hagut altres malabaristes il·lustres de vida agitada, però cap no ha tingut la influència en el joc ni el pes en la història del futbol del Pelusa. Bons exemples d'això serien l'indomable George Best al Manchester United dels anys seixanta o el salvadorenc Mágico González, que va enlluernar els aficionats del Cadis en la dècada dels vuitanta. El mateix Maradona va arribar a dir que ell era d'aquest planeta, però que el Mágico venia d'una altra galàxia.

"Estimant Maradona" no és un biopic tradicional amb una avorrida progressió en ordre cronològic; és un documental esbojarrat i genial en perfecta sintonia amb el personatge. No deixa de banda la seva vida lluny de la gespa, però principalment parla de futbol. I no ho fa com ho faria el departament d'esports de qualsevol mitjà de comunicació. Està narrat des de la passió que desperta, no ja en el simple aficionat, sinó en el devot, perquè Maradona era i és una religió. En tenim una prova en la magnífica seqüència de l'Església maradoniana, amb els fidels cantant l'"Ave Maria" amb una lletra "lleugerament" modificada en homenatge al seu "10".

L'estructura del documental és a simple vista inabastable, però absolutament coherent amb la narració d'una vida que va ser qualsevol cosa menys ordenada. L'eix vertebrador són dues entrevistes que desmenteixen el tòpic de l'esportista hàbil amb les seves eines de treball, però més aviat discret en l'expressió oral. Maradona no era Shakespeare, però, lluny de la buidor, la càrrega intencional del seu discurs és descomunal.

Mai no perdia passada i, en aquest sentit, hi ajuda la realització claustrofòbica, sobretot en una de les entrevistes, amb plans exageradament propers de la cara, els llavis, els ulls o alguna part del cos ensenyant un tatuatge o qualsevol altre detall rellevant que dona context a la conversa. Tot plegat, d'una proximitat tan invasiva que resulta gairebé pornogràfica.

Un treball com aquest no seria possible sense l'abundant material d'arxiu, absolutament impagable en aquest cas i que va molt més enllà de les imatges que hem vist una i mil vegades. Per evitar aquesta reiteració, els autors demostren la seva imaginació quan ensenyen la jugada que va donar lloc al famosíssim gol contra Anglaterra després de recórrer més de mig camp deixant assegut a terra tothom que li sortia al pas. No farem espòiler; només direm que els actors principals són uns guants de cotó blancs i un plec de fulls no precisament en blanc.

Assistim a un recital de jugades de dibuixos animats, com va definir Valdano, el seu amic i company a la selecció argentina en aquell Mundial de Mèxic 86 que el va consagrar definitivament com un dels millors de tots els temps. O a la tècnica llançant penals, explicada per un dels seus mentors i magníficament il·lustrada al detall. Amb aquests consells fa la sensació que qualsevol de nosaltres podria posar-se davant Courtois i, sens dubte, la pilota aniria a parar mansament al fons de la xarxa. Per, si de cas, jo declinaré amablement la responsabilitat.

Pocs recorden que el cognom matern de Maradona era Franco, encara que això no va impedir que tingués una època Barça. A penes dos anys que, malgrat les lesions, van deixar una petjada profunda i que donen peu a la intervenció d'un Minguella que, no ho oblidem, va ser qui el va portar des de l'Argentina quan tot just començava a despuntar.

El documental també està pertinentment esquitxat amb unes quantes cançons amb lletres molt il·lustratives de qui era el personatge i, sobretot, de com era percebut. La que sona als crèdits finals ens deixa sentir: "Diego, nunca te vas a morir, ya lo sabe el mundo entero." I aquest és el què, perquè "Estimant Maradona" deixa clar que, en cert sentit, el Diego és etern.