Fatima Balde, a "I diem prou!", de Laia Mestre i Sara Segarra
Programació especial

Març de les dones a "Sense ficció"

Amb motiu de la celebració el 8 de març del Dia Internacional de les Dones, els últims anys el programa "Sense ficció" fa una programació especial durant el mes de març. Enguany, estrena nou documentals en què les dones són les protagonistes

…PERQUÈ HO HEM DE FER   

A la pregunta "Per què fem documentals?" que planteja el nostre clip, al març hi podríeu afegir "Per què feu documentals de dones?". Efectivament, per cinquena temporada consecutiva des que vaig assumir la direcció del programa, al "Sense ficció" destinem tot el mes de març a emetre només documentals fets per dones, amb protagonistes dones o sobre temes que ens afecten especialment a les dones.

No sé d'iniciatives semblants en el panorama audiovisual més proper. També en això, igual que pel fet d'emetre documentals en prime time, el "Sense ficció" és una rara avis. I ho fem perquè no volem un compromís d'aparador que queda molt bé el dia 8 de març i després s'oblida. Ho fem perquè ens agrada el periodisme rigorós, però que pren partit davant les situacions de vulnerabilitat, silenci i injustícia i en aquests àmbits les dones -més de la meitat de la població, cal recordar-ho?- en som unes tristes guanyadores.

Ho fem perquè creiem que el periodisme compromès pot contribuir a canviar les coses. Perquè a molta gent li agraden documentals d'investigació o denúncia, però encara incomoda veure documentals en què es veu el mal que fa una societat patriarcal -i per tant masclista- que molts exerceixen de manera conscient o inconscient en el seu dia a dia.

Ho fem perquè no agrada sentir "si els homes paríssiu, hi hauria violència obstètrica?". Ho fem perquè trobem fastigosa l'actitud dels violadors de La Manada però mirem cap a un altre costat quan la majoria de violacions es produeixen en l'àmbit familiar i d'amics. Ho fem perquè llancem improperis contra els soldats de l'ISIS, però ens oblidem de les dones que han segrestat perquè pareixin més combatents com a conilles. Ho fem perquè quan pensem en la presó, no pensem a veure-hi dones que s'han de separar dels seus fills quan tenen tres anys. Ho fem perquè, fins i tot en l'aparent món amable de la Pilarín, les dones ninotaires han estat i són minoria. Ho fem perquè ho hem de fer.

Montse Armengou
Directora "Sense ficció"

 

DIMARTS 1 DE MARÇ, EL BIAIX DE GÈNERE EN MEDICINA I UNA PERIODISTA ASSASSINADA PER DENUNCIAR LA CORRUPCIÓ

 

"Dona, vostè no té res!", d'Eva Martínez Corcuera i Anna Marquès

 

 

Comencem la programació especial de març, el mes de les dones, amb "Dona, vostè no té res", un documental d'Eva Martínez Corcuera i Anna Marquès sobre el biaix de gènere en medicina. Violència obstètrica, salut mental i infart centren aquesta producció, que investiga i denuncia el tracte discriminatori, condescendent i masclista que les dones han rebut i reben encara de mans de molts professionals de la medicina. Una ciència que històricament ha pres el cos de l'home com a patró i model de la investigació, ignorant que -en moltes coses- els cossos de les dones són i funcionen de manera diferent. Una anècdota, que no ho és tant: la majoria de medicaments s'assagen encara només amb rates mascle.

Amb els testimonis -alguns molt colpidors- de pacients i professionals sanitaris, "Dona vostè no té res" ens explica com moltes dones pateixen encara, a la sala de parts, l'aplicació de tècniques tan qüestionades com les episiotomies innecessàries, que deixen seqüeles que sovint impedeixen seguir una vida normal. No és casualitat que un 40% de dones declarin que durant el part no s'han sentit ni escoltades ni respectades.

Tampoc ho és, en un camp on imperen la condescendència, la falta d'escolta i la sobremedicació, que les dones consumeixin cinc vegades més antidepressius que els homes, i el doble d'ansiolítics. O que una dona amb símptomes d'infart trigui més a ser atesa i diagnosticada que un home, perquè els símptomes són diferents. Com explica una cardiòloga, la majoria de facultatius ignoren que els problemes cardiovasculars són la primera causa de mort entre les dones. L'organització social, que delega les tasques de cura familiar majoritàriament en les dones, fa també que aquestes triguin més a demanar ajut pels seus problemes de salut.

 

"El projecte Daphne",  d'Arthur Bouvat i Jules Giraudat

 

Documental "El projecte Daphne"

 

I després d'aquest documental, "El projecte Daphne". La història de Daphne Caruana, la periodista maltesa assassinada per l'explosió d'una bomba al seu cotxe quan investigava una trama de corrupció a les altes esferes empresarials i governamentals del seu país. A la seva mort, un grup internacional de periodistes va decidir acabar la feina que ella havia començat, reprenent les seves investigacions i desvelant no tan sols la trama corrupta sinó també les circumstàncies que van envoltar l'assassinat de Caruana, considerada per molts dels seus conciutadans una heroïna nacional.

 

 

DIMARTS 8 DE MARÇ: AGRESSIONS SEXUALS, L'HORA DE TRENCAR TÒPICS

La major part de les agressions sexuals no succeeixen de nit, en un carreró fosc i a mans d'un desconegut: són obra d'un home a qui la víctima coneix i hi té confiança -un amic, un familiar, la parella- i passen en un entorn que ella considerava segur. Potser és per això, almenys en part, que se'n denuncien tan poques: a Catalunya hi ha set denúncies al dia per agressions sexuals. Es considera que són una part ínfima -potser un deu per cent- de les que hi ha en realitat. Denunciar-les sol suposar, també, un calvari policial i judicial, en què la dona és qüestionada sobre la seva vida i costums, el seu aspecte i sobretot, si es va resistir o no.

 

"I  diem prou!", de Laia Mestre i Sara Segarra

 

 

"I diem prou!", de Laia Mestre i Sara Segarra, explora la realitat de les agressions sexuals amb cinc dones que parlen a cara descoberta, sense culpa ni vergonya, de les agressions que van patir. No com a víctimes, sinó com a supervivents. També amb expertes i experts en diversos camps. Un enfocament inusual contra la cultura de la por i la cultura de la violació, que parla també dels agressors -no hi ha un perfil únic, a part que són homes- i del masclisme sistèmic que les fa possibles. Se sap prou, que un dels vídeos més buscats als servidors de pornografia és el d'una violació en grup? La pornografia mainstream, cada cop més violenta i agressiva amb les dones, és per a molts joves el model en què inspirar-se en les primeres relacions sexuals.

Però "I diem prou" parla també de la solidaritat que salva, de les xarxes de sororitat que teixeixen les dones per acompanyar-se i protegir-se, del donar-se força per visibilitzar l'agressor i reivindicar-se com a supervivent. Un documental revelador però també emotiu i de batalla, una eina d'autodefensa psicològica.

"En som moltes més de les que sembla: que no t'ho hagin dit no vol dir que no els hagi passat", diu una de les dones agredides. I és que aquesta xacra no para de créixer: una de cada cinc dones al món ha patit almenys un intent seriós d'agressió sexual.

 

"De què es queixen les dones?", de Laia Mestre i Mireia Pigrau

 

 

I de segona emissió, "De què es queixen les dones?", un documental de Laia Mestre i Mireia Pigrau, estrenat el 2019, que es pregunta on som les dones en el nostre món, i què ens passa, a la llum de les gegantines manifestacions dels últims 8 de març. Vivim ja en igualtat, o és utopia? Què demanem? Un documental sobre dones en què parlen les dones, i que evidencia les discriminacions, encara vigents, en pràcticament tots els àmbits de la vida.

 

 

DIMARTS 15 DE MARÇ, VIATGE A L'INFERN

La Shamina, la Hoda, la Hafida, la Nawal i la Kimberly viuen el seu segon infern al camp d'Al-Roj, al nord-est de Síria. No poden sortir-ne: són dones occidentals que van dedicar la seva joventut a Estat Islàmic, però han vist el que això significa i ara volen reconstruir les seves vides als seus llocs d'origen. És una situació complexa: els països occidentals accepten el retorn dels seus fills, però no el d'elles, que després d'haver estat manipulades per la propaganda terrorista i l'odi de les xarxes socials, van ser demonitzades pels mitjans de comunicació i estigmatitzades entre la seva pròpia gent.

 

"El retorn: la vida després de l'ISIS", d'Alba Sotorra

 

 

La documentalista Alba Sotorra, que ja va guanyar un premi Gaudí per "Game Over", n'ha tornat a guanyar un altre a la millor pel·lícula documental amb aquest gran treball, exhibit en nombrosos festivals i guanyador ja de diversos premis. Una història íntima i sincera de càstig i penediment, que es pregunta sobre les segones oportunitats i tracta amb respecte i empatia aquestes dones que han patit la crueltat, l'abús i la misogínia i no veuen sortida al drama que viuen. L'aproximació delicada, sense prejudicis i plena de matisos d'Alba Sotorra, que ha tingut un accés privilegiat a aquestes dones, ens obre els ulls a una situació extrema que posa a prova els sentiments més bàsics i les conviccions més fermes.

"El retorn, la vida després de l'ISIS" serà emissió única del dia.

 

 

DIMARTS 22 DE MARÇ, DONES QUE SÓN REFERENTS

Pilarín Bayés, qui no coneix l'autora de més de mil llibres il·lustrats per a petits i grans? Una artista adherida a un estil absolutament propi, del tot reconeixible per la majoria de catalans. Un personatge ara omnipresent en els mitjans que sovint amaga la persona i la dibuixant que hi ha al darrere: un referent per a generacions d'il·lustradores, en una època i un terreny que dominaven els homes.

 

"La Pilarin", de Dani Feixas

 

 

"La Pilarin", de Dani Feixas, fa la radiografia de l'artista a través dels qui més bé la coneixen: la seva família, els seus amics i els professionals de la cultura a qui ha acompanyat des de fa dècades. Un retrat que aprofundeix en el seu espai més íntim, en el seu pensament i les seves idees, la seva personalitat i la seva manera d'entendre la vida.

Descobrirem, a través d'entrevistes i de nombrós material d'arxiu, aquesta Pilar Bayés i de Luna que no ha parat de dibuixar des de la infància, atípica per a la seva època i classe social, feminista, treballadora incansable, dona de família i solidària de mil causes. Amb 80 anys i més de mil llibres publicats, Pilarín Bayés és encara una desconeguda en el que té de més autèntic, i aquest documental ens la mostra tal com és, més enllà del personatge.

 

"Mrs. F", una història nigeriana de  Chris van der Vorm

 

"La Sra. F" ("Mrs. F"), de Chris van der Vorm
 

 

I després de "La Pilarin", el 22 de març coneixerem "Mrs. F", Infeoma Fafunwa, una autora nigeriana que ha escrit una obra de teatre anomenada "Món, escolta'ns" i que vol que -a més d'actrius consagrades- participin en la representació les seves veïnes, dones joves de la barriada de Makoko, sobre la llacuna de Lagos. Podrà reforçar aquest projecte les transformacions en marxa al cor de la ciutat que més ràpidament creix del món?  La gent de Makoko, una barriada de pescadors on les dones són a l'esglaó més baix de l'escala social, no ho posarà fàcil, com no l'hi ha posat a ella mateixa: els guardians de la religió i del patriarcat li van deixant pedres al camí. El projecte de "Mrs. F" parla de l'emancipació i el poder de la dona i de la desigualtat entre els sexes, basant-se en històries reals . L'objectiu, encoratjar-les a prendre la paraula i a establir lligams entre elles.

 

 

DIMARTS 29 DE MARÇ, DARRERE ELS MURS

Poques vegades, quan pensem en la presó, ens ve al cap que també hi ha presons de dones i dones entre reixes, dones a qui rarament tenim ocasió d'escoltar. "Breathe", de Susanna Barranco, tanca la càmera a Brians 1 i dialoga amb les internes, dones invisibilitzades i silenciades per excel·lència, tot reivindicant-les com a subjecte de paraula.

 

"Breathe", de Susanna Barranco

 

 

Només el 6% de les persones empresonades són dones. Del total de preses, un 70% no reincideixen quan compleixen la condemna.

"Breathe" és un documental fet a partir de la relació personal entre les internes de Brians 1 i el vincle que estableixen amb la presó i amb l'espai que les delimita. Set d'aquestes dones expliquen en el documental el seu dia a dia, amb l'objectiu de mostrar com viuen la presó. Un diàleg que no busca l'empatia de l'espectador, que no jutja i no respon a cap hipòtesi prèvia, si bé acaba demostrant, segons l'autora, que el sistema penitenciari no funciona com a garant de la reinserció , i que les dones internes hi pateixen una doble discriminació, com a preses i com a dones. Com a preses, perquè els seus centres tenen menys recursos; com a dones, perquè sovint arrosseguen dins la presó les càrregues familiars que ja duien a fora. 

Les internes parlen a les cel·les, als passadissos, les aules o el pati, i el seu relat ens convenç que com a persones no són diferents de ningú, però sí ho són el context i les oportunitats que han tingut a la vida. Abans d'entrar, la majoria han estat víctimes de violència de gènere o tenien una drogodependència.

Amb una filmació realista i directa, mostra la vida al centre, una vida en absència de llibertat, i reflexiona sobre l'efecte d'aquesta falta de llibertat. Són favorables per a les internes, el sistema judicial i penitenciari, des d'un punt de vista politicosocial i bioètic?

 

"100 vagines", de Jenny Ash

 

 

I per cloure aquesta programació especial del "Març de les dones", "Sense ficció" proposa un documental que no deixarà ningú indiferent: "100 vagines". La càmera segueix la fotògrafa Laura Dodsworth en el seu projecte de retratar i entrevistar cent dones sobre com la vulva i la vagina els han marcat la vida.

El documental, explícit però delicadíssimament gravat, recull les històries de divuit d'aquestes dones. Històries íntimes, poderoses, sorprenents i divertides que qüestionen el concepte de normalitat... Com és, una vagina "normal"? Són dones que comparteixen les imatges del seu cos i també les seves experiències, amb honestedat i convicció: la menstruació, el part, el plaer, les relacions sexuals, la virginitat o la violència sexual... Històries individuals que ens parlen del poder, la vergonya, el sexe, la identitat o la desigualtat. Un documental explícit sobre el cos de les dones  que no podria estar més lluny de la pornografia.

Anar al contingut