L'illa dels bous, un lloc mític que molt pocs han pogut trepitjar

Per a la gent de l'Ebre, l'illa dels bous és un lloc mític, un espai que molt pocs han pogut trepitjar; podeu imaginar l'excitació que vaig sentir mentre m'aproximava a l'illa per primer cop

Guille Barberà

Director del documental "L'illa dels bous"

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Per a la gent de l'Ebre, l'illa del bous és un lloc mític. Un espai del qual tothom ha sentit a parlar, però que molt pocs han pogut trepitjar. Podeu imaginar l'excitació que vaig sentir mentre m'aproximava a l'illa per primer cop. Era una matinada de tardor, la boira cobria el riu, els arbres despullats semblaven observar-nos. Tot plegat tenia un to fantasmagòric. 

De sobte, la boira es va obrir i l'illa va aparèixer al davant nostre. En aquell instant em vaig sentir com un d'aquells mariners de l'edat moderna; sí, un d'aquells que descobrien continents. Un cop desembarcats, vam caminar sigil·losament, fins al punt que Paco, el ramader encarregat de l'illa, ens va indicar. "D'aquí podreu fer una bona presa", ens va dir tot marxant a buscar els bous.

"Vam sentir un galop tronador, els bous van passar a uns 100 metres de nosaltres aixecant una polseguera espesa. Nerviosos, vam poder filmar les primeres imatges d'aquells imponents animals"

El pilot de dron va enlairar el seu aparell i jo i l'Adrià, l'operador de càmera, vam instal·lar tots els estris necessaris per fer un bona presa. Passat un quart d'hora, vam sentir un galop tronador, els bous van passar a uns 100 metres de nosaltres aixecant una polseguera espesa. Nerviosos, vam poder filmar les primeres imatges d'aquells imponents animals. Uns segons després vam sentir de nou aquell soroll tronador, però aquesta vegada se sentia molt més a prop.

Quina va ser la nostra sorpresa en veure un altre grup de bous a pocs metres d'on nosaltres estàvem, els bous corrien cap a nosaltres! Jo vaig mirar al meu voltant per divisar un lloc on amagar-nos. A pocs metres vaig veure uns matolls que podien servir d'amagatall i, quan em vaig tornar a girar, l'Adrià ja tenia la càmera al coll, els dos vam córrer amb totes les nostres forces cap als matolls. Per poc!, va exclamar l'Adrià fent una cara estranya, mig de riure, mig d'ensurt. Els bous van passar a pocs metres de nosaltres. Si no ens haguéssim apartat a temps, ens haurien envestit. Sembla que els rodatges a l'illa seran emocionants, li vaig dir a l'Adrià.

"Els bous no havien estat mai en captivitat, envestien contra portes, tanques, reixes  amb una força i una assiduïtat inusitada, feia por"

En la meva vida he fet ja tres documentals sobre bous, però sempre he rodat en places i ramaderies, la sensació de treballar en animals salvatges, la veritat, es molt diferent. En els rodatges posteriors la cosa va ser mes tranquil·la, fins el dia que el granader va tancar els bous corral per tal de fer el sanejament. Els bous no havien estat mai en captivitat, envestien contra portes, tanques, reixes  amb una força i una assiduïtat inusitada, feia por. Cal dir, que el ramader que porta tota la vida treballant amb bous, tampoc no ho havia vist mai.

Tots els que érem allí teníem por que en pogués sortir algun del tancat, ja que, a cada envestida, les tanques de metall es doblaven com si fossin de plàstic. Un dels bous després de ser marcat va poder escapar del tancat tot fent saltar una porta pels aires. La situació es va tornar perillosa, ja que el bou, lluny de marxar a camp obert, es va quedar mirant prop del tancat. Tots vam haver de recollir de pressa  i sortir de l'illa sense perdre de vista aquell bou, que ens mirava desafiant. Després d'aquell dia, l'ajudant de direcció no va tornar a l 'illa.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut