Lennon, Yoko i la ouija
Imagina't que tinguessis una ouija per fer una pregunta a John Lennon: amb la perspectiva que donen els 50 anys que han passat des que la va compondre, què en pensaria avui, d'"Imagine", la cançó que amb el temps s'ha convertit en l'himne de la pau per excel·lència
Lennon, Yoko i la ouija
"El cel sobre John Lennon i Yoko Ono"

Lennon, Yoko i la ouija

Imagina't que tinguessis una ouija per fer una pregunta a John Lennon: amb la perspectiva que donen els 50 anys que han passat des que la va compondre, què en pensaria avui, d'"Imagine", la cançó que amb el temps s'ha convertit en l'himne de la pau per excel·lència

Enllaç a altres textos de l'autor Jacob Peña, realitzador del programa "Sense ficció" de TV3

Realitzador del programa "Sense ficció"

El documental "El cel sobre John Lennon i Yoko Ono" ("John i Yoko. Above us only sky") òbviament no ofereix resposta a aquesta pregunta utòpica, però construeix un puzle molt convincent de com van ser aquells dies a l'estudi. Unes impagables imatges de la sessió de gravació amb gent de pedigrí incontestable com George Harrison, el baixista Klaus Voormann o el bateria Alan White  ajuden a articular el relat. També passeja per allà la seva carismàtica figura el productor Phil Spector mentre tots esperen Eric Clapton, que aquell dia s'havia clapat.

 

 

 

Però no és només un documental purament musical. Aporta context social amb l'arribada de Nixon a la presidència, la guerra del Vietnam i les protestes estudiantils que va generar, o el moviment pels drets civils.

 

Podríem preguntar a la ouija si reconeix Yoko Ono com una de les seves sacerdotesses. És realment ella la "bruixa" responsable de la separació dels Beatles que tantes vegades ha hagut de sentir? El got encara no s'ha mogut, però el documental respon de forma contundent mostrant una artista multidisciplinària "avant la lettre", una figura complexa i polièdrica amb un afinadíssim sentit de l'humor. Farta de la ceguesa voluntària que afectava els fans del quartet de Liverpool (la parella Lennon/McCartney feia temps que estava en tràmits de divorci), el 2007 va publicar un disc de remescles amb un títol tremendament sarcàstic: "Yes, I'm a Witch" (Sí, soc una bruixa).

 

 

 

Veiem el carisma magnètic que va enamorar Lennon i es palpa la sintonia absoluta que hi havia entre tots dos. No oblidem que "Imagine", l'àlbum, es tancava amb una cançó que es deia "Oh Yoko!", una declaració d'amor absolutament explícita. En un moment en què la invasió de les emoticones ha empobrit el llenguatge i la comunicació fins a extrems gairebé ridículs, una oda a les emocions com aquest documental és un autèntic regal.

Se li pot retreure al director que algunes seqüències semblen allargades més enllà del que el ritme intern del documental faria aconsellable. És el cas, per exemple, del capítol en què un veterà de la guerra del Vietnam, fascinat per la figura de Lennon i amb signes evidents de trastorn mental, es presenta a la casa de la parella i, després d'una conversa més aviat surrealista davant la porta, ells el conviden a passar per esmorzar junts. Però amb un material com el que omple tot el documental, en gran part inèdit i sovint íntim (arribem a veure John Lennon assegut a la tassa del vàter), qui no cauria en la temptació d'aprofitar fins l'últim fotograma...

Aquest director tan exhaustiu en la utilització del metratge es diu Michael Epstein. Algú recorda com es deia el representant dels Beatles des dels seus inicis? Bingo! Es deia Brian Epstein, i la seva influència en el quartet de Liverpool era tan gran que se l'anomenava el cinquè Beatle. No hem pogut descobrir cap parentesc entre tots dos, però no es pot negar que la coincidència mereix figurar en l'anecdotari de la beatlemania.

 

 

 

Hi ha en el documental un pla, curt de durada però d'una càrrega metafòrica infinita, en què Lennon escriu a la sorra de la platja "Imagine by John & Yoko". Quan tot just ho acaba d'escriure, arriba una onada per deixar en no res una declaració d'autoria conjunta que mai no ha estat prou reconeguda; sobre un poema d'ella van escriure entre tots dos la lletra, i, com s'explica al documental, va ser Yoko qui va fer la foto de la portada experimentant amb la seva Polaroid.   

Tittenhurst Park, una luxosa mansió al comtat anglès de Berkshire on vivia llavors la parella, amagava al seu interior l'estudi on es van gravar les sessions d'Imagine. Entre aquelles parets que ells van fer pintar d'un blanc immaculat assistim al rodatge del film que serviria per promocionar el single. Lennon toca un Grand Piano blanc mentre que Yoko, també vestida de blanc, va obrint les persianes perquè entri la llum del sol.

 

 

 

Es fa una reconstrucció minuciosa d'aquells dies amb una polifonia de veus que inclou l'enginyer de so, els músics, el fotògraf de la sessió, l'assistent personal de Lennon i el seu fill Julian Lennon, que llavors només tenia vuit anys. I per descomptat no podia faltar Yoko Ono, que en un moment del documental arriba a dir: "Crec que, vist en perspectiva, en John i jo ens vam conèixer per fer aquesta cançó".

Només falta la veu del protagonista, una presència en cert sentit el·líptica que ho inunda tot i mou els fils de la narració des de la rebotiga, com la Rebeca de Hitchcock: "Anit vaig somiar que tornava a Tittenhurst". Malgrat que el veiem i el sentim en aquella època, es fa difícil no trobar a faltar el seu punt de vista actual al costat de les altres veus.

És lícit, doncs, demanar-se què hauria passat si aquella nit del vuit de desembre d'ara fa quaranta anys Mark Chapman, després d'una lectura mal digerida d'"El vigilant en el camp de sègol", de Salinger, no hagués buidat el carregador del seu 38 especial sobre l'esquena de l'ex-Beatle.

Si li preguntéssim a la nostra ouija, probablement John Winston Lennon, amb una certa mandra, mouria el got des del més enllà per respondre simplement: "Imagina't...".

 

"Imagine", John Lennon i The Plastic Ono Band

 

NOTÍCIES RELACIONADES

ÀUDIOS RELACIONATS

Anar al contingut